Setembres a Brest.

Brest, setembre del 2005

Mancava gairebé una setmana per acabar setembre i la xafogor s'arrapava, persistent, damunt l'escorça de les terres bretones. L'Elsa, com cada tarda, després de dinar, sortia al jardí a fer una becaineta, tot deixant-se amarar pel sol tardorenc.

L'aire humit i tebi de l'atlàntic escombrava els turons de Brest. Ella, previsora, estenia una manteta damunt les cames. "Vuitanta anys són molts anys"- pensava.
Feia dies que es trobava estranya, com melangiosa. No era ben bé deprimida, perqué no estava trista, més aviat notava certa sensació de dolça placidesa...com un nosequè que li embriagava el cor.

Feia dies que li passava. El primer cop es va trasbalsar una mica, ara ja no; més aviat ho buscava i ho desitjava. Quan tancava els ulls, mig endormiscada, li apareixia nítida la imatge del Citroën "avant traction" negre de l'Alain (el doctor Alain Gaudier) aturat a l'entrada del camí que duia a casa. Els seus pensaments, cada cop més, es lliuraven a onírics viatges cap el passat. El futur és limitava a la quotidianitat més immediata i planera; recordar-s'en d'anar al metge, comprar un regal pel Joël, visitar alguna neboda....

Diuen que el paradís és la infantesa o bé aquells records de joventut que deixen cicatrius invisibles en la pell i en el cor.
De fet, els anys li havien passat volant. Quan es preguntava si havia estat feliç no en sabia la resposta. La felicitat era, tal volta, aquells instants plaents i escadussers que s'encavíen entre desgràcia i desgràcia o entre llargs periodes d'insulsa grisor...qui ho sap?.
El darrer cop que va veure el Citroën de l'Alain deturat al camí, va ser el setembre del 1952, ja feia cinquanta-tres anys...tota una vida. L'endemà del darrer encontre, va baixar a ciutat i va comprar un petit quadern , quan va tornar a casa el va obrir i hi va escriure, amb lletra clara i curosa: Dietari.

L'Elliane es va aixecar de la chaisse-longue, es va dirigir cap a l'escriptori on guardava el quadern gris, va cercar la primera plana i va començar a llegir...

"20 setembre 1952

Avui fa tres mesos que ho vam saber.
Aquell matí de juliol, després d'esmorzar, la mare havia tingut una premonició. Mentre jo recollia les tasses de cafè i els platets de les torrades la mare trajinava bo i netejant el seu dormitori. De reüll, vaig veure com prenia el retrat del pare que reposava damunt la tauleta de nit; el va acaronar i el va estremer sobre el seu pit, llavors, vaig sentir com, amb veu baixa i dolça, somicava: "haurem d'aprendre a viure soles, sense tu".

A les dotze vam sentir un cotxe enfilant el camí. Desde la finestra em va semblar distingir un Peugeot; era el Peugeot 203 beig de l'Henry Vergés, em va semblar.l cor em va fer un salt. Em vaig recollir el cabell i vaig baixar d'una volada les escales. Des de la porta vaig veure com aparcava i en baixaven dos militars...sí, sí, un era l'Almirall Vergés, intim amic del pare i màxim responsable dels quarters de Saint Maló, l'altre no el vaig saber identificar.
Quant els vaig tenir davant, l'Henry em va abraçar i em va dir: "Elsa, estimada, he vingut a parlar amb la teva mare i amb tu...sigues forta". Em va besar i es va dirigir cap el rebedor on l'esperava la mare amb els ulls ben oberts i les mans creuades davant el davantal.
- Henry, em vens a dir que Claude...-va començar a parlar la mare, fins que la veu li va fallar.
- Sí, Marie, sí...em dol molt venir a donar-te aquesta- Henry va fer una pausa, com buscant la paraula exacte- aquesta...mala notícia. L'André és mort. Hem rebut la notificació del comanament de les tropes aliades a Berlín que així ho certifica, va morir a un camp d'internament d'Hamburg, l'hivern de 1943. Permetem que us doni el meu condol...ja saps com estimava l'Henry.
La mare i l'amic del pare es van abraçar. Jo em vaig girar, no volia que em veiessin plorar, vaig treure el mocador i vaig deixar que les llágrimes vessissin el dolor que em sortia de l´ànima. Sentia pena per la mare, pel pare, per mi..."

