St.Matthew passion bwv 244 conducted by Gustav Leonhardt

Millet té la sort de no dir-se Gorka...

Millet té la sort de no dir-se Gorka i ser honrat i viure en un poblet d'Euskadi i estimar bojament la seva nació...si fos això, si fos un Gorka qualsevol, ja faria temps que seria a la presó en aplicació de la Ley Antiterrorista, de la Ley de Partidos o del que decidis qualsevol funcionari colonial del PPSOE de las JONS. No hi ha com ser espanyol, estafador i tenir enmerdats tots els grans partits i estaments judicials per gaudir plenament de totes les llibertats constitucionals.

EXCLUSIVA !. Primeres imatges del govern tripartit després de la victòria esclatant del Reagrupament.

Camino a Soria- Dret, amb un plomell vermell al cap: Sr. Josep Lluís Carod- Asseguts, d'esquerra a dreta: Srs, Saura, Nadal i Montilla (és el que no canta...és en francès).

Per si la voleu cantar en plan kareoke:

Dans les jardins de mon père,
Les lilas sont fleuris ;
Dans les jardins de mon père,
Les lilas sont fleuris ;
Tous les oiseaux du monde
Viennent y faire leurs nids ...

[Refrain:]
Auprès de ma blonde,
Qu'il fait bon, fait bon, fait bon.
Auprès de ma blonde,
Qu'il fait bon dormir !

Tous les oiseaux du monde
Viennent y faire leurs nids ;
Tous les oiseaux du monde
Viennent y faire leurs nids ;
La caille, la tourterelle
Et la jolie perdrix.

[au Refrain]

La caille, la tourterelle
Et la jolie perdrix
La caille, la tourterelle
Et la jolie perdrix
Et ma jolie colombe,
Qui chante jour et nuit...

[au Refrain]

Et ma jolie colombe,
Qui chante jour et nuit
Et ma jolie colombe,
Qui chante jour et nuit
Elle chante pour les filles
Qui n'ont pas de mari.

[au Refrain]

Elle chante pour les filles
Qui n'ont pas de mari.
Elle chante pour les filles
Qui n'ont pas de mari.
Pour moi ne chante guère,
[Más Letras en es.mp3lyrics.org/l7rn]
Car j'en ai un joli...

[au Refrain]

Pour moi ne chante guère,
Car j'en ai un joli,
Pour moi ne chante guère,
Car j'en ai un joli,
"Dites-moi donc la belle,
Où donc est votre mari ? "

[au Refrain]

"Dites-moi donc la belle,
Où donc est votre mari ? "
"Dites-moi donc la belle,
Où donc est votre mari ? "
Il est dans la Hollande,
Les Hollandais l'ont pris.

[au Refrain]

Il est dans la Hollande,
Les Hollandais l'ont pris,
Il est dans la Hollande,
Les Hollandais l'ont pris.
Que donneriez-vous, belle,
Pour avoir votre ami ? ... "

[au Refrain]

Que donneriez-vous, belle,
Pour avoir votre ami ?
Que donneriez-vous, belle,
Pour avoir votre ami ?
Je donnerais Versailles,
Paris et Saint-Denis.

[au Refrain]

Je donnerais Versailles,
Paris et Saint-Denis,
Je donnerais Versailles,
Paris et Saint-Denis,
Les tours de Notre-Dame
Et le clocher de mon pays.

[au Refrain]

Les tours de Notre-Dame
Et le clocher de mon pays,
Les tours de Notre-Dame
Et le clocher de mon pays,
Et ma jolie colombe,
Pour avoir mon mari.

[au Refrain]

Reagrupament fa un sopar a Terrassa amb Salvador Cardús i jo hi vaig

El sopar ha estat un èxit total, amb totes les intervencions brillantissimes (excepte la meva, que no n'he fet cap). L'únic "pero" és que jo pensava que de postres hi hauria tarta de Santiago o flam ( a escoger ), però res. I a mi em feia gràcia menjar flam, perquè he deixat de fumar i els flams són l'únic vincle que em lliga a aquest terrenal flagel on vivim, verals que els antics apologetes definineixen com a "vall de llàgrimes". Ja sé que no vé a cuentu, però no m'ho podia guardar al pap. Lluny de mi la covarda estirp que amaga la veritat en la remota caixa de les set claus.

