divendres, de setembre 04, 2009

La calor com a factor desestabilitzador de la personalitat.


Si fóssim cuques aquest escrit no tindria sentit, per allò que "a l'estiu tota cuca viu". Però en el cas que ens ocupa, el nostre, no és un problema estricte de subsistència sinó, en essència, d'estabilitat emocional.

He observat el següent: així com els diferents colors i tons marquen les línies i els volums de les coses; així la nostra temperatura corporal marca el límit del que som en relació a l'exterior. A l'hivern som fins on comença el fred. El contrast tèrmic ens defineix. A mesura que comença la calor i la nostra temperatura es va anivellant amb la de l'exterior, s'inicia un procés de pèrdua de identitat - el mateix que li passa a la nata quan s'escalfa i es desintegra en la xocolata desfeta -, que pot derivar en inseguretat, distorsió de la personalitat i, finalment, en una depressió de major o menor intensitat en funció de la prèvia intel.ligència emocional de cadascú.

Aquesta tarda, mentre regava el pati, he pensat que, per anar bé, l'ideal és que a la frontera entre la nostra epidermis i el món exterior hi hagi un diferencial de -10º c. a favor nostre. A partir d'un diferencial de + 0ºc la possibilitat de certs episodis de desequilibris psicològics es fa inevitable.

Per tant, hem de concloure que, quan es produeixin els primers símptomes, es recomanable una dutxa o bany amb aigua fresca o, en el seu defecte, rentar-se la cara; a fi i efecte de retornar el nom i la essència a cada cosa. Tornar a ser un mateix, que ja és molt.

1 comentari:

polaroid mental ha dit...

considero que la "calor" és com el "dolor", una sensació absolutament personal. n'hi ha que amb 24ºC ja s'estan morint de calor mentre d'altres encara porten la xupa de pell a sobre