Abans d'acomiadar-se ens va presentar el militar que l'acompanyava.
- Allain Gaudier, capità mèdic de la base de Saint-Malo -va dir l'almirall-. Demà al matí passará per aquí per posar-se a la vostre disposició. Ja sabeu...papers a complimentar, dubtes que pogueu tenir, en fi, per qualsevol cosa ell us atendrá de bon grat.

L'endemà, a les 10 en punt, l'Alain va arribar en un Citroën negre. Després de parlar una estona amb la meva mare, van convenir que m'acompanyaria a Brest i, tots dos junts, tramitariem els papers i la documentació relacionats amb la mort del pare.

Pel camí vam parlar poc. De reüll l'observaba. Era un home bell.
Em va explicar com havia anat a raure a la marina. No es va estendre en detalls, però em va semblar deduir que el motiu no era altre que un desengany, una ruptura amorosa, una fugida.
Les seves faccions eren nobles. Moré, amb els cabells negres i rinxolats. La seva expressió i la seva mirada era dolça i trista al mateix temps...em va començar a captivar...

......

Van passar les setmanes i la nostre relació es va anar fent més intima. Gairebé ens veiem cada dia. Jo li vaig parlar del Pierre, el meu promès, i dels plans que teniem de casar-nos la primavera vinent. Ell callava.

......

Una tarda de dissabte em va trucar: " Elsa- em va dir, amb veu apagada- he de parlar amb tu. Et puc passar a recollir"?. Li vaig dir que sí, que en mitja hora estaria a punt, que em podia venir a buscar i parlariem.

Quan vaig pujar al cotxe em va dir que aniríem al Moulin de l'hier, un molí abandonat encimbellat a la cresta d'un penyassegat abocat a l'Atlàntic. Un lloc molt especial per ell.

Ni tan sols vam baixar de l'auto. Va aturar el motor, va respirar fons i, mirant-me amb aquells ulls de mel, amargs de tanta dolçor, em va dir:

"Elsa, mai t´ho he explicat. He estat malalt d´amor, molt malalt. La noia que volia, una tarda de setembre, va desaparèixer entre les aïgues del mar, d´aquest mar, aquest que veus ara. Va ser un accident, va caure pel penyasegat, el penyassegat del Moulin de l'hier. Va ser un accident. Jugavem, ens perseguiem. Ella es va apropar massa al marge, va relliscar...
Estimava la Jeanne com mai he estimat ningú. Desde llavors no he tingut consol...però aquell dia, aquell dia que vaig anar a casa teva acompanyant l'almirall Vergés, vaig veure en els teus ulls la brillantor d'aquells ulls que el mar m'havia robat.
Elsa, estic molt confós. Tu estimes el Pierre i jo, crec, m'estic enamorant de tu....demà m'embarco cap Indoxina..."

L'Alain no va poder seguir parlant. S'em va apropar tímidament i em va besar. Jo li vaig acaronar els cabells i el vaig abraçar mentre sentia el seu cor bategant sobre el meu...

El soroll d'un cotxe va distreure l'Elsa dels seus ensomniaments. La veïna havia anat a l'escola a recollir el Joël, el net petit, i ara el deixava a casa. El nen, un noiet moré i benplantat, es va acostar a l'àvia per fer-li un petó, la va mirar, i amb uns ulls de mel que algú hauria confós amb els de l'antic metge, li va dir: " àvia, plores?".

Blocs-petita reflexió davant la punta d'un croissant.

Són prop les nou de la matinada. Dissabte. Engego el Packard Bell (el vaig comprar perqué m'agrada el nom "Packard", el de la mítica marca de cotxes

Packard caribbean 1954

... no perquè entengui gaire d'ordinadors). Vaig al meu blog. Penso que quan parlo de política sóc massa pamfletari, inclús el video de toros que he penjat trobo que és de bastant mal gust, però clar, per escriure el que ja ha llegit tothom a la premsa o recitar com una cotorra allò que defensen els meus...doncs no, millor llençar-me en paracaigudes, en vol lliure, i escriure el que em passi pel cap, sense vigilar formalismes ni ortodoxies castrants.

