Una nit més i els sioux no m'han aconseguit matar. Agrair, doncs, al repartidor de diaris que, amb el seu soroll impertinent, m'ha despertat a temps. Els sorolls posats a temps de vegades són música i la música és vida. Per tant: sóc viu gràcies al soroll.
Indis de la pradera, xino-xano cap a casa, a veure la parenta. Ella, Nuvolet d'anís, com sempre, no tindrà el menjar a punt i ell l'hi dirà:"venim afamats i cansats de perseguir el Quico Ventalló, tota la nit; arrivem a la dolça llar i ens trobem que el més calent és a l'aigüera !. Quina explicació ens pots donar, dona inmòbil...i inútil ?. "Voràs, maridet meu, Garrafeta de Xartrès estimat, prou he fet farçallets d'herbetes del camí amb salsa de poniol a la bullisiana; però enlloc veig el tall. Tall que tu, valerós guerrer, m'has de portar". "Mmmmmm- ell, mirant al cel, diu- no passis ànsia, noble filla de Bou Banyut i Vaca Boja; demà, sens falta, aniré a la caça i captura del Quico Ventalló. Poso a Manitú per testimoni que mai més passarem gana i que demà acompanyarem els facellets d'herbetes, amb tall !"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada