El darrer dia de curs en Pol li havia dit, tot picant-li l'ullet : Roger, no creguis que se'm treuràs del damunt tan fàcilment, qualsevol dia agafaré la moto i et pujaré a veure.
En
Roger, des de petit, passava els estius a la casa pairal dels avis,
prop de Cruïlles, al bell mig d'una vall ampla i agraïda. La masia era
envoltada de camps, alzinars i rierols on remullar-se els
dies que el sol encenia les roques i les cigales ferien l´aire amb el
seu concert persistent, a voltes angoixant.
Aquell
hivern en Roger havia conegut en Pol a la Universitat. Des del dia que
havien parlat per primer cop, al bar de la Facultat, ni un sol dia
havien
deixat de veure's, ni que fos una estoneta, entre classe i classe. Li
agradava d'en Pol la manera de moure's tranquil.la i armoniosa, el
parlar suau, la mirada dolça i entremaliada. Però, sobretot, en Roger
era feliç perquè, per primera vegada, havia trobat algú a qui poder
anomenar "amic".
El dia abans en Pol l'havia trucat: vinc demà- va dir-li.
Després
de dinar, mentre en Roger jugava amb el gos a l' era de la casa pairal,
va sentir de lluny la moto d'en Pol apropant-se pel camí que travessa
els camps de blat. De lluny en Pol el va saludar, aixecant el braç. La
moto anava deixant enrera un nuvolet de pols que es fonia entre les
espigues daurades dels marges. Quan
en Pol es va treure el casc, en Roger li va fer broma sobre el moreno
agitanat de la seva pell i els rinxols empolsats i molls de suor que li
queien damunt el front. - mira- li va dir- primer et dutxes i
et poses maco i després t´ensenyaré el turonet des d'on es veu tota la
vall, soparem i després cap el poble de festa !. Van fer el camí
fins el turonet entre bromes i riallades. El ros daurat i la pell clara
d'en Roger contrastava amb la morenor mediterrània i un xic salvatge del
seu amic. -Som tant diferents, Pol...i en canvi...som el mateix- li va dir en Roger mentre tornaven a casa. S'anava fent fosc.
Mentre
sopaven, en Roger va observar, encuriosit, com els ulls verdosos del
seu amic es podien transmutar en multitud de matisos i expressions
diferents. Tant
aviat eren dolços com esdevenien sorpresos, observadors, irònics.... Es
va fixar,
també, en els llavis carnosos quan xuclaven una cullerada de sopa, més
calenta del compte. Va sentir una sensació estranya, que no sabia
definir.
Es
van posar texans i samarreta blanca i pujaren a la moto en direcció a
la discoteca que era a mig camí de la casa pairal i la capital de la
comarca. Cap a les 12 la sala era plena a vessar. Refugiats a una punta
de la barra van demanar unes cerveses. El soroll els obligava, si es
volien
entendre, a acostar-se molt i dir-se les coses a l´orella, cada cop que
en Roger s´apropava es sentia pertorbat per l´olor que desprenia la pell
d'en Pol, una sensació embriagadora que el torbava i l'excitava. Suats
de tant ballar van acabar-se la tercera ronda de cerveses i van decidir
tornar a casa. Pel camí de tornada , en Roger va ajuntar el seu cos al
del Pol. Li agradava sentir les samarretes xopes com s´enganxaven. Amb
la llengua anava llepant la suor que relliscava pel clatell d´en Pol.
Tenia por, però era feliç.
- Pol, vols venir a dormir a la cambra blava ? - va dir-li en Roger, mentre entraven a casa.
En
Pol el va seguir escales amunt. Es van treure la roba, menys els slips,
la van plegar i la van posar cadascú damunt una cadira. Un cop al llit,
un cara a l'altre, en Roger notava l´aire tebi de la respiració d'en
Pol fregant-li la cara. Es miraven sense dir res. En Roger no pogué més i
va apropar els seus llavis sobre els del Pol. Una frisança humida li va
travessar el cos, sentia
la tendresa d´aquells llavis càlids amorosint el seu besar, les
llengües van parlar llavors tots els registres del verb estimar. En Pol,
sense dir res, vinclà el seu cos sobre el del seu amic. El seu pit
fibrat, sobre el d'en Roger, deixava traspuar els batecs salvatges d´un
cor desfrenat bategant
al compàs d'una passió que, fins llavors, mai havia sentit. En Roger
l´abraçà fins que les dues pells, els dos cossos, es feren un de sol. El
desig va fer esclatar en els seus membres la força de dos cossos joves,
anhelants de posseir-se. Xops de suor es van abraçar i es van adormir.
En Roger es va despertar amb els llavis d'en Pol que li donaven el bon dia. En Pol preparava la bossa per tornar a Barcelona. Van planejar que en Roger baixaria, amb l´excusa de comprar uns llibres, i es quedaria a dormir a casa seva i així es tornarien a veure, aviat, ben aviat. A l'hora d´acomiadar-se, en Pol s´estirà sobre d'ell i es van besar fins perdre la noció del temps.
A mig matí, en Roger donava voltes pel llit quan va sentir l'àvia parlant per telèfon: - no pot ser, no pot ser, la moto? - va sentir que deia, va afinar l'oïda i una fiblada el va paralitzar - en Pol és mort, en Pol és mort !... Entre
sanglots va enfonsar el cap al coixí, li va semblar que el cervell li
fugia, que cada porus, cada centímetre del seu cos, li esclatava. Els
espasmes i les llàgrimes
no l´alleugerien, ans el contrari, l'abocaven a un cercle infernal que
semblava posar a prova fins a quin punt podria suportar el dolor que el
cremava de dalt a baix. Un crit que li sortí amb la força que dona el
patiment més bestial va ressonar per tota la casa. L'àvia va entrar a
l'habitació i no va aconseguir articular cap paraula.
A la mitja hora un metge li va injectar un calmant que el va fer entrar en un son profund.
Quan
vesprejava es va despertar. Havia
perdut el control del seu cos i de la seva ment. Es va vestir i,
sortint per la porta de darrera, va enfilar el camí del turonet. Quan hi
va arribar, les cases del fons de la vall semblaven torxes enceses pel
roig del sol declinant. L´horitzó es fonia en una lluita de blaus i
grisos. El cel cremava en
un combat crepuscular on els grocs i els taronges feien l' últim esforç
per vèncer la foscor que, indefectiblement, ho envairia tot. En Roger
s'estirà damunt la terra humida, notava que el seu cos era immaterial.
L'epidermis ja no l´aïllava de l´exterior. L'aire humit que pujava de la
vall l'hi anegava les entranyes. Cada cant d´ocell el sentia dins el
cor. Li feia mal i el narcotitzava. La boirina que naixia de la terra el
penetrava i li va semblar que s´el enduia com una partícula d' aigua
més. Va
saber llavors que la boirina el portaria cap on era en Pol i es fondria
amb ell en el blau de tots els blaus i va somriure alleugerit . Les
primeres clarors de la matinada van veure el seu cos inert amarat de
rosada A la seva mà havia deixat escrit: Pol, no em deixis.
