diumenge, d’octubre 19, 2008

El dimoni, la Vírgen de Guadalupe i jo



Encara estava trasbalsat. La meva trobada amb Déu, la nit anterior, no havia anat massa bé. Però, era culpa meva ser un trempador precoç ?.

Em vaig passar el matí fent viatges al lavabo. Empenyia la porta, sigilosament, avançava a poc a poc, em posava davant el mirall, obria el llum i...uffff!, sí, sí, encara era jo. I és que no m'ho treia del cap. Maleïda senyoreta López !, per què ens havia d'explicar allò dels àngels...allò de que nostresenyó havia transformat els àngels rebels en dimonis i ara es couien a l'infern, com albergínies. I si jo també acabava com una albergínia?. Déu tot ho veu i tot ho pot, que deia la Lòpez. Ai, ai, aiiii...no em feia cap gràcia ser el nen-albergínia cremada.
Anava passant la mà pel front tot esperant la ben segura aparició de dues banyetes. De moment no, no, eh. Però patia i patia, això sí.
Vaig dinar poc, no tenia gens de gana; tres croquetes de pollastre, de les que feia la Ramona, i prou.


Vaig sortir al jardí, feia molta calor, molta. Calor d'agost rabiut. Semblava que algú hagués engegat un assecador gegant damunt Matadepera i s´'hagués proposat fer suar els pins. Vaig agafar la bicicleta i vaig començar a pedalejar en direcció on vivien les formigues de casa. Era l´hora de donar-els-hi el berenar. Avui tocava un pinyó...potser seria el darrer dia que em veurien, potser.

A la sortida del porxo em vaig deturar a mirar el test de les petúnies. Feien llástima de veure, semblava que s'haguéssin desmaiat. Jeien, tobetes, damunt la terra que cremava. I, sensibilitzat com estava, vaig pensar: "les petúnies haurien de ser papallones per poder volar fins la fresca cova de les heures de dos colors. Les petúnies són papallones sense potes, les papallones són petúnies amb ales i potes. Les petúnies són papallones pecadores que Déu va castigar: els hi va treure les potes i les va plantar a terra i ara els hi toca ensoleiar-se sense poder fugir de la presó-test...no sé. Vaig continuar pedalejant, fins arribar a l'alsina on vivia la formigada.
-Voleu el pinyó a la juliana o ben trinxadet?- els hi vaig preguntar...i elles ni em van mirar- trinxadet?, vale!.
Amb una pedra foguera vaig anar picant el pinyó, fins deixar-lo fet polsim. Vaig agafar una pedra plana i la vaig posar al costat de l'entrada del niu. Volia fer com un circuit per les formigues, com un laberint, al final del qual hi trobarien el premi. Era putejar-les una mica, però mira, la tarda era llarga i jo no tenia res a fer.
Amb un bastonet vaig anar fent, sobre la pedra plana, un caminet vorejat per dues línies de resina que anava sucant d´un pi. Al final de tot, el polsim de pinyó: el premi!




Amb una fulla de pinassa anava empenyent les formigues pel culet, fins arrossegar-les a l'entrada del laberint. La meitat que daven enganxades a la resina, l'altre meitat fugia corrent...al final m'en vaig cansar, els hi vaig dir: ja us ho fareu !. Vaig agafar la bici i vaig tornar cap a casa. Volia mirar un llibre sobre les aparicions de la mare de Déu. Tenia el pressentiment que, d'un moment a altre, s'em apareixeria la Verge.
(continuará)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt maco!

garrofaire ha dit...

Veig que has fet "obres".
M'agrada!

Salut i garrofes!!

Quico Ventalló ha dit...

Anònim, gràcies!

Quico Ventalló ha dit...

Ei Joan!, el que passa és que jo també sóc analògic i ara no sé com penjar el traductor de Google i altres coses. Amb l'actualització de Blogger que he fet resulta que moltes coses no les accepta...un problema :(

Deric ha dit...

carai noi, quant de temps!!!