Fedor Suslov: la meva vida i jo. (en construcció)

Sempre he pensat que la meva vida anava per una banda i jo per un altre. Un cop vaig llegir la següent definició: la vida és allò que passa mentre nosaltres anem fent els nostres plans. Doncs això és el que vull dir, m'explico?.

Jo, de ben jovenet, em veia fent de picapedrer tota la vida...i mira on he arribat!.
M´he esforçat gaire?, doncs no. Ho tenia tot planificat?, no pas. Havia estudiat, per ser un home de profit al servei de la URSS? no,no, ni molt menys!...

*

Quan vaig rebre la carta del camarada Raskolnikov, president de l'Associació d'ex-combatents de la Unió Soviètica, convidant-me a la desfilada en commemoració al 60è aniversari de la victòria sobre els alemanys, vaig dubtar: hi vaig o no hi vaig?.



Visc molt lluny i....85 anys són molts anys!. ( la Katia, la meva tercera dona, diu que encara sóc jove. No sé si ho diu per afalagar-me o per pura inconsciència; què carai en sap ella de la vida, amb els seus 26 anyets!). Un altre inconvenient era que la Katia estava embarassada de 8 mesos i ens va semblar contraproduent fer-li fer un viatge tant llarg i a un país on el nivell de la sanitat no era per tirar coets.
La Katia, llesta com era, va trobar la sol.lució: "escriurem a la teva cosina, l'Olga Sherinova, que es faci càrrec de tu, estimat Fedor, quan siguis a Moscow...ella és més jove, si no m'erro encara no ha fet els 82". Fet!.
(Ah!, m'oblidava, sé que us preguntareu de qui estava embarassada la Katia; si us dic que de mi, pensareu: "vaya primaveres el Fedor aquest, anda que ens creurem que encara...". També pensareu: "mira el millonetis aquest, el jardiner li prenya la dona i ell com si res!". Doncs no, la Katia esta embarassada de semen meu, per inseminació artificial...mira, coses meves.

**

- Olgaaaaaaaaaaaaaaaaaaa- van ser les meves primeres paraules, quan vaig trobar l'Olga al hall de l'aeroport.
- Fedoooooooooooooooooor- va respondre
Ens vam abraçar i petonejar una bona estona, feia 40 anys que no ens veiem!.

Ella estava més grassoneta, però bé s'ha de dir que el vestit blau palangana, d'infermera de la divisió 56 li quedava impressionant!.
Em va dir que jo també estava fet un pimpollo. Els dos vam riure.

Vam cridar un taxi. "Dugui'ns a la plaça Txelska, a la Korneiev", va ordenar ella.
A la wodkeria Korneiev es respirava un ambient confortable, idoni per fer confidències.Tenia tantes coses per explicar-li a l'Olga!. De fet, més que una conversa, va ser un soliloqui, pobreta Olga. Us en faré un resum:

***

TRES FETS CASUALS QUE VAN CANVIAR LA MEVA VIDA

1- El meu poblet als Urals. Adéu Nenètsia, Moscow m'espera!(continuará)

El vell Nikolai sempre m'ho deia: "Fedor, vindrà la fi del món, el cel caurà com tempesta de foc damunt la terra, el Déu del cel baixarà i ens jutjarà a tots...i nosaltres, els desgraciats de Nenètsia, ni ens en assabentarem, perduts com estem en aquest racó dels Urals; continuarem ronsejant pels camins, com truges desvagades...i el món ja no existirà i nosaltres sí que existirem, perquè nosaltres no existim i el que no existeix no pot desaparèixer. Fedor, m'entens?". I jo sempre li deia que sí i que si la fi del món s'enduia al recaptador d´impostos, valía la pena tot això de la fi del món.

Si Nenètsia era irremissiblement miserable, el vell Nikolai n'era el més miserable dels seus habitants; socialment el podríem situar a un nivell equidistant entre els porcs i el darrer dels nenetsiencs.
No sempre había estat així. Gairebé ningú recordava ja l'època en que de les seves tisores i agulles en sortien els vestits més preuats de la comarca.
Va ser el 1917, "l'any de la fam", quan es va tòrcer la seva sort. Es va passar molta gana a Nenètsia, molta, i el poble va fer caure en el vell Nikolai la responsabilitat de tots els patiments que sofrien, com si d'una maledicció bíblica es tractés.

Els fets van ser els següents: una tarda d'abril de 1917, el vell Nikolai caminava per l'entrada del poble tot buscant espàrrecs silvestres pels marges del camí. El soroll trepidant d'un grup de soldats de cavallería li va fer alçar el cap.
Quan els tingué a prop, amb tota la força dels seus pulmons, va cridar: "visca el Zar de totes les Rùssies, visca la Santíssima Trinitat, visca per sempre Déu tot poderós!!!". Un cop de sabre el va fer rodolar per terra, malferit, però viu. La manera de rebre un destacament de l'exèrcit roig, per part d'en Nikolai, no havía estat la més encertada. Però, què en sabia ell de les coses del món i de les seves lluites pel poder?, no massa cosa, ell era de Nenètsia... i prou. (continuará)

De com els alemanys poden portar problemes.

La Conxita m'havia dit: "Isidre, vaig al forn a comprar pa i uns quants tomàquets raf, tu, mentre, ves encenent la barbacoa. Torno aviat, "cuchifritín" meu!, fins araaa".S'hi estava bé aquell matí al xalet de la Garriga; ni fred ni calor, sino tot el contrari; un dia ideal per fer una calçotada.