Ui!, miro els meus enllaços i els directoris, cada dia són més. Suco la punta del croissant a la xocolata. M'esgarrifo. Quin llegeixo?. Tant feliç que era quan vaig començar. Tenía un circuït fet de blocs que m'encantaven (Gotes d'Isnel, La pell, Arts virtualis, Abismes siderals, Garrofaire, A l'estació de trens, Aurembiaix, Un salt al món, Dies estranys, JCR-en ruta, Cartes de Mèxic, Itaca, La mesa del rincón, Vell artista....). Malhauradament molts estan inactius. Per què les coses belles moren joves?. Per qué el "síndrome James Dean" s´escampa per la bloquesfera?. En fi.
Penso que deuen estar apareixent blocs nous que no conec i que, de ben segur, m'agradarien. M'hauré d'organitzar. Clicar sobre els blocs que no conegui i refer, altre cop, la ruta. Però sóc molt anarquic i perdo molt de temps. Ho vull discutir tot i esmenar tot. Tinc una tendència irrefrenable a posar comentaris explicant les coses com són. Em sap greu que la gent visqui en la ignorància (això és broma, no que sigui un pedant...que ho sóc).

M'he acabat el croissant. Vaig a refer la meva llista de blocs. Poso la punta del meu croissant per testimoni que mai més perdré el temps navegant com una papallona en temps de tempesta. Seré rigorós. Seré germànic i metòdic.
(vaig a netejar la taula, no hi fa res xocolata desfeta sobre el meu teclat...)

La basílica del Pilar i jo.

Tenia el matí lliure i vaig decidir visitar la basílica del Pilar. Com si jo, Tristany, fos un "romero" o un "peregrino mariano", que no en sé la diferència.
Vaig sortir de l'hotel i el primer municipal que vaig veure li vaig fer la pregunta clássica: "por favor, agente, la basílica del Pilar?" i ell, atent, em va contestar: "izquierda, derecha, izquierda". Molt bé.
Enganxo la Avenida Cesar Augusto i quan arribo al final apareix la Iglésia de San Juan de los Panetes. "Con la iglésia hemos topado".

Si no ho hagués vist amb els meus propis ulls, no ho diria, però el cert és que el campanar s'els hi tomba, pisseja. Vaig agafar un boli Bic i posant-lo davant els ulls, amb el braç extès, com fan els pintors, vaig fer coincidir la punta del campanar amb el boli i, efectivament, la pared del campanar s´anava separant del boli, conforme descendia la mirada. Total, està ben tort (és curiós que a les fotos del Google está ben recte, no ho entenc).
Penso que construïr una església sobre l´argila de la riba d'un riu és una cagada. Els egipcis, quan van fer les piràmides sobre la sorra, van construir una cosa plana amb la punxa a dalt, no s'els hi va ocòrrer pas fer un campanar mudejar ni posar la punta a baix i la part plana a dalt, és de sentit comú!.
Unes passes més i ja era a la Plaza del Pilar. Abans d'entrar a la basílica vaig fer un cafè al Real, mentre, observava la gent que entrava i sortia de l'església: senyores grans, sudamericans i algun grupet de turistes.
Quan anava a entrar treien una àvia en cadira de rodes, estava molt esverada i anava cantant: "totototooo tototo totototooo...". La vaig seguir una mica. De cop va deixar de cantar i es va posar a plorar. Entro, feien el rosari. Una monja, dalt el púlpit, declamava: "a ti llamamos los desterrados hijos de Eva; a ti suspiramos gimiendo y llorando en este valle de lágrimas...". Era evident,havien espantat l'àvia. No són maneres.

Primeres impressions sobre la basílica-
No és Santa Maria del Mar. Si aquesta joia del gòtic català la podem comparar amb una neula, el Pilar, en canvi, és d'allò més semblant a un potaje montañés.
Les neules, com Santa Maria del Mar, són lleugeres, etèries, elegants, amb classe. Els potajes , irremisiblement, embafen, són pesats, dificils de digerir, rústecs, espessos i excessius: com el Pilar.
També s'ha de dir que tenen coses molt maques, com la cúpula pintada per Goya, "Regina celis", però la tenen tapada.
Les cúpules destapades, al ser petites i fosques i estar molt amunt, no es veuen,per tant, no es pot saber si són maques o no.

