Vents de canvi davant el Parlament

A la concentració convocada el proppassat dissabte, sota el lema "Cal un acte de sobirania", es va produir un fet que marca un camí de no retorn dins la política catalana. Per primer cop, des que va morir el Dictador de veu aflautada, mil.lers de sobiranistes de totes les edats i pensaments ideològics democràtics -en una transversalitat perfecte- van rebre els diputats dels dos grans partits catalanistes al crit unánim de "botiflers, botiflers, botiflers...".

Aquest fet ha tingut gran repercussió en els foros de debat i Facebooks de caire nacionalista. Els militants d'ERC i CiU feien mans i mànegues per intentar justificar la negativa dels seus parlamentaris a acceptar la ILP en favor de la independècia del Principat de Catalunya. L'argument més recorrent per intentar exculpar les renúncies dels seus, ha estat el següent: nosaltres tenim una estratègia per avançar cap a la plena sobirania; una estratègia difícil i valenta que vosaltres,els "revoltats", no enteneu i tal i Pasqual.

La realitat és punyetera i, dia a dia, desmenteix la eficàcia d'aquestes intrèpides i esforçades estratègies - peix al cove, feina ben feta, ocupar espais de poder, pluja fina...-...a menys que convenim que anar endarrera és avançar. No serà que alguns s'entesten en definir com a estratègia allò que no és altre cosa que manca de coratge i projecte?.

Un estiu, treballant a uns laboratoris tèxtils, vaig observar que una persona encorbatada anava sovint amunt i avall amb una carpeta sota el braç; l'hi vaig preguntar a un company qui era aquella persona i a què es dedicava...va somriure i em va respondre: "mira, si un dia et vols escaquejar, no et quedis mai amb els braços creuats i pensant en les mussaranyes. Tu agafa una carpeta i vés a donar una volta per la fàbrica; la carpeta els hi farà pensar que estàs fent alguna cosa de profit, que estàs ocupat. Pura estratègia!".

La carpeta era, a l'home de la corbata, el que les "estratègies" als nostres polítics, fins ara majoritaris: una coartada.

Les raons de fons que han provocat la incipient "revolta" de les bases independentistes són les següents:

1- el tacticisme i col.laboracionisme emprat per ERC i CiU, com a mètode reglat d'actuació política, ha fracassat.
2- els màxims dirigents d'ambdós partits es neguen a reconèixer-ho i per això llencen cortines de fum en forma d'ignotes estratègies.
3- l'acceptació de miques ha estat interpretat per Madrid com a renuncia tàcita del tot.
4- la defensa d'interessos partidistes ens ha fet perdre la força negociadora. L'exemple més paradigmàtic ha estat l'infame pacte Mas-Zapatero, de mutilació de l'estatut.
5- cada vegada que ERC i CiU han pactat amb el Partido Nacionalista Español (PP-PSOE) hem perdut bous i esquelles, amb l'agreujant que ha donat justificació i legitimitat a la situació de imposició dels interessos espanyols sobre els catalans.
6- donar totes les institucions catalanes al PSC, delegació catalana del PNE, ha estat donar les claus de la nació a qui no ens vol nació.
7- la política, entesa com a professió, ha convertit a centenars de militants nacionalistes en dependents econòmicament del Gran Poder Socialista. No hi ha res més conservador i immobilista que la defensa d'un status, tan personal com salarial.

Alea jacta est !

Tenim doncs els partits polítics catalans majoritaris en un cul de sac, sense lideratge clar, amb greus problemes per acceptar la realitat i amb meritoris esforços en recrear-se en un món virtual on pretenen refugiar-se.

Els vents de canvi que van bufar fort a la porta del Parlament és el principi de l'assumpció, per part de mil.lers de patriotes, que l'Antic Règim a acabat i que comença la Renaixença Independentista. Només aquesta presa de posició dels "revoltats" i el seu pas a l'acció política insobornable pot redreçar la situció del catalanisme polític i de la nació tota.