I en això estava, posant pinyetes per encendre el carbonet, fent aire amb el ventall per reviscolar el foc....quan vaig sentir una avioneta que s´apropava. Jo que sóc afeccionat a l'aeronàutica no m'en sabía avenir...aquestes ales, aquesta cua, els colors identificatius, els simbols, l'esvàstica...cony Isidre!, però si això és un Junker Ju87!, un Stuka de la Luffwafe hitleriana!.

L'avió venia directe cap a casa. El que em temia!.

La maniobra clàssica dels Stukes: picat a 700 milles de velocitat, angle de 70 graus i a descarregar munició!. La barbacoa i part de la casa va desaparèixer al primer atac...i jo que em poso a correr i a correr com un esperitat, i l'Stuka vinga perseguir-me i jo sentint com les bales em xiulen pel costat. Cullons noi!. Veig un pont. Em llenço al riu i espetego damunt una canoa com les de la pel.licula " El último mohicano". Perdo el coneixement.Quan el recupero, m`en adono que estic sol a la riba d'un riu dels que fan patxoca. "això no és el Fluvià- penso- fa més pinta de ser el Mississipi". Com que allà no hi feia res, em poso a caminar. El paissatge era d'una bellesa i frondositat exhuberant.De lluny veig una cruïlla de camins. M'hi apropo. Llegeixo els indicadors. Si vaig cap a la dreta: Granstburg-Wisconsin; si enfilo cap a l'esquerra: Pine City- Minnesota. Vaig bé per anar a Sants!.Haig de trobar algú que m'ajudi!, alguna persona humana...mmmm, mira: una casa, aniré a trucar-hi."Pompom, pompom". M'obre un matrimoni. Els hi explico, amb el meu anglès bàsic, que estava fent una barbacoa a la Garriga, que m'ha atacat l'aviació alemanya...L'home em fa callar i diu: "miri jove, vosté passi; li donarem sopar i un llit per descansar. Ara trucaré al marshall del comptat i vostè mateix li explica tot això de la barbacoa i de l'avioneta. Au!, entri siusplau!".De matinada em desperta el soroll de l'aviació.Salto del llit i surto escopetejat de la casa. Un coet impacta a la casa. Tot salta pels aires, excepte el menjador i l'entradeta. L'Stuka desapareix i aprofito per entrar a la part de la casa que s'ha salvat. Els meus anfitrions seuen, nuets, a les butaques del menjador. L'home, blanc com la cera, em mira i em diu: "jove, ja s'en pot anar i no cal que torni. Apa!, bon viatge!".

Doncs res, que pinten bastos. "M'amagaré en algun bosc frondós, lluny de la vista del maleït stuka!", em dic. M'endinso per un caminet. Camino i camino sense veure ningú. Vespreja; he de trobar un lloc per passar la nit. Amagada entre l'arbreda descobreixo una miserable caseta de fusta. Ja és fosc. Truco i ningú respon. Decideixo entrar.
Avanço a les palpentes. Ensopego amb una mena de catre i m'hi ajec. Al meu costat noto l'inconfusible escalfor d'un esser humà. Ressegeixo el seu cos amb la ma. Té pits; ergo és una dona. Fem l'amor i ho passem bé (jo, és que en tenia ganes).Clareja. Em giro cap on dorm la dona beneficiada. És morena i grassoneta, molt morena i grassoneta, però molt. Té els cabells negríssims, recollits en una cua. No hi ha dubte: és un clar exemple de dona chippewa; una autèntica indígena de la regió dels grans llacs.No tinc gaire temps per contemplar-la, a pocs pams de la meva cara em trobo els ulls penetrants i terribles d´un home de rostre curtit i angulós. Em posa la ma al pit i pronuncia les següents paraules: "Fill. D'ara en endavant serás el meu fill; l'espòs de la meva filla Flor de Carxofeta i pare dels meus futurs nets. Abracem-nos!".

Als nou mesos justos, la Flor de carxofeta va parir una nena. Era rodoneta i negreta, talment la mare. El meu sogre va dir: "sembla una caqueta d'escarbat, li posarem : Caqueta d'escarbat".

Vaig proposar, inutilment, posar-li Montserrat; no va ser possible.Feia temps que m´havia oblidat del meu poble, de la barbacoa i de l'aviador alemany; però vam cometre un error.
Convidats per uns cosins, vam anar a passar uns dies a la riba del Mississipi. Un migdia la Flor de carxofeta estava preparant el dinar de la nena; una mena de sopa de peix amb herbetes que s'havia inventat, quan, volant a ras de terra, va aparèixer l'stuka maleït !.La Montserrat i jo vam sortir ilesos de l'atac. La Flor de carxofeta i l'olla de sopa de peix amb herbetes no les vam veure més, ni l'una ni l'altre."Ja n´hi ha prou!", vaig cridar. Vaig agafar la cerbatana que feia servir per anar a pescar, i em vaig palplantar a la riba del riu, esperant, amb aire desafiant, l'aparició de l'avió. Quan el vaig tenir damunt, vaig disparar, amb tota la meva força.

El resultat va ser espectacular.