La Verge del Pilar és petita, molt petita, "xicoteta", que diria l'amic Joan de Cullera...

a l'estació de trens

i, aprofitant que l'Ebre passa per Saragossa, que parlem del nostre amic Joan...per tots vosaltres: l'escena més bella ocurreguda mai a una estació de trens, a l'estació de Cherbourg!

Els paraigües de Cherbourg.

altres comiats...

Estiu del 42

versió llarga:

Casablanca.

....però, estem perdent el fil. Parlavem de la Virgen del Pilar i de que era més aviat petitoneta: 36'50 cm., ni un més ni un menys.
"I tu com ho saps, Tristany - us preguntareu- potser l'has medit amb el teu bolígraf Bic-nivelladordecampanars?, o, potser, has tingut la barra de pujar a la capella i medir la figureta a pams???". No, no, no, la cosa ha estat senzilla. Visitant una capelleta, en un raconet, he trobat una capseta amb tot de cintetes de colors que servien per demanar desitjos. A un lletreret es llegia: "Cintas de la medida de la Virgen (36'50 cm), 1 euro". Així de senzill ha estat.
Prop de les cintetes hi havia un pilot d'exemplars de la revista "El Pilar". El preu era abussiu: 2 euros!...però jo la volía. Qué faig?, la robo?, pago els 2 euros?...no, no, robar és pecat, però tampoc tinc la intenció de col.laborar en mantenir una emisora feixista com la COPE, és pecat, també, i dels pitjors!. Com podría justificar, el Dia del Judici Final, que he donat diners per promoure l'odi, la calumnia i la mentida?, no m'hi veuria en cor, les coses són com són. Calía trobar una sol.lució ecléctica. Remeno les monedes que duc a la butxaca. Una dona em mira. En trobo una de 1 miserable cèntim. L'agafo sense que la dona la vegi. M'acosto a la caixeta de ferro on s'ha de dipositar la moneda. La llenço amb força per la ranura perqué faci més soroll i sembli de 2 euros. No es sent soroll. Agafo la revista. La dona em mira, jo me la miro...i marxo, com si res, lleuger com una daina.

Passejo una estoneta, tot fullejant la Revista. Veig un grupet de turistes francesos envoltant una guia. M'acosto. Vull escoltar el que diu i així m'informo una mica sobre la història del Pilar i tot això. Parla francès, però per mi no es cap problema perqué un dia vaig estar a Bèziers. Parla baix i no la sento gaire, només entenc que diu que la Verge del Pilar va aparèixer sobre una columna de jade que duia ella mateixa...no entenc res. Explica alguna cosa i els turistes francesos fan que sí amb el cap, jo també faig que sí amb el cap i marxo.
He buscat informació al Google i he trobat una web que ho explica. Faig un "cortar i pegar" i...:

"Según una venerable y antiquísima tradición, la Virgen María, cuando todavía vivía en Jerusalén (Palestina) antes de su gloriosa Asunción a los cielos, vino a Zaragoza a consolar y animar al Apóstol Santiago. Este se encontraba, con los primeros ocho convertidos, a las orillas del río Ebro, predicando el Evangelio. Desde tiempo inmemorial, estos hechos se sitúan en la noche del 2 de enero del año 40 de la era cristiana.

Tres son los rasgos peculiares que caracterizan esta tradición y la distinguen de las otras:
- Se trata de una venida, no de una aparición de la Virgen.

- Otra característica de esta tradición es la Columna o Pilar que la misma Señora trajo para que, sobre él, se construyera la primera capilla, que de hecho, sería el primer Templo Mariano de toda la Cristiandad..."

El "Milagro de Calanda"

La pintura que podeu veure sobre aquestes linies es troba a un costat de la nau principal de la basílica, Representa un miracle de la Verge. La restitució miraculosa d'una cama propietat del pagès Miguel Juan Pellicer a ell mateix.
Escrit en un cartellet, es podia llegir:

Miguel Pellicer,
vecino de Calanda,
tenía una pierna,
muerta y enterrada...