Dels arguments-meló als gotims de raïm i l'assumpte del PNE ( PP-PSOE )

Els polítics tenen el costum, a l'hora d'analitzar els resultats electorals, d'emprar el que, des d'ara, anomenarem: arguments-meló. Això és: arguments contundents, però que contenen un 93% d'aigua. Apliquem doncs nosaltres el mètode del gotim de raïm i, gra a gra, esbrinem-ne la casuística real.

Un dels arguments-meló més emprat aquests dies és el de que l'abstenció ha estat motivada perquè els partits no han parlat d'Europa als ciutadans; i jo, en veritat, en veritat us dic, que no és per ací per on plora la criatura.
Als espanyols - i en aquest terme incloc els espanyols residents a Catalunya i que no són nacionalment catalans- el que realment els preocupa i ocupa és saber quins "galàctics" fitxarà Florentino Pérez amb diners d'origen desconegut. Brussel.les?, connais pas. Si han de votar, votaran, però ho faran, mitjançant algun programa de tele-escombraria, per decidir si la Belén Esteban és puta o no...o si a la Jesika Vanessa l'han de fer fora de la Casa de Gran Hermano. No hi ha més. Aquesta massa d'abstencionistes eunucs mentals no fan por, són neutres i no afecten l'espanyolitat.

El Partido Nacionalista Español ( PP-PSOE)

Espanya funciona, políticament, en la forma de partit únic, dividit en dues branques : Partido Nacionalista Español -PNE (PP-PSOE). L'eix esquerra-dreta està supeditat a l'eix nacional. No en tingueu cap dubte, tan enemic de Catalunya és la branca del PNE dita PSOE com la del PP: el PNE és una unidad de destino en lo universal, el demés són falòrnies.

Les televisions espanyoles i el Real Madrdi són els dos pilars que aguanten, promouen i imposen la "nación española"; també l'arma letal que utilitzen per perpetrar el genocidi nacional contra els no-espanyols.

El Barça i TV3 han estat, fins ara, dues armes per cohesionar la catalanitat, donar-li prestigi i crear un sentiment de pertinença a una comunitat nacional. Els espanyols ho tenen clar: l'objectiu prioritari és la imposició de la identitat espanyola i la eliminació, més o menys subtil, de catalans, bascos, illencs, gallecs, valencians...tots ells fagocitats per la Gran Castilla, que pren per nom comercial, Espanya.

El PNE (PP-PSOE), en nom d'un "constitucionalisme" fet a la seva mida, no té recança en utilitzar tots els mitjants al seu abast per anorrear les minories nacionals: terrorisme d'estat, espoli fiscal, ofegament econòmic, persecució de la llengua i la cultura, il-legalització de partits, frau electoral, polítiques d'emigració d'inspiració stalinista, abandonament de les infraestructures i destrucció dels símbols. Seguint aquestes pautes, és evident que TV3 i el Barça, pels seus èxits, han passat a ser un objectiu prioritari per la cúpula bicèfala del PNE. Zapatero i Rajoy han començat la cacera!

Us manquen proves encara?. La iniciativa del Zapatero de convertir Televisión Española en una televisió sense publicitat i pagada per tothom, coincideix amb l'anhilació de TV3 com a instrument de identificació nacional catalano-valenciana-balear. TV3 ja no es veu ni al País Valencià ni a les Illes; i el que és més greu, amb la complicitat de PSC ICV i ERC (!). Es tracta de imposar la supremacia dels mitjans espanyolitzadors amb la paralela destrucció de les nostres eines nacionals.
Després de destruir TV3 (on sou Carod i Puigcercós?), ara dirigeixen la seva artilleria contra el Barça. Com assassinar a l'actual president, com van fer amb el president Josep Sunyol els anys 30, ara no quedaria bé. Doncs han posat a disposició del Madrid centenars de mil.lions d'euros, de procedència desconeguda, per fer un equip que pugui ofegar el Barça. València i Madrid deuen més de 500 milions: el primer s'ha de vendre jugadors, per evitar la fallida total, el segon, amb el mateix deute, en el dia d'avui ja porta gastats més de 300 milions en dos jugadors!. En escàndol còsmic!.