La bèstia nazi no em tornaria a molestar mai més; ni a mi, ni a ningú!NOTA: no és la primera vegada que m'adormo escoltant la COPE i somnio que em persegueixen els nazis i altres coses rares.
Perquè no tornin els malsons, perquè no torni el feixisme: cal aturar la COPE i il.legalitzar el PP

Continuació del post: "De com els alemanys poden portar problemes" (a sol.licitut del Jordi Gomara de ITACA 2000)


Mentre la Conxita era al super de Ca la Montserrat, comprant carbonet d'alsina, es va sentir una explossió fortíssima. No era un tro, ben segur que no.-Mai trona quan al cel no hi ha ni un trist núvol- va sentenciar la mestressa de la tenda.Van sortir tots al carrer.Pel cantó de " can Llobateres" s'aixecava una espessa columna de fum. La Conxita va temer el pitjor.
-Aviam, aviam si a l'Isidre se li ha tornat a descontrolar la barbacoa...jo sempre li dic: "Isidre, Isidre, poses masses branquetes de pi al foc, un dia farás un desastre. Déu no vulga que, en el futur, siguis recordat com el Nerón de la Garriga; no facis passar aital oprobi als teus aimats fills: el xiroi Oleguer i la dolça Neus. Ai Senyor, Senyor..."

En Lluís Val, fill petit de ca la Montserrat, veient el neguit de la Conxita, va passar-li el seu braç varonívol per l'espatlla i li va dir: " Conxiteta, reina, no passis ànsia. Ara mateix vaig a buscar les claus del descapotable i t'acosto a casa...aviam que cony haurá fet l'Isidre!".La Conxita va fer un suspir profond i va contestar: " sí, sí, Lluís, gràcies, anem-hi!...que, com deia la tia Sibina: sempre és millor saber la veritat, per dura que sigui, que viure en l'incertesa del dubte".
A la sortida del poble es van creuar amb un escamot de bombers voluntaris de Vallromanes, la cosa era preocupant i la Conxita va començar a suar i a sentir com si s´anés a desmaiar en pocs segons.

- Lluís, pots aturar el cotxe un moment- va dir- estic marejadeta, em sembla que vomiiiiiiiagrrrch....".En Lluís va aturar el cotxe, va treure una spontex del maleter i es va dedicar a netejar la part de seient i carrosseria afectat per la súbita perbocació de la noia.Ella, mentre, va treure un mocadoret de la bossa, el va mullar amb colònia "4711" i s'el va posar al front.Estiradeta damunt l'herba, respirava a fons intentant que li passés el mareig. Ell, per fer alguna cosa, es va estirar al seu costat, una miqueta més amunt. Arrapadet a la brusa blanca i fina de la Conxita, transparentava un mugronet. A ell li va semblar com una maduixeta de Calella ( d'aquelles de les capsetes blanques de la Unió de Maduxaires ). Li van venir ganes irrefrenables de llepar el mugronet-maduixeta, però no li va semblar oportú. Clar, va pensar, que si en comptes d'un mugronet-maduixeta fos una maduixeta-mugronet, llavors ja no lleparia un mugronet sino una maduixeta...i llavors ja no seria punible. Si la Conxita li digués: "colta Lluiset, perquè em llepes el mugronet?"; ell li podría contestar: "colta, Conxita, que jo llepo una maduixeta i això no és cap pecat" i ella, segurament li diria: "buenu, buenu, no crec que li agradi a l'Isidre, quan li digui això teu...." i el Lluis diria: " a l'Isidre també li agraden les maduixetes i jo ho respecto i no mi fico, perquè és el seu libre albedrio, vol dir que nena, tu mateixa..."
En Lluiset va tancar els ulls, (si no veig l'objecte del desig, aquest no m'arrossegará per clars abismes, va pensar). De fet, qui la busca la troba. La propietaria de Llums Font Vella li havia dit que si prenia cinc alls cada dia, li augmentaria l'apetit sexual. " Els alls són vasodilatadors... i ja saps: sense dilatació no hi ha erecció, de la mateixa manera que sense ous no hi ha truïta", li va dir, textualment.Premia fort les parpelles per no obrir els ulls i cercar sota la brusa de la Conxita el reclam persistent dels mugronets-maduixetes. Amb l'esforç, va sentir un tremolor i una pluja d'aïgua que l'anegava...i un profond: "brmmmm,brmmmmm,brmmmm..."

Damunt d'ell, a pocs metres, un avió apagafocs es dirigia cap a caI Isidre i la Conxita. A les ales va distingir les ensenyes del Quebec i de Catalunya, Va recordar que, feia pocs dies, al Telenoticies, havien informat del lliurament d'aquest avió a la Generalitat; un regal d'aquella nació a la nova República Catalana, presidida pel Molt Honorable Ernest Benach.

(continuará)

Setembres a Brest.

Brest, setembre del 2005

Mancava gairebé una setmana per acabar setembre i la xafogor s'arrapava, persistent, damunt l'escorça de les terres bretones. L'Elsa, com cada tarda, després de dinar, sortia al jardí a fer una becaineta, tot deixant-se amarar pel sol tardorenc.

L'aire humit i tebi de l'atlàntic escombrava els turons de Brest. Ella, previsora, estenia una manteta damunt les cames. "Vuitanta anys són molts anys"- pensava.
Feia dies que es trobava estranya, com melangiosa. No era ben bé deprimida, perqué no estava trista, més aviat notava certa sensació de dolça placidesa...com un nosequè que li embriagava el cor.