Dos años y cinco meses,
cosa cierta y probada,
por medicos cirujanos,
que la tenía cortada...

Se acoste en la cama,
y por la mañana
se encontró la pierna
sana como estaba...
(Romance popular)

He investigat i ara us puc oferir un relat de com va anar tot allò:

"Por intercesión de Nuestra Señora del Pilar (Zaragoza, España) se le restituyó a Miguel Juan Pellicer, natural de Calanda (provincia de Teruel, Aragón), una pierna que hacia dos años y cinco meses que se le habían cortado y enterrado en el cementerio del Hospital. Sucedió este portentoso milagro en dicha villa, la noche del 29 de Marzo del año 1640.

Se trataba de la pierna de un jóven labrador en la plenitud de sus 20 años (1.617 - 1.637). La fecha y lugar de la operación quirúrgica fue en el mes de Octubre, y concretamente en el suntuoso hospital de Nuestra Señora de Gracia, ubicada en lo que es ahora la plaza de España de la ciudad de Zaragoza.

El lugar de la recuperación de la pierna amputada fue la pobre casita de los padres de Miguel Pellicer, sita en la ladera del castillo de Calanda, a 118 kilómetros de Zaragoza. Por otro lado es admirable la precisión con que conocemos la recuperación del miembro perdido (entre las diez y las once de la noche del 29 al 30 de marzo de 1.640).

Provisto el pobre mutilado, a su salida del hospital, de una tosca "pata de palo" y de una muleta, alternaba algunos trabajos fáciles con su asidua asistencia al Templo del Pilar (primer Templo mariano del mundo), donde Miguel pedía habitualmente limosna y se encomendaba con fervor a Nuestra Señora del Pilar, ungiendo el muñón de su pierna con aceite que contenian las lámparas que ardian en honor de la Virgen.

Dos años y algunos meses después de la amputación, en la segunda semana de Cuaresma de 1.640, realizó Miguel Juan su deseo de volver a la casa de sus padres, y para no agravar su pobreza salió varias vecesa pedir limosna por los lugares circunvecinos; lo cual le sirvió para comer, pero también para que se dilvugase más su enfermedad y hubiese más testigos oculares de la amputación de su pierna derecha. Testigos que con el tiempo confirmarían la realidad del milagro.

Efectivamente, el mencionado Jueves, 29 de Marzo, lo pasó el buen mozo, ayudado por una hermana, en trasladar estiércol desde una era al corral de su casa. Pero al llegar la noche, Miguel se encuentra muy cansado. Se reúne junto a la lumbre con sus padres y unos vecinos. Allí se quita delante de ellos la pierna de palo, y los paños que lleva para acomodar sobre ellos la rodilla, y se retira a descansar al aposento de sus padres donde tenía su cama, un pobre camastro al pie de la cama matrimonial, por haber reservado su verdadera cama a un soldado que tenían alojado en su habitación.

Cuando se encontraba en el cuarto, y siendo entre las diez y once de la noche, entró también la madre a preparar su descanso y viendo que por debajo de la cubierta asomaban dos piernas salió desconcertada del dormitorio y fue a buscar a su marido...

Notó el padre al entrar un olor nuevo, no acostumbrado en aquel lugar, pero "¿Quién sino su hijo puede ser aquel jóven profundamente dormido?". Ningún desorden en la habitación, ni siquiera la ropa del camastro; pero fuera de la capa que hace de cubierta sobresalen los dos pies. Más de dos Credos costó a los padres, entre gritos y meneos, despertar al durmiente.

Al fin, se inicia la reacción de Miguel Juan, el cual se da cuenta de la recuperación de su pierna. Pero no sabe cómo ha sido eso. Tan solo recuerda que estaba soñando que se ungia el muñón de su herida en la capilla de la Virgen de Zaragoza. Ruega a sus padres, que comprueben si se conservan en dicha pierna las antiguas cicatrices producidas por el mordisco de un perro; así es. Observan también, que la pierna está fría, parece más flaca y corta que la otra...

