El dia que algú va evitar que Matadepera fos destruida per les flames.

Doncs sí, estava arrapenjat a la finestra de la meva habitació, mirant si passava el temps... i el temps no passava.
Sota, a l'enrajolat, la Tomasa, la meva tortuga catalana ( era catalana, però no sé perquè), esmorzava, tranquila, una fulleta d´enciam. Per passar l'estona, em vaig dedicar a tirar-li escopinadetes, aviam si l'encertava. M'havia d'entrenar. Pel setembre tornaria a Terrassa i allà el meu balcó era a un segon pis. I, sincerament, no és tant fàcil com sembla ( per un nen de deu anys) encertar les senyores que passen pel carrer a base d'escopinadetes. Ademés, estava neguitós, havia descobert que, bevent grosella, les escopinadetes sortien vermelles, i ja tenia ganes de probar la meva nova arma. Els resultats podien ser espectaculars.
Feia una mica d'airet i no hi havia manera d'encertar la Tomasa. Em vaig quedar sense saliva i vaig deixar-ho correr.
- Aniré a veure el formiguer de la vinya del pagès Joan- vaig pensar.
Vaig anar al garatge a buscar la meva bicicleta Orbea de color vermell amb parafangs platejats. Era nova, els reis me l´havien deixat a la banyera de cals avis. Jo encara no trobava explicació a això de deixar-la a la banyera, no sé, coses de la gent gran.

El caminet que duia a la vinya del pagès Joan passava entre camps de blat. A l'alçada d'on hi havia una olivera les formigues hi tenien fet un pas per on travessaven el caminet. Immediatament abans de les formigues, un solc fet per la pluja, em permetia, previ impuls, aixecar la bicicleta i saltar sobre la filera, amb la qual cosa totes salvaven la vida (i l'honor). I això era bo... per elles. Que siguin negres no vol dir que vagin de dol.

Passat el camp de blat hi havia una pineda on acostumava a deixar la bici i llavors, tot xino-xano, baixava fins la riera i d' allí fins la vinya que hi llindava. Però...tot just vaig baixar de la bicicleta, em va semblar percebre una columneta de fum que sortia de la pinassa. Em vaig apropar. El fum sortia de sota un troç de vidre trencat. El sol que hi espetegava creava un efecte lupa (això ens ho havien explicat a classe, precisament) i els ratjos que confluíen sobre la pinassa resseca la començaven a encendre. Amb el peu vaig apartar el vidre, em vaig ajupir i vaig afinar la punteria per tirar la primera escopinadeta. Error. Vaig repetir l'operació i aquest cop vaig encertar de ple. Vaig voler assegurar-m'en i vaig decidir actuar com a una pelicula que havia vist el dia abans. La cosa anava que els Stukes alemanys de l´Afrikan Korps del general Rommel atacaven les columnes dels britànics del general Montgomery, era senzill, es tractava de fer varies passades amb la bici sobre el foc i deixar-lo liquidat. I així ho vaig fer. Per si de cas, també hi vaig fer un pipí.

Acabada la feina, vaig respirar a fons i vaig contemplar tot Matadepera desde el turonet. Tot allò que contemplaven els meus ulls hagués pogut desaparèixer sota un mar de flames...sino hagués estat per mi i la meva escopinadeta certera.
Ara, quan passejo per Matadepera i vaig a comprar coca d´anís al forn Pi, el que més em dol, vulgues que no, es que: em cobren. Desagraïts!
Si jo demano poc, només que algú em feliciti.

Això és el que hagués passat a Matadepera, si no hagués estat per un que jo sé.

Proposta de monument del poble de Matadepera en honor a Tristany. Idea aportada per La Muralla.

Tristany Pis

Proposta de monument a Tristany, feta per Tristany mateix.

Les piràmides d'en Tristany.

Si tu,Tristany, no arribes a estar en el lloc oportú en el moment oportú, que podria haver passat?-Jordi-Ítaca2000

Com era la gent d'abans?....

L'altre dia em va caure a les mans (això és una frase feta, realment el vaig agafar) un llibre de poemes de mossèn Cintu, més avall us en transcric un que m´ha fet pensar, una mica.
El poema en qüestió expressa sentiments despullats, tal com suren de la pell i del cor, sense varnissos.
Ara, segurament, ens poden semblar, potser, massa inocents i d'un sentimentalisme efectista. Però, com vivien els nostres avantpassats?, la duresa de la lluita per tirar endavant no els feien més transparents?, no era tot més descarnat, més visceral, més proper, més inmediat?.
Em costa molt imaginar-me quines eren les seves inquietuts, quins pensaments els hi omplien el cap, qué els hi feia bategar el cor, com es relacionaven...no ho sé... cerco fotos antigues i intento submergir-mi , imaginar que visc en aquell temps, amb ells, que formo part d'aquella història...s'em fa tant estrany....
Com eren?

Una vidua vella i pobre.....

Una vidua vella i pobre
s’està morint de fredor;
son nin voldria escalfar-la,
no té llenya per fer foc.

N’agafa una destraleta,
se’n puja de dret al bosc,
fa un feix de garrics i arboços
i alguna soca de boix.

La caminada és molt llarga,
tot seguit se feia fosc;
ja en dóna una relliscada,
cau a l’abisme pregon
tot cridant: —Mareta meva,
mare meva del meu cor!—

No el sent, no, la pobra mare,
plorant al peu de l’escon,
plorant de fred i enyorança
sense el fill del seu amor,
de son cel última estela,
de sa llar darrer tió.

Qui s’espera es desespera;
les hores que llargues són!
quan la nit és gaire trista,
que li costa dar lo tomb!