Feia dies que li passava. El primer cop es va trasbalsar una mica, ara ja no; més aviat ho buscava i ho desitjava. Quan tancava els ulls, mig endormiscada, li apareixia nítida la imatge del Citroën "avant traction" negre de l'Alain (el doctor Alain Gaudier) aturat a l'entrada del camí que duia a casa. Els seus pensaments, cada cop més, es lliuraven a onírics viatges cap el passat. El futur és limitava a la quotidianitat més immediata i planera; recordar-s'en d'anar al metge, comprar un regal pel Joël, visitar alguna neboda....

Diuen que el paradís és la infantesa o bé aquells records de joventut que deixen cicatrius invisibles en la pell i en el cor.
De fet, els anys li havien passat volant. Quan es preguntava si havia estat feliç no en sabia la resposta. La felicitat era, tal volta, aquells instants plaents i escadussers que s'encavíen entre desgràcia i desgràcia o entre llargs periodes d'insulsa grisor...qui ho sap?.
El darrer cop que va veure el Citroën de l'Alain deturat al camí, va ser el setembre del 1952, ja feia cinquanta-tres anys...tota una vida. L'endemà del darrer encontre, va baixar a ciutat i va comprar un petit quadern , quan va tornar a casa el va obrir i hi va escriure, amb lletra clara i curosa: Dietari.

L'Elliane es va aixecar de la chaisse-longue, es va dirigir cap a l'escriptori on guardava el quadern gris, va cercar la primera plana i va començar a llegir...

"20 setembre 1952

Avui fa tres mesos que ho vam saber.
Aquell matí de juliol, després d'esmorzar, la mare havia tingut una premonició. Mentre jo recollia les tasses de cafè i els platets de les torrades la mare trajinava bo i netejant el seu dormitori. De reüll, vaig veure com prenia el retrat del pare que reposava damunt la tauleta de nit; el va acaronar i el va estremer sobre el seu pit, llavors, vaig sentir com, amb veu baixa i dolça, somicava: "haurem d'aprendre a viure soles, sense tu".

A les dotze vam sentir un cotxe enfilant el camí. Desde la finestra em va semblar distingir un Peugeot; era el Peugeot 203 beig de l'Henry Vergés, em va semblar.l cor em va fer un salt. Em vaig recollir el cabell i vaig baixar d'una volada les escales. Des de la porta vaig veure com aparcava i en baixaven dos militars...sí, sí, un era l'Almirall Vergés, intim amic del pare i màxim responsable dels quarters de Saint Maló, l'altre no el vaig saber identificar.
Quant els vaig tenir davant, l'Henry em va abraçar i em va dir: "Elsa, estimada, he vingut a parlar amb la teva mare i amb tu...sigues forta". Em va besar i es va dirigir cap el rebedor on l'esperava la mare amb els ulls ben oberts i les mans creuades davant el davantal.
- Henry, em vens a dir que Claude...-va començar a parlar la mare, fins que la veu li va fallar.
- Sí, Marie, sí...em dol molt venir a donar-te aquesta- Henry va fer una pausa, com buscant la paraula exacte- aquesta...mala notícia. L'André és mort. Hem rebut la notificació del comanament de les tropes aliades a Berlín que així ho certifica, va morir a un camp d'internament d'Hamburg, l'hivern de 1943. Permetem que us doni el meu condol...ja saps com estimava l'Henry.
La mare i l'amic del pare es van abraçar. Jo em vaig girar, no volia que em veiessin plorar, vaig treure el mocador i vaig deixar que les llágrimes vessissin el dolor que em sortia de l´ànima. Sentia pena per la mare, pel pare, per mi..."

Abans d'acomiadar-se ens va presentar el militar que l'acompanyava.
- Allain Gaudier, capità mèdic de la base de Saint-Malo -va dir l'almirall-. Demà al matí passará per aquí per posar-se a la vostre disposició. Ja sabeu...papers a complimentar, dubtes que pogueu tenir, en fi, per qualsevol cosa ell us atendrá de bon grat.

L'endemà, a les 10 en punt, l'Alain va arribar en un Citroën negre. Després de parlar una estona amb la meva mare, van convenir que m'acompanyaria a Brest i, tots dos junts, tramitariem els papers i la documentació relacionats amb la mort del pare.

Pel camí vam parlar poc. De reüll l'observaba. Era un home bell.
Em va explicar com havia anat a raure a la marina. No es va estendre en detalls, però em va semblar deduir que el motiu no era altre que un desengany, una ruptura amorosa, una fugida.
Les seves faccions eren nobles. Moré, amb els cabells negres i rinxolats. La seva expressió i la seva mirada era dolça i trista al mateix temps...em va començar a captivar...

......

Van passar les setmanes i la nostre relació es va anar fent més intima. Gairebé ens veiem cada dia. Jo li vaig parlar del Pierre, el meu promès, i dels plans que teniem de casar-nos la primavera vinent. Ell callava.

......

Una tarda de dissabte em va trucar: " Elsa- em va dir, amb veu apagada- he de parlar amb tu. Et puc passar a recollir"?. Li vaig dir que sí, que en mitja hora estaria a punt, que em podia venir a buscar i parlariem.