Les comunitats corruptes voten PP, les subvencionades PSOE.

Tornant al tema electoral. Ja hem vist que hi ha una majoria dels electors que són abstencionistes, preocupats com estan en els temes alienants amb que el poder els hi buida el cervell. Però algú ha de votar, no?. Ni que sigui per salvar las aparences.

Aquests votants procedeixen de tres sectors:
1-el sector iaies, monges i gent que no té res a fer. Van a votar per inèrcia, per distreure's i per què és gratis.
2-el sector ideològic, degudament mobilitzat per campanyes demagògiques instigades pels mitjans de comunicació i manipulació de les dues branques del Partido Nacionalista Español ( PP-PSOE ). Els de la branca PP van a votar pensant que salven l'ordre, Espanya i a Déu Nostre Senyor; els segons van enardits a donar suport a la soferta classe treballadora. Il.lusos uns i altres!.
3-el sector de les comunitats que viuen de la subvenció. Paradigma d'això són Andalusia i Extremadura, regions votants del PSOE, gràcies a la seva política retrograda i injusta de crear vot captiu mitjançant els fons de l'estat. Funcionariat en perjudici de la producció i el desenvolupament econòmic.
4-el sector de beneficiaris de la corrupció generalitzada. Els que s'han fet rics amb la bombolla immobiliària i que, ara qua aquesta a petat, tornaran a la misèria més absoluta i amb el país destrossat. Aquestes són les comunitats madrilenya i valenciana, ferventes votants del PP i obnubilades seguidores dels mitjans públics més sectaris d'Europa: TeleMadrid i Canal9.

Això és Espanya, estimats lectors!.



I els catalans, què hem de fer?.

Podem seguir com ara, auto-convencent-nos que el PP és el dimoni (excepte per fer el Pacte del Majèstic) i que el PSOE el defensor de l'Espanya plural que es desviu pels catalans. Podem seguir pactant amb ells i observar, des de la inòpia, la desaparició de la nació catalana; o bé, treure'ns la bena dels ulls, adonar-nos que PP i PSOE són les dues branques del Partido Nacionalista Español i que col.laborar amb ells és pecat de lesa pàtria. O catalans o del PNE (PP-PSOE)!.
Reagrupem-nos catalans!

Ara ens roben les caixes: altre cop el síndrome de la brigada Pomorska.

"Atado y bien atado"

Mentre els polítics catalans de l'Antic Règim van perdent els temps jugant a estadistes sense estat ( en altres paraules: fent el ridícul ); Elena Salgado, ministra del Partido Nacionalista Español PNE (PP-PSOE), ha anunciat una nova mesura per la qual Espanya s'atorga el dret d'ocupació del sistema català de caixes. La Generalitat ja no tindrà ni veu ni vot per evitar la desaparició de les caixes d'estalvi catalanes i si aquestes passen a ser dissoltes dins un magma financer espanyol, doncs, a obeir i callar!. Des d'ara, si la caixa de Girona - per posar un exemple - és intervinguda pel Banco de España, aquesta es pot convertir, tranquil.lament, en Caja de la Hispanidad, amb seu a Melilla. I vosaltres, gironins, haureu d'estar contents perquè els grans sàtrapes Zapatero-Rajoy, us hauran ofert la possibilitat de "ofrenar noves glòries a Espanya" i, juntament, amb els vostres germans de Melilla, amb qui compartiu llengua, història, cultura i nació, passareu a ser una "unidad de destino en lo universal".