No hay duda, se trata de la misma pierna que le cortaron en el Hospital... Pero, ¿cómo se ha conservado, sin acabar de corromperse, la pierna que se enterró ya gangrenosa?; ¿De qué manera ha sido traida, desde más de cien kilómetros de distancia...?; ¿Cómo se ha verificado la implantación en el breve tiempo que ha durado el sueño del paciente?; ¿Cómo éste conserva normales sus funciones vitales en medio de mutaciones tan profundas...?.

... Una contestación bien sencilla aflora en las mentes de los padres y del hijo... y encuentra su expresión en muy pocas palabras, que surgen como un suspiro de inmensa e inmediata gratitud "MILAGRO DE LA VIRGEN...!".

Tanto él como sus padres tuvieron por verdad que la Virgen Santísima del Pilar rogó a su Hijo Santísimo y Redentor nuestro, que por las oraciones que el mancebo hizo, le alcanzase de Dios nuestro Señor la misma pierna que estaba enterrada en el cementerio del hospital desde hacia dos años y cinco meses exactamente.

FUENTES TESTIMONIALES

Surge de esta manera inmediata la transmisión oral y popular del Milagro que se ha conservado vivo hasta nuestros días y que cristalizó además en la construcción del Templo de Calanda, dedicado a la Virgen del Pilar y edificado, con el generoso trabajo del pueblo, sobre la pobre casa de los Pellicer.

La distancia de tres siglos y medio que nos separa del acontecimiento, ha servido para confirmar su solidez y grandeza e incluso para profundizar en la doctrina teológica del milagro; cuya importancia y dignidad no se ha de medir tanto por lo maravilloso de su manifestación externa e inmediata, cuanto por su influjo sobrenatural y permanente: significativo de la voluntad salvadora de Dios y de su amor a los hombres.

De todos los hechos se conocen datos y testimonios que verifican el milagro. Conocemos los datos esenciales relativos a la operación quirúrgica en Zaragoza, decidida y ejecutada por el famoso cirujano Dr. Juan Estanga, de cuya vida y defunción han quedado preciosos documentos. Asistieron también en la operación el Dr. Diego Millaruelo (cirujano perfectamente conocido) y el practicante D. Juan Lorenzo Garcia, quien con otro compañero dio sepultura a la pierna (cortada "cuatro dedos" por debajo de la rodilla), en el cementerio del establecimiento.

Después del milagro se iniciaron las pruebas documentales escritas. Primero ante las autoridades de la villa y consignado en un acto público por el notario del pueblo de Mazaleón, documento que se conserva en una vitrina del despacho del Alcalde de Zaragoza. Pues, aunque estos milagros normalmente no trascienden fuera de un reducido número de personas, en el milagro de Calanda quedó constancia del hecho irresistible para cualquier investigador. Se trata del llamado protocolo de Mazaleón, escrito a mano por el notario de esta localidad, D. Miguel Andreu, y en el que quedó reflejada toda la actividad de dicho año de 1640. De esta forma y entre una serie de asuntos diversos, aparece entre los folios 66 al 73, la reseña del milagro con todos los tstigos registrados por el notario.

El cinco de Junio de 1.640, a instancias del Ayuntamiento de Zaragoza, se inició el proceso ante el Arzobispo D. Pedro Apaolaza, quien asesorado por teólogos y juristas, dictó sentencia el 27 de Abril:

"Pronunciamos y declaramos que a M. J. Pellicer le ha sido restituida milagrosamente su pierna que antes le habían cortado".

...

Es, sin duda, una auténtica resurrección de la carne, que puede ser probada de modo incontrovertible hasta los más pequeños detalles.

Bendigamos a nuestra Madre del Cielo, que desde su primera venida en carne mortal a Zaragoza, viene prodigando sus gracias y favores en todos los rincones de la tierra buscando la salvación de todos sus hijos.
(extret de http://www.etika.com/espanol/e10wu8c.htm)

Seria injust acabar aquest post deixant la imatge d'un Aragó caduc i endarrerit, identificat amb el Gran Demagog: Jiménez Losantos. També hi ha un Aragó lluïtador, culte, valent i progressista, és l'Aragó de José Antonio Labordeta, amb el que ens sentim molt propers.

Canto a la libertad. J.A.Labordeta.

ja està, aquest post.

