divendres, de juny 17, 2005

Com era la gent d'abans?....




L'altre dia em va caure a les mans (això és una frase feta, realment el vaig agafar) un llibre de poemes de mossèn Cintu, més avall us en transcric un que m´ha fet pensar, una mica.
El poema en qüestió expressa sentiments despullats, tal com suren de la pell i del cor, sense varnissos.
Ara, segurament, ens poden semblar, potser, massa inocents i d'un sentimentalisme efectista. Però, com vivien els nostres avantpassats?, la duresa de la lluita per tirar endavant no els feien més transparents?, no era tot més descarnat, més visceral, més proper, més inmediat?.
Em costa molt imaginar-me quines eren les seves inquietuts, quins pensaments els hi omplien el cap, qué els hi feia bategar el cor, com es relacionaven...no ho sé... cerco fotos antigues i intento submergir-mi , imaginar que visc en aquell temps, amb ells, que formo part d'aquella història...s'em fa tant estrany....
Com eren?

Una vidua vella i pobre.....




Una vidua vella i pobre
s’està morint de fredor;
son nin voldria escalfar-la,
no té llenya per fer foc.

N’agafa una destraleta,
se’n puja de dret al bosc,
fa un feix de garrics i arboços
i alguna soca de boix.

La caminada és molt llarga,
tot seguit se feia fosc;
ja en dóna una relliscada,
cau a l’abisme pregon
tot cridant: —Mareta meva,
mare meva del meu cor!—

No el sent, no, la pobra mare,
plorant al peu de l’escon,
plorant de fred i enyorança
sense el fill del seu amor,
de son cel última estela,
de sa llar darrer tió.

Qui s’espera es desespera;
les hores que llargues són!
quan la nit és gaire trista,
que li costa dar lo tomb!

Quan se ve la matinada,
a la porta sent un colp,
si serà l’infant que espera?
si serà l’infant o no?

És l’infant de ses entranyes;
mes lo duen dos pastors
sobre un feix de llenya seca,
no tan seca com son cos!

La mare el pren en sos braços
per escalfar-lo a petons;
mes en compte d’escalfar-lo
se comana sa fredor.

Encenen la llenya seca,
mes ai!, ja el fred és de mort.

Quan a l’ombra del sant temple
los posen al mateix clot,
com les campanes del poble,
la gent plora de tristor;
los vells ploren per la mare,
los joves per l’infantó;
tan sols no ploren los àngels,
que se’ls ne pugen tots dos.


Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

Hui en dia, si el poeta no pretén ser filòsof, la crítica se'l berena-Giorgio Grappa

5 comentaris:

joan ha dit...

M'he quedat sense paraules. Vaig a lelgir-lo altra vegada.

Esteve M. Costa ha dit...

No l' havia llegit mai. Preciós, però trist... molt trist...

Tristany ha dit...

Anjoc i Esteve, he posat aquest poema perquè em fa pensar com ha canviat la nostra societat. Avui ningú escriuria una cosa així, tot es més hipocrita, recargolat, fashion...però el cert es que ,en el fons, els sentiments són els mateixos, però ara tot s´ha de disfressar.

Giorgio Grappa ha dit...

Totalment d'acord en la qüestió de la hipocresia actual, Tristany. A més, m'has fet recordar un tema que porte pel cap últimament: la forma com la poesia s'ha allunyat de la gent "normal" (vull dir, dels no especialistes en poesia, que són la majoria) a base de recargolar-se (com tu dius), i ha arribat a aïllar-se de la societat: després diuen que la poesia ha perdut lectors...
Poemes com els de Verdaguer, o els de Llorente, arribaven a un públic molt ample, perquè li parlaven de temes que coneixia i amb paraules que li eren familiars. Hui en dia, si el poeta no pretén ser filòsof, la crítica se'l berena.
Buf, quin tema.

Ah! El poema m'ha agradat molt, jo tampoc no el coneixia.

Mataperenc ha dit...

Tios, he trobat aquest blog a l'e-noticies.com i m'he quedat de pedra. Quina currada!! Salutacions des del poble!!