I, doncs, pensaràs, imberbe lector, a l'arribar a aquest punt del meu escrit: "aquestes són maneres d'explicar una reunió política?. A què ve tanta gosadia?. Tal volta has entrat a formar part del selecte món dels orats?". I jo et disculparé, car si parlo de flams és per dir-vos potser, sense trampes ni enganys, que si utilitzo aquest recurs contradictori: blasmar el defecte d'una minucia (l'absència de flam) és per palesar que la resta ha estat magnific i que un petit defecte fa més gran una gran virtut. Reagrupament ets gran !: "Sedes Sapientiae, Speculum justitiae"*

*"Seu de la Saviesa, Mirall de justicia".

Article imprescindible de Carles Móra, alcalde d'Arenys de Munt.

Abans i després del 13-S

Indignació és la vivència d'uns avis que acabaven d'arribar de veure els seus parents d'una altra comunitat espanyola. El seu nebot gaudia d'un pis social per 46 euros al mes i abastava més subsidi d'atur treballant menys, entre molts altres greuges que m'exposaven, enutjats. Era a finals d'agost, en un sopar organitzat per l'Esplai Verge del Remei: "Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".

El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris. L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.

El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?

Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.

Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!

Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.

Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?

Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.

Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.

La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.

Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!

Déu guareix cinc hèrnies al General bolivarià, Gustavo Rangel Briceño

"El Ministro Impresionable del Poder Popular Para La Defensa Gral. Gustavo Rangel Briceño por fin deja el sufrimiento de espalda que lo agobia por su arduo trabajo. El Señor Jesús Cristo lo tocó y lo sanó. TOCALOOOÓ! TOCALOOOOOÓ!
Nótese los efectos sonoros que hace la batería en el momento que el señor toma su espíritu. Amennnnn.!"

Us he posat aquest vídeo perquè veieu quines són les conseqüències de la colonització espanyola per aquells pobles que han rebut la visita de les tropes castellanes.
Basicament: saqueig de les riqueses, anihilació de les cultures autoctones, sotmetiment dels pobles i genocidi i extermini dels indigenes. A canvi, com podeu comprovar en el vídeo, l'herència castellana-espanyola ha estat el fanatisme religiós, els régims dictatorials, el fanatisme, la incultura i la misèria en tots els seus nivells?.

Sería tenir seny, ser prudent, que els catalans veiessim com a cosa natural i positiva continuar sent colònia espanyola?, ens porta algun benefici?,cap!, ens porta problemes i inconvenients?, tots!. Conclusió: apa, siau !!!

"Nunca fue la nuestra lengua de imposición,sino de encuentro;a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano:fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes".

D.Juan Carlos I de Borbón, rei dels castellans

Llarga vida als antics forners que ens han deixat!!!!

Tant o més preocupant que la desaparició de la sargantaneta de Menorca ho és la de la coca d'anís i dels croissants amb gust de mantega dels forns de l'heròic Principat de Catalunya.
Llarga vida als antics forners que ens han deixat!!!!

Tres textos que ens duen a Arenys. Discursos de Martí l'Humà, Pau Claris i Manuel Ferrer

"Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo Principat de Catalunya".Discurs del rei Martí I l'Humà a les Corts de Perpinyà el 29 gener 1406.

"Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició..."."Qué és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?". Discurs de Pau Claris, president de la República Catalana, on es va decidir la resistència contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV.

"Qui podrà persuadir-se que, en un sol dia, vulguem consentir que s'entronitzi sobre els catalans la vanitat i violència castellana, per fer-nos servir amb la mateixa ignomínia amb que, segons expliquen les histories castellanes, feien servir amb els indis, després de subjectar-los i reduir-los al seu domini?".Al.locució de Ferrer i Sitges a la primera sessió del Braç Militar, el dia 5 de juliol de 1713.

Demà anirem a Arenys a defensar la sobirania del Principat de Catalunya, serà, estrictament, un acte de dignitat i justicia. Som un poble antic, amb prop de mil anys de història. Qui són ells, els lliberticides castellano espanyols - socialistes, feixistes, jutges o bisbes, - per decidir per nosaltres, per imposar-nos ser ells, per anihilar la nació catalana?. Recuperem l'orgull i no ens deixem humiliar per cap ocupant, mai més!.