Al PNE (PP-PSOE), seguint el diví mestratge de l'emperador Florentino I, res el frena ni cap tipus de lluita els hi és aliè; legalitat és només una paraula que rima amb ou ferrat, i no demanem més explicacions. La ofensiva espanyolitzadora contra Catalunya s'accelera i, perdent "todo disimulo", va directe contra el moll de l'os de la nació. La mutilació de TV3, l'abocar diners al Madrid per ofegar el Barça, el finançament interruptus i ara la ocupació militar de les caixes en són els darrers episodis.

Davant aquesta ofensiva final, què fan els polítics catalans?, res útil...

La classe política catalana ha creat el seu propi món virtual; confonent ocupació de càrrecs públics amb exercici de poder polític. Gestió no és sobirania, sinó modus vivendi.

Aquesta sensació de impotència, de no disposar dels mitjans necessaris per desenvolupar-nos en plenitud, de veure que mai podrem vèncer sinó ens auto-exigim la força i el convenciment per fer-ho...D'aquesta sensació inequívoca d'impotència, en podríem dir: "síndrome de Pomorska". Això és: el setembre de 1939, les tropes de l'Alemanya nazi avançaven en direcció a Varsòvia, l'alt comandament polonès ordena la mobilització de la cavalleria, com a últim recurs per tractar d'aturar l'exèrcit invasor. El 2 de setembre la Brigada Pomorska es llença contra els potents panzers alemanys; llances contra tancs: derrota irremissible. A voltes l'èpica no és altre cosa que una forma literària d'encobrir el ridícul.

Antic Règim o Renaixença Independentista, aquesta és la qüestió.

L'encaix dels sobiranistes de CiU i l'exemple dels macarrons a mig fer.

Diuen els analistes polítics que els temps estan canviant. Diuen les enquestes que l'independentisme està pujant com mai s'havia vist. Molts pensem, diem i proposem que s'ha de forçar el mapa polític català; fins fer-lo esclatar, de la forma que ho fa un pet de llop vacarissà (Lycoperdon perlatum): escampant fum i fonent-se en el silenci i l'oblit consubstancial a tots els bolets no comestibles. Allò que havia estat una esfera buida i aparent, esdevindrà un tel polsós ajagut, inert, damunt la pinassa...fins que la tramuntana se l'endurà.

Si des del castell d'Elsinore un personatge shakespearià va donar avís que quelcom feia mala olor a Dinamarca; ara, des de les terres catalanes, s'escampa el clam que tot put a Espanya i que cal desfer-nos d'aquest accident insalubre: que volem ser, i viure, lliures!.

Aquest procés de substitució dels eixos bàsics del sistema polític català s'està accelerant de forma exponencial. " I això per què ho dius, Quico - em preguntareu- en què et bases?, ens ho podries explicar, tu que ets tan bona persona?". I jo, després d'uns lívids segons en silenci, us respondré amb un lacònic: "sí, puc fer-ho".

Els catalans estem recuperant el seny i, en conseqüència, ens estem abocant a la via independentista, alhora que repudiem l'extremisme unionista...o no és ser extremista vantar-se de ser un poble esclau, donar com a cosa bona que et robin el pa i permetre que et malbaratin la identitat i la terra tota?.

Fa temps que germina la llavor de la revolta. El "català emprenyat" estava, però, mancat d'una teorització que li fes veure l'arrel del seu mal i, per tant, desorientat i sense albirar el camí a seguir per redreçar la davallada.

La clau de volta de tot plegat ha estat la introducció del binomi antagònic unionisme/independentisme com a eix del debat polític a les terres catalanes ocupades per Espanya. Alfons López Tena, junt amb d'altres, ha estat qui ha travat el discurs i ha marcat les línies que fixen la proposta independentista. En Joan Carretero qui ha engegat el procés d'articulació política i unificació dels combatents per les llibertats nacionals.

De l'Antic Règim a la Renaixença Sobiranista.