Quan vaig pujar al cotxe em va dir que aniríem al Moulin de l'hier, un molí abandonat encimbellat a la cresta d'un penyassegat abocat a l'Atlàntic. Un lloc molt especial per ell.

Ni tan sols vam baixar de l'auto. Va aturar el motor, va respirar fons i, mirant-me amb aquells ulls de mel, amargs de tanta dolçor, em va dir:

"Elsa, mai t´ho he explicat. He estat malalt d´amor, molt malalt. La noia que volia, una tarda de setembre, va desaparèixer entre les aïgues del mar, d´aquest mar, aquest que veus ara. Va ser un accident, va caure pel penyasegat, el penyassegat del Moulin de l'hier. Va ser un accident. Jugavem, ens perseguiem. Ella es va apropar massa al marge, va relliscar...
Estimava la Jeanne com mai he estimat ningú. Desde llavors no he tingut consol...però aquell dia, aquell dia que vaig anar a casa teva acompanyant l'almirall Vergés, vaig veure en els teus ulls la brillantor d'aquells ulls que el mar m'havia robat.
Elsa, estic molt confós. Tu estimes el Pierre i jo, crec, m'estic enamorant de tu....demà m'embarco cap Indoxina..."

L'Alain no va poder seguir parlant. S'em va apropar tímidament i em va besar. Jo li vaig acaronar els cabells i el vaig abraçar mentre sentia el seu cor bategant sobre el meu...

El soroll d'un cotxe va distreure l'Elsa dels seus ensomniaments. La veïna havia anat a l'escola a recollir el Joël, el net petit, i ara el deixava a casa. El nen, un noiet moré i benplantat, es va acostar a l'àvia per fer-li un petó, la va mirar, i amb uns ulls de mel que algú hauria confós amb els de l'antic metge, li va dir: " àvia, plores?".

Blocs-petita reflexió davant la punta d'un croissant.

Són prop les nou de la matinada. Dissabte. Engego el Packard Bell (el vaig comprar perqué m'agrada el nom "Packard", el de la mítica marca de cotxes

Packard caribbean 1954

... no perquè entengui gaire d'ordinadors). Vaig al meu blog. Penso que quan parlo de política sóc massa pamfletari, inclús el video de toros que he penjat trobo que és de bastant mal gust, però clar, per escriure el que ja ha llegit tothom a la premsa o recitar com una cotorra allò que defensen els meus...doncs no, millor llençar-me en paracaigudes, en vol lliure, i escriure el que em passi pel cap, sense vigilar formalismes ni ortodoxies castrants.

Ui!, miro els meus enllaços i els directoris, cada dia són més. Suco la punta del croissant a la xocolata. M'esgarrifo. Quin llegeixo?. Tant feliç que era quan vaig començar. Tenía un circuït fet de blocs que m'encantaven (Gotes d'Isnel, La pell, Arts virtualis, Abismes siderals, Garrofaire, A l'estació de trens, Aurembiaix, Un salt al món, Dies estranys, JCR-en ruta, Cartes de Mèxic, Itaca, La mesa del rincón, Vell artista....). Malhauradament molts estan inactius. Per què les coses belles moren joves?. Per qué el "síndrome James Dean" s´escampa per la bloquesfera?. En fi.
Penso que deuen estar apareixent blocs nous que no conec i que, de ben segur, m'agradarien. M'hauré d'organitzar. Clicar sobre els blocs que no conegui i refer, altre cop, la ruta. Però sóc molt anarquic i perdo molt de temps. Ho vull discutir tot i esmenar tot. Tinc una tendència irrefrenable a posar comentaris explicant les coses com són. Em sap greu que la gent visqui en la ignorància (això és broma, no que sigui un pedant...que ho sóc).

M'he acabat el croissant. Vaig a refer la meva llista de blocs. Poso la punta del meu croissant per testimoni que mai més perdré el temps navegant com una papallona en temps de tempesta. Seré rigorós. Seré germànic i metòdic.
(vaig a netejar la taula, no hi fa res xocolata desfeta sobre el meu teclat...)

La basílica del Pilar i jo.

Tenia el matí lliure i vaig decidir visitar la basílica del Pilar. Com si jo, Tristany, fos un "romero" o un "peregrino mariano", que no en sé la diferència.
Vaig sortir de l'hotel i el primer municipal que vaig veure li vaig fer la pregunta clássica: "por favor, agente, la basílica del Pilar?" i ell, atent, em va contestar: "izquierda, derecha, izquierda". Molt bé.
Enganxo la Avenida Cesar Augusto i quan arribo al final apareix la Iglésia de San Juan de los Panetes. "Con la iglésia hemos topado".

Si no ho hagués vist amb els meus propis ulls, no ho diria, però el cert és que el campanar s'els hi tomba, pisseja. Vaig agafar un boli Bic i posant-lo davant els ulls, amb el braç extès, com fan els pintors, vaig fer coincidir la punta del campanar amb el boli i, efectivament, la pared del campanar s´anava separant del boli, conforme descendia la mirada. Total, està ben tort (és curiós que a les fotos del Google está ben recte, no ho entenc).
Penso que construïr una església sobre l´argila de la riba d'un riu és una cagada. Els egipcis, quan van fer les piràmides sobre la sorra, van construir una cosa plana amb la punxa a dalt, no s'els hi va ocòrrer pas fer un campanar mudejar ni posar la punta a baix i la part plana a dalt, és de sentit comú!.
Unes passes més i ja era a la Plaza del Pilar. Abans d'entrar a la basílica vaig fer un cafè al Real, mentre, observava la gent que entrava i sortia de l'església: senyores grans, sudamericans i algun grupet de turistes.
Quan anava a entrar treien una àvia en cadira de rodes, estava molt esverada i anava cantant: "totototooo tototo totototooo...". La vaig seguir una mica. De cop va deixar de cantar i es va posar a plorar. Entro, feien el rosari. Una monja, dalt el púlpit, declamava: "a ti llamamos los desterrados hijos de Eva; a ti suspiramos gimiendo y llorando en este valle de lágrimas...". Era evident,havien espantat l'àvia. No són maneres.