Serveixin els tres discursos que us presento, per consolidar el nostre orgull i per constatar que som hereus d'un gran poble que ha perviscut segles i segles, que darrera tenim herois que ens han precedit i que ens encoratgen a seguir la lluita fins la victòria final.

Discurs de Pau Claris on es va decidir la resistència contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV

(...) Heu escoltat atents la prèdica d'aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d'aquestes i d'aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa . No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m'avindré a entendre que és el pastor mateix el qui mena les ovelles a l'estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l'ànim que ha de menester el vertader repúblic , per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l'avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d'altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d'un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d'or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples i doncs, davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l'honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d'emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació.

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s'acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmcntar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d'assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l'àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d'armar d'urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè, si ells mateixos s'haguessin fet, més altament s'haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur f i, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el prínceps , ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d'amor i reverència. Però sigui'n il·lícit; de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els eíectes . Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència tem-poral , sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (...) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d'aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l'esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh !, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus^ però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; í qui dubta que, quan sembla que són més humils. estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d'Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (...) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l'or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (...)

Qué és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d'aquells famosos homes que, després d'haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d'aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l'imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (...) Si us detura la grandesa del Reí Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (...) No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s'ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n'oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregu'nteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgoras, que les ànimes passen d'uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d' altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (...) Jo no sóc d'opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contin-gents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d'aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l'aconseguiu, l'executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d'un cop la miserable província a d' altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l'acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d'aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l'enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d'ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».

Discurs pronunciat a les Corts de Perpinyà de 1406 pel rei Martí I'Humà

Tomba del rei Marti l'Humà

Versió 1831 ^[1]

Bona Gent: Nos volents seguir la manera antiga é acostumada per nostre predecessors, que en lo principi de llurs Corts acostuman de dir algunes coses per edificació de llurs pobles; nos havem proposat de parlar de la gloria del principat de Cathalunya; é pen sants en axo, ocorrentnos un dit de Isaies, que diu: Clama, quid clamabo? Omnis caro fænum et omnis gloria ejus quasi flos agri; exitatum est fæenum et cecidit flos. Nostre Senyor dix al profeta: Crida, dix lo profeta, qué cridaré? respon nostre Senyor: Crida, que tota carn es fe, y tota la gloria axi com a flor del camp, en loqual secat es lo fe y caygué la flor. Per lo que: Nos vehent, que nostre Senyor havia en tan poca reputacio la gloria mundanal, ue sabiam de quens parlassem; sino que estants en aquest ¿?nsament, venchnos entre mans un dit d'un sanct Doctor ¿?lemne y aprobat de sancta mare Esglesia, que hom appela sanc¿?eduli, de Carmine paschali, que en lo primer llibre séu nos ¿?na regla é motiu al nostre dubte, dihent: si los gentils ab pom¿? hant fet llibres de llurs ficcion é mil falséas, segons diu Ovidi en lo Metamorfosi; é si los gegants é los centaures per crueltat fehien posar escrits de llahors, e archs triumphals, é columnes, ¿?r memoria de llurs batalles, segons diu Suetonio; é si de coses ¿? veres, impertinents é impossibles han volguda tenir la trompa ¿? mendida per llahors de llurs amichs, segons fa Homero in ¿?ade: qué devem nosaltres fer, que som christians é seguim la ¿?ritat, que vehem la causa manifesta, é ohim la veu divinal tot ¿?a? Nos direm les gracies, que nostre Senyor a fetes à tots; e ¿? dirém les llahors d'aquells quiu mereixen, é no divulguerém ¿? merits d'aquells, que han virtuosament treballat? E no ¿?u lo Ecclesiastich: Laudemus viros gloriosos et parentes nos¿?s in generatione sua, cap. 44, llohem los varons gloriosos, ¿?s nostres parents en la sua generacio? E donchs: Nos volents ¿?guir aquesta ordenança en vos altres, que sots una part insigne ¿?poderosa de nostre senyoria, no fictament, no manlevadement, ¿? per faules, no per llahor pintada, quare non sunt mihi loquelæ ¿?que sermones; mes tan solament pera manifestar la gloria de nos¿?e Senyor, que ha obrada en vosaltres. E per tal, com no devem ¿?llar la virtut, la gloria é la noblesa del principat de Cathalunya ¿? dels Cathalans, podem verificar la paraula per Nos commençada: ¿?loriosa dicta sunt de te.