Homenatge dels mariachis a Tristany. Gràcies a tots! .

No, no m'el mereixo no, aquest homenatge. Desde la meva nimiesa, a voltes, s'em fan incomprensibles aquests reconeixements que no encaixen amb les limitacions incontestables de la meva persona.
S'equivocava el meu padrí, un ex-alcalde franquista, al possar-me el nom del "poverel.lo d'Assis", Sant Francesc, aquell que es glorificava en la misèria?, doncs no. No va ser un fet casual, sino un dur presagi. La identificació amb les més humils de les bestioles era la meva marca. Ho duia escrit al front.
No és estrany doncs que jo no creiés, com Darwin, que venia del mico, sino que desde petit era conscient que jo venia de les formigues, i més concretament d'una formiga reina valenciana.
Tampoc ha de sobtar que quan de petit m'obligaven a anar a missa, quan el capellà deia: "perqué Déu ha vist la petitesa de la seva serventa", jo tingués clar que parlaven de mi.
O que quan anava al super i llegia a una bossa: pèssols petits, jo em posava de mal humor perqué em pensava que era una indirecta i que ho feien per ofendrem.
Tot això m´ha marcat.
Jo que era el segon més baixet de la classe, i casi tothom em mirava per sobre, i un dia el que era el més baixet va desaparèixer i vaig passar a ser-ho jo...però jo no el vaig matar, no m'interessava.
Jo que volia ser el Simón Bolivar de Catalunya i he acabat d'interventor a una taula electoral, per ERC.
Jo que volia ser el Xumàker i resulta que em treuen el carnet de conduïr per no haber-lo renovat a temps i ademés volen que vagi a fer els papers a un poblet que es diu Sabadell i que no sé ni on para, passo.
Jo que volia ser el Ferran Adrià i quan vull fer un plum-cake em queden les cireres al fons i la part de dalt crua.
Jo que volia ser el Bill Gates i resulta que no sé programar el DVD i tampoc sé posar a l´hora els rellotges digitals.
Jo que volia aprendre alemany i em van expulsar el primer dia.
Jo que volia a aprendre piano i la profesora va dimitir a la primera lliçó.
Jo que veia que tothom tenia familia i jo no.

Jo que....bueno, però tinc un bloc i una bicicleta del Dekatlón, de 125 euros.

Noves adhesions a l'homenatge a Tristany:

Desde la Gran Bretanya, Cliff Richard.

els meus primers collage...

primera comunió....


altres comunions

Les seves paraules es van amagar pels racons de la casa.

Mig endormiscada pel cansament del viatge, amb el cap recolçat a la finestra del cotxe, la Gemma anava repassant els darrers quinze dies de la seva vida. "Com pot ser - meditava - que em pesin més aquestes darreres setmanes que la resta dels meus trenta-cinc anys de vida?. Tinc por, por i basarda. Hauré d'oblidar tots aquests anys com si no haguéssin existit mai?...començar de nou?, amb quina força?...tinc por...seré la mateixa Gemma o la Gemma, la que tots conèixen, no haurà existit mai?...hauré de ser altre persona?, tornar a nèixer?, ser una cosa diferent?...no en sabré, no crec que en sàpiga,no".

oli de Roca-Sastre

La Laia, la seva cosina, va deturar el cotxe davant l'edifici del carrer Provença on vivia la Gemma. Va aparcar, la va ajudar a baixar la maleta i juntes van pujar al pis.

Laia - va dir - moltes gràcies per aquests dies a casa teva, a la Garriga, no saps pas com m´han ajudat, ara tot depen de mi, intentaré ser forta...