Des d'ara, del sistema de partits polítics hegemònics a Catalunya, d'ençà la transició, i de la seva praxis política, en direm l'Antic Règim. Del nou projecte de dignitat, justícia i alliberament nacional, Renaixença Sobiranista. Aquest 2009 finiquitem una època i en comença una altre. L'autonomisme castrant és el passat al que s'abracen, encara, els serfs i els vividors.

Espanya sempre ha estat i exercit d'Espanya. El miratge d'un estat plural i democràtic; el dels primers anys de la restauració de la Generalitat, es va estroncar en sec amb l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Des d'aquelles llunyanes dates, el procés d'ofec i espoli contra els catalans ha anat augmentant fins arribar a l'actual paroxisme del bicèfal partit nacionalista espanyol PP-PSOE.

Ni CiU, ni PSC han estat a l'alçada de les circumstàncies. El pujolisme amb l'error garrafal d'acceptar jugar amb les cartes marcades pels successius governs de Madrid. Els espanyols contents. Els d'aquí venent la gran bestiesa que Catalunya havia d'ajudar a modernitzar Espanya -cobertura implícita al nostre saqueig, de facto-; tot això disfressat amb l'excusa de que contribuint a la governabilitat de l'estat anàvem arrambant cap a casa. Fals!. La realitat és que Catalunya, abans locomotora d'Espanya, avui és un vagó avariat de rodalies RENFE.
El PSC, com a principal empresa catalana, va fer el que li pertocava: posar-se a les ordres del PSOE, que és qui té la caixa i la clau per conservar el poder del que tants i tants en viuen (bastant bé). Res queda del noble socialisme català d'en Josep Pallach i en Joan Raventós.

I el tripartit?, com ase donant voltes al voltant de la nòria d'una séquia eixuta. Diuen que avancen ,sense adornar-se que sempre estan al mateix lloc i que l'hort està sec. Diuen que fan política social...però ignoren que fer política social sense diners és tan ridícul com voler fer surf a l'estany de Banyoles!.

Els catalans ara paguem el mal govern, la ceguesa política i la irresponsabilitat dolosa dels nostres dirigents autonomistes. Catalunya s'enfonsa. Creix la desafecció. Espanya és el problema, l'estat propi la solució.

L'hora de l'independentisme.

La força dels fets i la raó està provocant una sortida massiva de l'armari de catalans independentistes que fins ara militaven en l'autonomisme.
Multitud de plataformes diverses estan aglutinant una sèrie de sectors diversos amb l'objectiu comú de treballar per la independència, al mateix temps s'està forjant la primera iniciativa seriosa per aglutinar politicament una força independentista transversal: el Reagrupament Independentista liderat per Joan Carretro i la sèrie de grups que s´hi van afegint.

I dels sobiranistes de CiU què en farem?. Sembla ser que la seva intenció és decantar la coalició cap el camp independentista - personalment crec que aquest objectiu el poden aconseguir cap allà l'any 2.020-. Tot indica, però, que la cúpula convergent vol seguir amb la periclitada fórmula pujolista de voler ser tot al mateix temps: recollir de tot i de tot arreu...però això ja no és posible. És hora de definir-se.
L'altre dia vaig pensar que ser sobiranista a CiU és una mena d'estat transitori similar als macarrons pre-cuinats dels supermercats. Si li preguntes a un macarró pre-cuinat: "tu què ets, exactament?", ell, segurament, et respondrà: "sóc un macarró que li falta un bull...en essència i en potència sóc un macarró, però no exerceixo com a tal. El meu estat d'excedència, però, té data de caducitat".
Els esdeveniments, doncs, marcaran el temps a tothom. El rellotge ja no atura les busques.

L'altre dia al castell de Gallifa vaig llegir, escrita en una ceràmica, la següent frase d'un català universal, el pintor Joan Miró:

"Jo estic d'acord amb tot el que és humà i català".

Humans perquè volem ser justos i lliures, catalans perquè és la nostra forma de ser humans.