Noble Cort, é noble principat de Catalunya, é vosaltres Cathalans: glorioses coses son dites de vosaltres; per les quals paraules ¿?ont demonstrades dues conclusions fort singulars: primo com ¿? virtut molt famosa es clarament demonstrade, quia gloriosa ¿?icta sunt: secundo de la gent fort valerosa per tot lo mon ¿?omenade, quia de te.

(Segueix un elogi dels Catalans, i la numeració històrica de les accions i esdeveniments més memorables. El Discurs termina amb la peroració següent:)

Péro per conclusio de nostres paraules vos volem dir un acte fort virtuos, quel Rey nostre besavi feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, yous do la Bandera nostra amiga del principat de Cathalunya, la qual ha un singular privilegi, que es ops que guardets be, lo qual privilegi no es res falsificat, ne inprovat, ans es pur é net, é sens falsia é macula alguna, é bollat ab bulla d'or, y es aquest, ço es: que null temps en camp, hon la nostra bandera real sia estada ja mes no fou vençuda, ni desvaratada, é aço per gracia de nostre Senyor, é per la gran feeltat é naturalesa de nostres sotsmesos; et per aquesta raho podem atribuir à vosaltres ço que dix Julio Cesar, venint de la conquista de Alemanya, als seus sotsmesos:

Alçats, alçats les vostras Banderas, car dignes sots de haver la senyoria de Roma, axiu recita, Luca en lo primer Llibre seu de les Batalles. Be donchs podem dir à vos altres:

Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Cathalunia.

Versió 1857 ^[2]

Bona Gent: Nos volents seguir la manera antigua é acostumada per nostres predecessors, que en lo principi de llurs Córts acostuman de dir algunas coses per edificació de llurs pobles; nos havem proposat de parlar de la gloria de Cathalunya; é pensant en axó, ocorrentnos un dit de Isaias, que diu: Clama, quid clamabo? Omnis caro fænum et omnis gloria ejus quasi flos agri; exitatum est fæenum et cecidit flos.....

(...)

Nos volent seguir aquesta ordenança en vosaltres que sots una part insigne y poderosa de nostre senyoría, no fictament, no manlevadament, no per faules, no per llahor pintada, quare non sunt mihi loquelæ neque sermones; mes tan solament pera manifestar la gloria de nostre Senyor, que ha obrada en vosaltres. E per tal, com no debem callar la virtut, la gloria y la noblesa del principat de Cathalunya é dels catalans, podem verificar la paraula per nos començada: Gloria dicta sunt de te.

Noble Cort, é noble principat de Catalunya, é vosaltres catalans, gloriosas cosas son ditas de vosaltres; per les quals paraules son demostradas duas conclusions fort singulars: primo com la virtut molt famosa es clarament demostrada, quia gloriosa dicta sunt: secundo de la gent fort valerosa per tot lo mon nomenada, quia de te.

(...)

Peró per conclusió de nostres paraulas vos volem dir un acte fort virtuós, quel Rey nostre besaví feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, yous do la bandera nostra antigua del principat de Catalunya, la cual ha un singular privilegi, que es ops que guardets be, lo qual privilegi no es res falsificat, ne improvat, ans es pur é net, é sens falsia é macula alguna, é bollat ab bolla d'or, y es aquest, ço es; que null temps en camp, hon la nostra bandera real sia estada, ja mes no fou vençuda, ni desvaratada, é açó per gracia de nostre Senyor, é per la gran feeltat é naturalesa de nostres sotsmesos; é per aquesta rahó podem atribuir à vosaltres ço que dix Julio César, venint de la conquista de Alemanya, als seus sotsmesos.

Alçats, alçats las vostras Banderas, car dignes sots de haver la senyoría de Roma, axiu recita Luca en lo primer Libre seu de las batallas. Be donchs podem dir á vosaltres:

Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Catalunya.