Un cop sola al pis, va deixar encès el llum de peu del salonet, es va desvestir i, deixant la porta mig oberta, es va estirar al llit. Va sentir la veu clara d'en Toni que li deia "bona nit, demà he de matinar". Va acaronar el seu coixí, i fins i tot li va semblar sentir-lo respirar i, abraçada al coixí, es va adormir.
A les 8 en punt es va llevar i el primer que va fer va ser preparar-se un cafè ben carregat, com els que li agraden al Toni. "Aquest dies que seré fora no trobaré altre cosa que cafè aigualit, Gemma". Va portar la taça a la tauleta del salonet i es va asseure tot mirant la butaca d´en Toni. " Mai he estat a Buenos Aires, sino fos per feina no crec que hi anès mai, en fi,,,només serà una setmana, una setmana passa aviat, oi Gemma?".
Es va aixecar i va obrir el balcó per airejar la casa, els plâtans del carrer lluien un verd primaveral i damunt d´ells, travessant un cel ben blau, va observar un DC-3 platejat que s´allunyava...i va sentir la veu d`en Toni: "no pateixis Gemma, sóc un home afortunat i els avions no em fan cap por, marxo que es fa tard, dona'm un petó...fins aviat".

Mentre escric un post nou (d´amor) us poso un Grumman Albatros...potser un dels avions més sexys del món

Dues formigues caminaven sobre melmelada de prèssec o l'art d'estimar. (dedicat a Boy).

Això va passar una tarda d'estiu, fa anys, llavors que el Cacaolat tenia gust de Cacaolat.
Havia baixat al bosquet dels pins per berenar amb les formigues. Jo menjava pinyons i elles, les formigues, una galeta Chiquilín untada amb melmelada de prèssec. La galeta era perquè berenessin i estiguessin contentes, la melmelada per putejar-les i, també, perquè volia fer un experiment, un treball de camp, com si diguessim.
Al matí, la senyoreta Gasulla, la meva profesora particular, m'havia explicat allò de Jesús caminant sobre les aigües del llac Tiberíades i jo no vaig dir res, no em vaig atrevir, perquè en aquells temps jo era religiós i inclús, alguna nit que tenia febre, estava convençut que era un sant, sobretot el dia que em va venir a veure Déu i quatre angels del cel. Doncs això, que si Jesús caminava sobre les aigües, les meves formigues caminaven sobre la melmelada i sense fer tan merder, senyoreta Gasulla.
L'experiment que demostrava que les formigues podien surar sobre la melmelada va ser un éxit total.
Animat per l'experiència vaig voler probar unes coses que havia llegit a un llibre que tenia la meva germana a la tauleta de nit. "L'art d'estimar" d'Erich Fromm. El tema anava sobre els diferents tipus d'estimar: l'amor filial, maternal, eròtic, a un mateix, a Déu...
Com tothom sap, les formigues són molt petoneres. Per tant, vaig començar a agafar formigues i posar-les sobre la melmelada (de forma que els caps es toquessin i es poguéssin fer petons), les vaig colocar de dues en dues, en grups de tres, de quatre...i aviam què passava...i no va passar res. També pot ser, vaig pensar,que les formigues, com els coloms, no tinguin tita, o bé que posada dins la melmelada era com si no en tinguéssin, o sigui que: poca festa. (continuarà).

He pujat al terrat...

.
He pujat al terrat. Volia provar una mena de càmera que m´han regalat, però jo no sóc en JCR : "alfa i omega de l'art fotogràfic", i quan he passat les fotos al PC he vist, horroritzat, que tant sols estic capacitat per fer quatre tipus de fotos: 1- les que, directament, no hi surt rès, 2- les que surten desenfocades, 3- les que surten torçades i 4- les que, per algun error, si pot veure alguna cosa.

M'agrada el meu terrat, mai hi he trobat ningú de la familia. Allà hi ha herbetes més dignes i molsa més amorosa que certes persones que s'agenollen a la missa del diumenge...però no ens envelem :).

Horaci, a les seves Odes ( 2,10,5), escriu:
“Auream quisquis mediocritatem diligit, tutus caret obsoleti sordibus tecti, caret invidenda sobrius aula”, que en català vol dir: "qualsevol que valora la daurada mediocritat, en la que està segur i no té les mancances d'una casa vulgar i és moderat en les seves aficions, manca també d´un palau que desperta l'enveja".

I jo dic: de què serveix una casa daurada si dins les seves parets no hi ha cap indici d'esperit?. No pot ser el terrat un palau si allí si troba allò que fa l'home diferent a les pedres?.

Post scriptum:
"En la unica cosa que avantatgen les pedres als homes, és que les pedres no van a missa".

.

.

.

.

.

.

.

.