Primeres impressions sobre la basílica-
No és Santa Maria del Mar. Si aquesta joia del gòtic català la podem comparar amb una neula, el Pilar, en canvi, és d'allò més semblant a un potaje montañés.
Les neules, com Santa Maria del Mar, són lleugeres, etèries, elegants, amb classe. Els potajes , irremisiblement, embafen, són pesats, dificils de digerir, rústecs, espessos i excessius: com el Pilar.
També s'ha de dir que tenen coses molt maques, com la cúpula pintada per Goya, "Regina celis", però la tenen tapada.
Les cúpules destapades, al ser petites i fosques i estar molt amunt, no es veuen,per tant, no es pot saber si són maques o no.

La Verge del Pilar és petita, molt petita, "xicoteta", que diria l'amic Joan de Cullera...

a l'estació de trens

i, aprofitant que l'Ebre passa per Saragossa, que parlem del nostre amic Joan...per tots vosaltres: l'escena més bella ocurreguda mai a una estació de trens, a l'estació de Cherbourg!

Els paraigües de Cherbourg.

altres comiats...

Estiu del 42

versió llarga:

Casablanca.

....però, estem perdent el fil. Parlavem de la Virgen del Pilar i de que era més aviat petitoneta: 36'50 cm., ni un més ni un menys.
"I tu com ho saps, Tristany - us preguntareu- potser l'has medit amb el teu bolígraf Bic-nivelladordecampanars?, o, potser, has tingut la barra de pujar a la capella i medir la figureta a pams???". No, no, no, la cosa ha estat senzilla. Visitant una capelleta, en un raconet, he trobat una capseta amb tot de cintetes de colors que servien per demanar desitjos. A un lletreret es llegia: "Cintas de la medida de la Virgen (36'50 cm), 1 euro". Així de senzill ha estat.
Prop de les cintetes hi havia un pilot d'exemplars de la revista "El Pilar". El preu era abussiu: 2 euros!...però jo la volía. Qué faig?, la robo?, pago els 2 euros?...no, no, robar és pecat, però tampoc tinc la intenció de col.laborar en mantenir una emisora feixista com la COPE, és pecat, també, i dels pitjors!. Com podría justificar, el Dia del Judici Final, que he donat diners per promoure l'odi, la calumnia i la mentida?, no m'hi veuria en cor, les coses són com són. Calía trobar una sol.lució ecléctica. Remeno les monedes que duc a la butxaca. Una dona em mira. En trobo una de 1 miserable cèntim. L'agafo sense que la dona la vegi. M'acosto a la caixeta de ferro on s'ha de dipositar la moneda. La llenço amb força per la ranura perqué faci més soroll i sembli de 2 euros. No es sent soroll. Agafo la revista. La dona em mira, jo me la miro...i marxo, com si res, lleuger com una daina.

Passejo una estoneta, tot fullejant la Revista. Veig un grupet de turistes francesos envoltant una guia. M'acosto. Vull escoltar el que diu i així m'informo una mica sobre la història del Pilar i tot això. Parla francès, però per mi no es cap problema perqué un dia vaig estar a Bèziers. Parla baix i no la sento gaire, només entenc que diu que la Verge del Pilar va aparèixer sobre una columna de jade que duia ella mateixa...no entenc res. Explica alguna cosa i els turistes francesos fan que sí amb el cap, jo també faig que sí amb el cap i marxo.
He buscat informació al Google i he trobat una web que ho explica. Faig un "cortar i pegar" i...:

"Según una venerable y antiquísima tradición, la Virgen María, cuando todavía vivía en Jerusalén (Palestina) antes de su gloriosa Asunción a los cielos, vino a Zaragoza a consolar y animar al Apóstol Santiago. Este se encontraba, con los primeros ocho convertidos, a las orillas del río Ebro, predicando el Evangelio. Desde tiempo inmemorial, estos hechos se sitúan en la noche del 2 de enero del año 40 de la era cristiana.

Tres son los rasgos peculiares que caracterizan esta tradición y la distinguen de las otras:
- Se trata de una venida, no de una aparición de la Virgen.

- Otra característica de esta tradición es la Columna o Pilar que la misma Señora trajo para que, sobre él, se construyera la primera capilla, que de hecho, sería el primer Templo Mariano de toda la Cristiandad..."

El "Milagro de Calanda"

La pintura que podeu veure sobre aquestes linies es troba a un costat de la nau principal de la basílica, Representa un miracle de la Verge. La restitució miraculosa d'una cama propietat del pagès Miguel Juan Pellicer a ell mateix.
Escrit en un cartellet, es podia llegir:

Miguel Pellicer,
vecino de Calanda,
tenía una pierna,
muerta y enterrada...