Fonts

1. ↑ MELANGES SUR LES LANGUES, DIALECTES ET PATOIS; RENFERMANT, ENTRE AUTRES, UNE COLLECTION DE VERSIONS DE LA PARABOLE DE L'ENFANT PRODIGUE EN CENT IDIOMES OU PATOIS DIFFÉRENS, PRESQUE TOUS DE FRANCE; PRÉCÉDÉS D'UN ESSAI D'UN TRAVAIL SUR LA GÉOGRAPHIE DE LA LANGUE FRANÇAISE, PARIS, 1831. I dintre d'ell, RECHERCHES HISTORIQUES SUR LA LANGUE CATALANE, par M. Fr. Jaubert de Passa, p.412-414, que duu la inscripció següent: (Pedro Miquel Carbonnel: Chronica de Espana, fol.252).
2. ↑ Historia de la lengua y de la literatura catalana, desde su origen hasta nuestros dias, Barcelona, Imprenta de José Tauló, 1857, p.141-142, que duu la inscripció següent: (CARBONELL, Crónica de España, fol. 252)

Al.locució de Ferrer i Sitges a la primera sessió del Braç Militar, el dia 5 de juliol de 1713.

Quan les tropes aliades de Catalunya, en compliment les tractats d'Utrecht van marxar, es va reunir la Junta de Braços a Barcelona per decidir quina posició havia d'adoptar-se. La Junta de Braços estava constituïda pel braç eclesiàstic, el braç militar i el braç popular. El braç eclesiàstic no es va pronunciar i el braç militar va sostenir un apassionat debat sobre la conveniència o no de resistir sols, sense els aliats, fins al final. Va ser Manel Ferrer i Ciges qui va protagonitzar la defensa més aferrissada de la resistència:

“[...] Las públiques ofenses i injustícies que en tants anys a tolerat Catalunya del Ministeri Castellà s'han fet notòries. Què esperem?... Podrien per ventura ser més dures, pitjors, les condicions que d'haver-nos de lliurar a discreció, com volen els nostres enemics? [...] Recordi la invicta Coronela que encara viuen en aquesta ciutat aquells que amb tant de valor van humiliar l'orgull del Marquès de Vélez [...] Qui podrà persuadir-se que, en un sol dia, vulguem consentir que s'entronitzi sobre els catalans la vanitat i violència castellana, per fer-nos servir amb la mateixa ignomínia amb que, segons expliquen les histories castellanes, feien servir amb els indis, després de subjectar-los i reduir-los al seu domini? I qui podrà, en tant trist cas, veure sense dolor ni llàgrimes, arrencar amb violència d'un costat del pare el consol del fill estimat; i l'amant marit de la companya de la seva muller i portar-los lligats pels camins, com a salvatges, per obligar-los a anar a la guerra, per aquell inhumà ordre que s'anomena Quintes? Acabis la Nació amb glòria, ja que val més un gloriós fi que tolerar extorsions i violències que no van practicar els moros. Per totes aquestes coses, que s'empunyin les armes i s'alcin les banderes, s'allistin soldats, sense que es perdi un moment.”

PSOE, C's, Falange?. Catalans!. El diumenge tots a Arenys de Munt !

Maru Menendez, (actual portaveu socialista a la Comunidad de Madrid) de Fuerza Nueva al PSOE.

Que el PSOE és un partit d'esquerres que defensa la pluralitat de l'estat no ho creu ningú que estigui en els seus cabals. Alguns partits catalans (els que han entregat Catalunya a l'aparell baix-llobregatí del PSC-PSOE i han fet president de la Generalitat una mandonguilla amb ulleres que respon al nom de Montilla) fan mans i mànegues per intentar convencer-nos de la marevella que representa el tripartit i la seva política progresista al servei dels treballadors...Inútil i vergonyant esforç!; el cert és que cada dia que passa ho tenen més complicat per continuar amb l'engany. Tothom ja té clar que els socialistes espanyols ens han posat la cova a casa i des d'ella ens mal governen i que només entenen Catalunya com a terra conquerida i, per tant, subjecte incondicional d'espoli al servei de la metropoli. Només justifica els socialistes qui viu dels socialistes o accepta l'assimilació espanyola.

PP, Ciudadanos, PSOE i Falange tenen un vincle que els uneix per damunt de tot: són espanyols i, per tant, enemics de Catalunya i els catalans. L'objectiu irrenunciable i innegocible no és altre que l'assimilació i anihilació de la nació dels catalans, pels mitjans que sigui. Només entenen i accepten el concepte excloent, imperialista i totalitari de la "unidad de destino en lo universal". L'Espanya castellana unitarista.