Quan se ve la matinada,
a la porta sent un colp,
si serà l’infant que espera?
si serà l’infant o no?

És l’infant de ses entranyes;
mes lo duen dos pastors
sobre un feix de llenya seca,
no tan seca com son cos!

La mare el pren en sos braços
per escalfar-lo a petons;
mes en compte d’escalfar-lo
se comana sa fredor.

Encenen la llenya seca,
mes ai!, ja el fred és de mort.

Quan a l’ombra del sant temple
los posen al mateix clot,
com les campanes del poble,
la gent plora de tristor;
los vells ploren per la mare,
los joves per l’infantó;
tan sols no ploren los àngels,
que se’ls ne pugen tots dos.


Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)

Hui en dia, si el poeta no pretén ser filòsof, la crítica se'l berena-Giorgio Grappa

El Pepo vol una moto?. Qué fem?....

Possibilitat 1: la moto.

El Pepo aviat fará 14 anys. L'altre dia, dinant a casa seva amb ell i la seva mare, que és molt pispireta, el Pepo va dir que pel seu aniversari vol una moto. La seva mare no ho veu clar.

Raons a favor de comprar la moto:
1- Viuen a una urbanització d´un poble que comença per "Mata" i acaba amb "depera" (no us donaré més pistes, per preservar la seva intimitat). Per tant, necessita un mitjà de transport.
2- Molts amics seus en tindran.
3- Li fa il.lusió.

Raons en contra:
1- Hi ha hagut molts accidents.
2- Cada vegada que els nois surten de nit amb les motos, les mares no dormen esperant que el fill torni sà i estalvi.
3- També s´ha de considerar que els regals importants s´han de guanyar, que no es pot tenir tot sense fer cap esforç...

Possibilitat 2: cotxe 49cc.

Possibilitat 3: sidecar

Possibilitat 4: cotxe de pedals.

Qué farieu, si fossiu la mare?

1- Comprar la moto.
2- Comprar un cotxe petit, d´aquells que es poden portar a partir dels 14 anys i que no són tan perillosos.
3- Ni moto ni cotxe.
4- Comprar-li roba........

La meva dentista m´ha ofès i ademés, a la sala d'espera, només té l'Hola, la Telva i no se qué de la Familia cristiana...

.

Jo sempre pago la dentista, però l'últim dia havia de pagar 100 euros hi vaig dir a la imfermera-recepcionista-obreportes i despenja-telèfons: "ja passaré a pagar demà o demà-passat".
Al segon dia em truquen recordant-me que havia de passar a pagar, vaig pensar: "de que van aquestes urraques, fa temps que hi vaig , sempre he pagat, trobo de mal gust aquesta trucada". No hi vaig passar, vaig dir-me: "ara us espereu". Doncs ara em truquen cada dia, com si fossin del servei de morosos del Banc de Sabadell i jo l'insolvent més gran i abjecte de la comarca del Vallès.
Ara me picat i penso que si vaig a pagar ràpid es com rebaixar-me. Ademés he anat agafant mania a la dentista. Es de l'Opus. Sempre em fa esperar una hora en aquella merda de sala "decorada" amb reproduccions d'un pintor que preten ser modern i es senzillament tonto, a la taula de les revistes només tenen l'Hola, el Telva i una revisteta sobre la Familia Cristiana i per més inri de mesos i setmanes atrasades i jo es que ja ho sé que es va morir la Lola Flors, sabeu?. També te jocs infantils a una tauleta, però són per a nens fins a tres anys i per més grans hi ha allò dels "palillos chinos" i jo passo de jugar-hi. Si vols mirar per la finestra, no pots. Ha posat una cortina d´aquelles dures, de les que s´obren de dalt a baix i si vull mirar la Rambla és impossible...i m'avorreixo molt.
Això no es tot, m´ha posat una funda més grossa que l´altre dent i el color no lliga, tampoc. Si és daltònica que no faci de dentista i tampoc costa gaire distingir una cosa més grossa d´una de més petita. Tots els nens ho saben distingir, però ella no.

Qué faig ?:

1- Em rebaixo i dilluns vaig a pagar, com un ésser servil, i no hi torno més?.
2- La faig esperar una mica més i vaig a pagar més endavant i no hi torno més?.
3- Truco i els hi dic: "sou unes víbores, les vostres revistes són una merda i passo de llegir l'Hola i la Telva i d'esperarme una hora cada vegada, més avorrit que un all, i si voleu cobrar passeu per casa el primer dilluns de cada mes entre 10 i 12", i no em deixen tornar més?. Pensem....

Seguiment dels fets:

Ha trucat a les 14'30 d'avui,dilluns. Com que estava dinant he resumit molt:
Infermera- Quico, truco de part de la Doctora Cuvellas per recordarte que has de passar a pagar 100 euros....
Jo- Jo no em penso moure, si de cas veniu vosaltres...
Infermera- No, no, ets tu que has de venir.
Jo- Apa deu!- i he penjat, les croquetes m´esperaven totes ben posadetes al plat, amb el capet reposant sobre l'enciam belga i un parell de tomaquets que li feien de baranes. Una capeta d´olivada ben negra, escampada a una banda del plat, feia com d´alfombreta, com si diguessim.



Qué faig? (ampliació)

4- Degut a la telefonada que us he explicat, ara ens trobem que ella no vol venir a cobrar a casa meva i que jo no penso anar a pagar a casa seva. Podriem, doncs, considerar la possibilitat de citar-nos al Frankfurt Cremat, a mig camí entre on jo visc i on té la consulta ella?.