Dos años y cinco meses,
cosa cierta y probada,
por medicos cirujanos,
que la tenía cortada...

Se acoste en la cama,
y por la mañana
se encontró la pierna
sana como estaba...
(Romance popular)

He investigat i ara us puc oferir un relat de com va anar tot allò:

"Por intercesión de Nuestra Señora del Pilar (Zaragoza, España) se le restituyó a Miguel Juan Pellicer, natural de Calanda (provincia de Teruel, Aragón), una pierna que hacia dos años y cinco meses que se le habían cortado y enterrado en el cementerio del Hospital. Sucedió este portentoso milagro en dicha villa, la noche del 29 de Marzo del año 1640.

Se trataba de la pierna de un jóven labrador en la plenitud de sus 20 años (1.617 - 1.637). La fecha y lugar de la operación quirúrgica fue en el mes de Octubre, y concretamente en el suntuoso hospital de Nuestra Señora de Gracia, ubicada en lo que es ahora la plaza de España de la ciudad de Zaragoza.

El lugar de la recuperación de la pierna amputada fue la pobre casita de los padres de Miguel Pellicer, sita en la ladera del castillo de Calanda, a 118 kilómetros de Zaragoza. Por otro lado es admirable la precisión con que conocemos la recuperación del miembro perdido (entre las diez y las once de la noche del 29 al 30 de marzo de 1.640).

Provisto el pobre mutilado, a su salida del hospital, de una tosca "pata de palo" y de una muleta, alternaba algunos trabajos fáciles con su asidua asistencia al Templo del Pilar (primer Templo mariano del mundo), donde Miguel pedía habitualmente limosna y se encomendaba con fervor a Nuestra Señora del Pilar, ungiendo el muñón de su pierna con aceite que contenian las lámparas que ardian en honor de la Virgen.

Dos años y algunos meses después de la amputación, en la segunda semana de Cuaresma de 1.640, realizó Miguel Juan su deseo de volver a la casa de sus padres, y para no agravar su pobreza salió varias vecesa pedir limosna por los lugares circunvecinos; lo cual le sirvió para comer, pero también para que se dilvugase más su enfermedad y hubiese más testigos oculares de la amputación de su pierna derecha. Testigos que con el tiempo confirmarían la realidad del milagro.

Efectivamente, el mencionado Jueves, 29 de Marzo, lo pasó el buen mozo, ayudado por una hermana, en trasladar estiércol desde una era al corral de su casa. Pero al llegar la noche, Miguel se encuentra muy cansado. Se reúne junto a la lumbre con sus padres y unos vecinos. Allí se quita delante de ellos la pierna de palo, y los paños que lleva para acomodar sobre ellos la rodilla, y se retira a descansar al aposento de sus padres donde tenía su cama, un pobre camastro al pie de la cama matrimonial, por haber reservado su verdadera cama a un soldado que tenían alojado en su habitación.

Cuando se encontraba en el cuarto, y siendo entre las diez y once de la noche, entró también la madre a preparar su descanso y viendo que por debajo de la cubierta asomaban dos piernas salió desconcertada del dormitorio y fue a buscar a su marido...

Notó el padre al entrar un olor nuevo, no acostumbrado en aquel lugar, pero "¿Quién sino su hijo puede ser aquel jóven profundamente dormido?". Ningún desorden en la habitación, ni siquiera la ropa del camastro; pero fuera de la capa que hace de cubierta sobresalen los dos pies. Más de dos Credos costó a los padres, entre gritos y meneos, despertar al durmiente.

Al fin, se inicia la reacción de Miguel Juan, el cual se da cuenta de la recuperación de su pierna. Pero no sabe cómo ha sido eso. Tan solo recuerda que estaba soñando que se ungia el muñón de su herida en la capilla de la Virgen de Zaragoza. Ruega a sus padres, que comprueben si se conservan en dicha pierna las antiguas cicatrices producidas por el mordisco de un perro; así es. Observan también, que la pierna está fría, parece más flaca y corta que la otra...

No hay duda, se trata de la misma pierna que le cortaron en el Hospital... Pero, ¿cómo se ha conservado, sin acabar de corromperse, la pierna que se enterró ya gangrenosa?; ¿De qué manera ha sido traida, desde más de cien kilómetros de distancia...?; ¿Cómo se ha verificado la implantación en el breve tiempo que ha durado el sueño del paciente?; ¿Cómo éste conserva normales sus funciones vitales en medio de mutaciones tan profundas...?.

... Una contestación bien sencilla aflora en las mentes de los padres y del hijo... y encuentra su expresión en muy pocas palabras, que surgen como un suspiro de inmensa e inmediata gratitud "MILAGRO DE LA VIRGEN...!".

Tanto él como sus padres tuvieron por verdad que la Virgen Santísima del Pilar rogó a su Hijo Santísimo y Redentor nuestro, que por las oraciones que el mancebo hizo, le alcanzase de Dios nuestro Señor la misma pierna que estaba enterrada en el cementerio del hospital desde hacia dos años y cinco meses exactamente.

FUENTES TESTIMONIALES

Surge de esta manera inmediata la transmisión oral y popular del Milagro que se ha conservado vivo hasta nuestros días y que cristalizó además en la construcción del Templo de Calanda, dedicado a la Virgen del Pilar y edificado, con el generoso trabajo del pueblo, sobre la pobre casa de los Pellicer.