És molt gros que el PSOE del GAL no estigui il.legalitzat, que aquest partit delictiu s'atorgui el dret de pervertir la democràcia, de negar-nos la paraula i, que, per reblar el clau. instrumentalitzi la "justicia" espanyola perquè impulsi la ocupació d'Arenys de Munt mitjançant els feixistes (també legals) de Falange Española.
Una merda de jutgesa castellana mana més que el govern de la Generalitat?, què hi pinta en Saura?, qui és una espanyola per tapar la boca dels catalans?. Les lleis espanyoles són pels espanyols, els catalans no tenim perquè fer-ne cas. Que quedi clar, ara i per sempre.

Davant la prohibició, per part dels aparells de l'estat, del referendum per la independència convocat el proper diumenge a Arenys de Munt, no ens queda (ni ens deixen) altre sortida, que plantar cara i exercir, sense por ni complexos, el nostre dret a decidir.

Els catalans volem governar-nos de la manera que més ens plagui, sense ingerències de cap tipus. Via fora els adormits!. El diumenge tots a Arenys!

La calor com a factor desestabilitzador de la personalitat.

Si fóssim cuques aquest escrit no tindria sentit, per allò que "a l'estiu tota cuca viu". Però en el cas que ens ocupa, el nostre, no és un problema estricte de subsistència sinó, en essència, d'estabilitat emocional.

He observat el següent: així com els diferents colors i tons marquen les línies i els volums de les coses; així la nostra temperatura corporal marca el límit del que som en relació a l'exterior. A l'hivern som fins on comença el fred. El contrast tèrmic ens defineix. A mesura que comença la calor i la nostra temperatura es va anivellant amb la de l'exterior, s'inicia un procés de pèrdua de identitat - el mateix que li passa a la nata quan s'escalfa i es desintegra en la xocolata desfeta -, que pot derivar en inseguretat, distorsió de la personalitat i, finalment, en una depressió de major o menor intensitat en funció de la prèvia intel.ligència emocional de cadascú.

Aquesta tarda, mentre regava el pati, he pensat que, per anar bé, l'ideal és que a la frontera entre la nostra epidermis i el món exterior hi hagi un diferencial de -10º c. a favor nostre. A partir d'un diferencial de + 0ºc la possibilitat de certs episodis de desequilibris psicològics es fa inevitable.

Per tant, hem de concloure que, quan es produeixin els primers símptomes, es recomanable una dutxa o bany amb aigua fresca o, en el seu defecte, rentar-se la cara; a fi i efecte de retornar el nom i la essència a cada cosa. Tornar a ser un mateix, que ja és molt.

Antonio Pérez Henares: del comunisme a servidor de la dreta ultra-nacionalista espanyola .

Antonio Pérez Henares, periodista ex-comunista, avui a sou de la caverna, segueix les passes de Losantos (ex-maoista) i Pio Moa (ex-GRAPO) fent la feina bruta al totalitarisme espanyol en la seva trista tasca de promoure l'odi als catalans i a les minories nacionals no castellanes. Tots ells són enemics de la democràcia i la llibertad.

Jiménez Losantos, Pérez Henares, César Vidal i Pio Moa, periodistes ultra-nacionalistes incitadors de l'odi, la calumnia i la mentida




....................................”El Estado prima sobre la verdad”-Archivero Mayor del Reino en temps de Felipe II-

He anat a raure a un bloc anomenat La marea, editat per un periodista que respon al nom de Antonio Pérez Henares (després he sabut que era comentarista habitual de Intereconomia, mitjans extremistes al servei de la dreta nacional-catòlica). No he pogut evitar posar-hi un comentari. Llegir tanta mentida, insult, odi anti-català i falsedats, a quina més grossa, no em deixa indiferent i, a voltes, no puc callar.

Doncs bé, després d'aguantar discusions inútils amb diversos foristes, el senyor Pérez m'ha acusat de ser algú que feia temps, signant amb el nom de Petronila, l'havia amenaçat amb denunciar-lo a una comisaria. Li he contestat que jo no era i que no veia com el podia denunciar a una comisaria i que ho trobava una bestiesa... Com bon exemplar de personatge imperialista, xenòfob, jacobí, totalitari i violent, el senyor Pérez ha anat perdent els nervis i la cosa ha acabat tal com us transcric...acusant-me de fer servir més d'un nick (cosa que és lícit i no nego pas), però, en tot cas mai amb el de Petronila que, segons ell, l'havia amenaçat...
Els ultra-nacionalistes espanyols, com el senyor Pérez, segueixen a ulls clucs la consigna de l’Arxivero Mayor del Reino en època de Felip II,-I de Catalunya-, que diu: ”El Estado prima sobre la verdad”. Espanya i la democràcia són conceptes incompatibles. El senyor Pérez Henares n'és un exemple preclar.

(alguns comentaris meus, signats com Oleguer, han estat borrats pel sr.Pérez i substituits pels seus insults i bajanades)

Transcripció:

#
Comentario por Oleguer 27.08.09 | 14:13


...Borrado.Troll tramposo que utiliza cinco nick diferentes para darse la razón.


#
Comentario por Oleguer 27.08.09 | 13:43

....borrado . Soy el troll tramposo, imbecil y que no puede vivir sin aparecer por La Marea y que en el colmo de mi degenración me atrveo a llamar metirosa a la gente cuando ha quedado fehacientemente demostrado que el unico que se hace pasar por otros y que miente complulsivamente soy yo...

Es que estoy si de colgado...
#
Comentario por Oleguer 27.08.09 | 13:36

Sr, Pérez, su escrito es insultante y lamentable, haga usted el favor de publicar mi IP y los textos insultantes que usted me atribuye, si no lo hace así todos los lectores tendran claro que quien miente es usted.

Nota del Blogger: es usted simplemente n ser repulsivo y tramposo. Acabamos de comprobar que en esta misma entrada ha utilizado, al menos, cinco personalidades diferentes para apoyarse a sí mismo haciendose pasar por diferentes personas.
Ha utilizado de esta manera al tiempo que el nick Oleguer los de Marc, TRES, Txell y VFR.
Todos enviados desde el mismo IP, prueba fehaciente de que amen de trampso compulsivo es usted un perfecto mentecato. Larguese de una vez por todos de esta casa y de este foro, patético imbbecil.
Las pruebas: Autor: Oleguer [Visitante]

Tipo: comment

Estado: published

Direccion IP: 85.58.11.221

26.08.09 @ 18:57 · Email: ddddddd@desde.es · IP: 85.58.11.221
Comentario por VFR [Visitante]
Juan Bravo, el enlace que ha puesto no tiene ningún rigor histórico...

26.08.09 @ 18:01 · Email: ddddddd@desde.es · IP: 85.58.11.221
Comentario por Txell [Visitante]

26.08.09 @ 13:58 · Email: dedede@esdde.es · IP: 85.58.11.221
Comentario por MARC [Visitante]

Se está procediendo a impedir su acceso a todo el portal.

Comentario por Antonio Pérez Henares [Blogger] 27.08.09 | 13:30

Me lo temía y tras la última intervencion y hecha la pertinente comprobación ha quedado claro y demostrado. Ha mentido usted. SI que era aquel personaje expulsado en varias ocasiones de este blog. Sus practicas fueron detestable. Ahora ha abusado una vez más de mi buena fe y de la presunción de que la gente se comporta con un mínimo de honradez .
Queda usted de nuevo expuldsado de aquí: ahora ademas por mentiroso y por no tener ni siquiera la hombria de contestar a una pregunta sencilla y simple como la que le hice.
Larguese de una vez de este foro al que tanto insultó y amenazó, pues claro que lo hizo y figura, ahora ya lo he comprobado, en los archivos.
P.D. No contesten más, pues se va a proceder al borrado de todos sus comentarios.

Comentario por Oleguer 27.08.09 | 02:08

Sr. Pérez Henares, esté tranquilo, no hay tal cosa. Por otra parte, no me pasa por la cabeza como podría denunciarle en comisaría; pensar distinto no es ningún delito.

Comentario por Antonio Pérez Henares [Blogger] 27.08.09 | 01:17

ah! Olvidaba un asunto: tuvimos que sufrir aquí un troll que entre otras muchas firmas utilizó algunas como Petronila D,Aragó o algo así, cambiaba con frecuencia. Llegó a amenazarme con querellas y cosas así diciendo que iba a presentarse en una comisaría (la cara del mosso cuando le dijera que era Petronila de Aragón me hubiera gustado verla) porque le prohibí la entrada. Un lector me ha escrito diciendome que usted pudiera ser aquel. Previo a cualquier comprobación, que deberé hacer a traves de IP y archivos del portal, le ruego me dé simplemente su palabra de que no hay tal cosa. Con ello me vale.