La distancia de tres siglos y medio que nos separa del acontecimiento, ha servido para confirmar su solidez y grandeza e incluso para profundizar en la doctrina teológica del milagro; cuya importancia y dignidad no se ha de medir tanto por lo maravilloso de su manifestación externa e inmediata, cuanto por su influjo sobrenatural y permanente: significativo de la voluntad salvadora de Dios y de su amor a los hombres.

De todos los hechos se conocen datos y testimonios que verifican el milagro. Conocemos los datos esenciales relativos a la operación quirúrgica en Zaragoza, decidida y ejecutada por el famoso cirujano Dr. Juan Estanga, de cuya vida y defunción han quedado preciosos documentos. Asistieron también en la operación el Dr. Diego Millaruelo (cirujano perfectamente conocido) y el practicante D. Juan Lorenzo Garcia, quien con otro compañero dio sepultura a la pierna (cortada "cuatro dedos" por debajo de la rodilla), en el cementerio del establecimiento.

Después del milagro se iniciaron las pruebas documentales escritas. Primero ante las autoridades de la villa y consignado en un acto público por el notario del pueblo de Mazaleón, documento que se conserva en una vitrina del despacho del Alcalde de Zaragoza. Pues, aunque estos milagros normalmente no trascienden fuera de un reducido número de personas, en el milagro de Calanda quedó constancia del hecho irresistible para cualquier investigador. Se trata del llamado protocolo de Mazaleón, escrito a mano por el notario de esta localidad, D. Miguel Andreu, y en el que quedó reflejada toda la actividad de dicho año de 1640. De esta forma y entre una serie de asuntos diversos, aparece entre los folios 66 al 73, la reseña del milagro con todos los tstigos registrados por el notario.

El cinco de Junio de 1.640, a instancias del Ayuntamiento de Zaragoza, se inició el proceso ante el Arzobispo D. Pedro Apaolaza, quien asesorado por teólogos y juristas, dictó sentencia el 27 de Abril:

"Pronunciamos y declaramos que a M. J. Pellicer le ha sido restituida milagrosamente su pierna que antes le habían cortado".

...

Es, sin duda, una auténtica resurrección de la carne, que puede ser probada de modo incontrovertible hasta los más pequeños detalles.

Bendigamos a nuestra Madre del Cielo, que desde su primera venida en carne mortal a Zaragoza, viene prodigando sus gracias y favores en todos los rincones de la tierra buscando la salvación de todos sus hijos.
(extret de http://www.etika.com/espanol/e10wu8c.htm)

Seria injust acabar aquest post deixant la imatge d'un Aragó caduc i endarrerit, identificat amb el Gran Demagog: Jiménez Losantos. També hi ha un Aragó lluïtador, culte, valent i progressista, és l'Aragó de José Antonio Labordeta, amb el que ens sentim molt propers.

Canto a la libertad. J.A.Labordeta.

ja està, aquest post.

Homenatge dels mariachis a Tristany. Gràcies a tots! .

No, no m'el mereixo no, aquest homenatge. Desde la meva nimiesa, a voltes, s'em fan incomprensibles aquests reconeixements que no encaixen amb les limitacions incontestables de la meva persona.
S'equivocava el meu padrí, un ex-alcalde franquista, al possar-me el nom del "poverel.lo d'Assis", Sant Francesc, aquell que es glorificava en la misèria?, doncs no. No va ser un fet casual, sino un dur presagi. La identificació amb les més humils de les bestioles era la meva marca. Ho duia escrit al front.
No és estrany doncs que jo no creiés, com Darwin, que venia del mico, sino que desde petit era conscient que jo venia de les formigues, i més concretament d'una formiga reina valenciana.
Tampoc ha de sobtar que quan de petit m'obligaven a anar a missa, quan el capellà deia: "perqué Déu ha vist la petitesa de la seva serventa", jo tingués clar que parlaven de mi.
O que quan anava al super i llegia a una bossa: pèssols petits, jo em posava de mal humor perqué em pensava que era una indirecta i que ho feien per ofendrem.
Tot això m´ha marcat.
Jo que era el segon més baixet de la classe, i casi tothom em mirava per sobre, i un dia el que era el més baixet va desaparèixer i vaig passar a ser-ho jo...però jo no el vaig matar, no m'interessava.
Jo que volia ser el Simón Bolivar de Catalunya i he acabat d'interventor a una taula electoral, per ERC.
Jo que volia ser el Xumàker i resulta que em treuen el carnet de conduïr per no haber-lo renovat a temps i ademés volen que vagi a fer els papers a un poblet que es diu Sabadell i que no sé ni on para, passo.
Jo que volia ser el Ferran Adrià i quan vull fer un plum-cake em queden les cireres al fons i la part de dalt crua.
Jo que volia ser el Bill Gates i resulta que no sé programar el DVD i tampoc sé posar a l´hora els rellotges digitals.
Jo que volia aprendre alemany i em van expulsar el primer dia.
Jo que volia a aprendre piano i la profesora va dimitir a la primera lliçó.
Jo que veia que tothom tenia familia i jo no.

Jo que....bueno, però tinc un bloc i una bicicleta del Dekatlón, de 125 euros.

Noves adhesions a l'homenatge a Tristany:

Desde la Gran Bretanya, Cliff Richard.