Temps era temps els catalans van ser admirats a tot el món per la seva valentia i dignitat. Admireu-vos, doncs, del que deien de nosaltres els contemporanis dels patriotes que van defensar Barcelona de les tropes franco-castellanes, el mal any de 1714:
El general de Quincyafirmava que "es pot dir dels barcelonins que no hi ha exemple d'una defensa tan obstinada, que si tropes regulars n'haguessin feta una de semblant haurien conquerit una glòria immortal".
De Quincy afegia encara : "Les tropes i el general que les manava (es refereix a les tropes franceses i a Berwick) feren entrar en raó els catalans, puix que la potència d'Espanya, tota sola, no s'hauria trobat mai en estat de destruir-los". (Història Militar del Regnat de Lluís XIV).
Enric, landgrav de Hesse des de Frankfurt lloava "el coratge i la resolució heroica d'aquests naturals, enmig de veure's exposats prop de nou mesos al bombardeig i a tots els rigors de la guerra, sols per a la defensa de la justa causa de llur honra i llibertat, la qual cosa fa l'admiració de tota Europa".
Folard, un escriptor militar francès va escriure: "Barcelona avantatjà les ciutats que s'ha fet cèlebres pels setges que han sostingut... El darrer setge d'aquesta plaça és quelcom tan gran i gloriós que hom pot comparar sense hipèrboleels seus habitants als més famosos de l'antiguitat...". El cavaller Conte Molinari escrivia des de Gènova als consellers: "Uneixo la meva a la universal admiració , per l'heroic coratge, incomparable constància i sapientíssima conducta, ... els segles passats no poden lloar una acció tan gloriosa, ni la lloaran els segles venidors". Tricaud de Belmont, a la seva Histoire de la dernière revolte des Catalans sentencia: "Un setge tan extraordinari, sostingut per simples burgesos i paisans, sense el suport de cap potència i sense esperança del més petit auxili, sorprendrà un jorn la posteritat, recordant-li els de Numància i Sagunt... Es fa difícil de comprendre com burgesos, estudiants i paisans pogueren mostrar tant de coratge, batre's amb tant de valor, durant un temps tan llarg..."
No patiu, però, amics lectors, aquests exemples no són un recurs retòric per, tot seguit, encalçar una crida als nostres dirigents perquè vagin a les trinxeres, no, senzillament és un prec perquè deixin d'arrossegar-se per les catifes del poder liberticída castellà. Que trist és veure els nostres polítics atemorits per l'infame Zapatero, humiliats pels bisbes espanyols, per la feixistada tota, i per totes les bestioles engendrades per ells i els capitostos del nacionalisme espanyol. Que trist obrir el diari i veure consellers de la Generalitat cofois perquè una merda de ministre els hi ha promès, que, si tot va bé, quan els hi sembli convenient, els hi donaran part d'una part d'alguna cosa, que és nostra. O veure el president català demanant prudència per no perjudicar al Gran Mentider. O el lider independentista tirant aigua al vi, no fos cas que anéssin al carrer per dir les veritats (o és que no són veritat les paraules de Joan Carretero titllant Zapatero d'espanyolista demagog?)... Sincerament, però, tampoc sé veure en el lider de l'oposició l'alçada d'un Ramon Berenguer III , l'heros catalanicus que descriu el poeta pissà autor del Liber Maiolichinus; més aviat el tinc per aquell que es va transmutar en bare en pretèrits vespres monclovites d'amarg record.
L'estratègia d'anihilació definitiva de les nacions no castellanes, planificada per la FAES i executada, primer per l'abominable Aznar i després, amb més intensitat, perfídia i traïdoria, pel cap dels socialistes espanyols, va cremant etapes amb un èxit esclatant...mentre, els nostres polítics no fan res per aturar-ho, no veuen res, pendents com estan en fer veure que cadascun d'ells és l'Obama...i nosaltres, i vosaltres, i tots, que no ens ho creiem.
I nosaltres, els de baix, els qui no hem ocupat mai cap d'aquells despatxos que, quan els polítics hi entren, les idees i els ideals s'amaguen vergonyants sota la moqueta; som nosaltres que hem de dir ben clar: Via fora els adormits !
Cal actuar, deturar la decadència, passar a l'acció. Cal unitat per resistir i vèncer.
A partir d'ara dues derives són possibles:
1- Seguir la línia actual i contemplar, inànims, la desaparició d'aquella nació catalana que Jaume I definia com lo millor, pus honrat e pus noble i que Pere II el Gran en deia, elogiant-la: "ma terra, ço és a saber, Catalunya...i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d'ara tant bona"
2- Unitat dels catalans per frenat l'avanç de l'espanyolització política, social i cultural, sota el principi que al poder (espanyol) se'l venç prenen-li el poder. Tota teoria ha de tenir una forma d'aplicació, de visualitazació. Com a primera mesura, contundent i democràtica, proposo: Els partits nacionals catalans (ERC, CIU, CUP...) decideixen que, si el dia 23 d'abril de 2009 l'estat espanyol no ha aprovat i executat el model de finançament que acompleixi, fil per randa, el finançament que mana l'Estatut, i, no s'han traspassat TOTES les competències legalment pendents: les Forces Catalanes formaran govern a totes les institucions on tinguin majoria: Generalitat, Diputacions, Consells comarcals, Ajuntaments i a tots els ens públics possibles.
No és hora d'adormir-se, és hora que tots aquells que no siguin indiferents al desig de llibertat passin a l'acció. Com deia William Blake "tot desig no seguit d'acció engendra pestilència". Via fora els adormits!.
"Alçats, alçats les vostres banderes, car dignes sou de posseir lo Principat de Cathalunia"-el rei Martí l'Humà a les Corts de Perpinyà 1406
E com la tarda era plàcida e no mos abellia continuar la partida de lanscalet, lo cavaller Raimon de Xàtiva e nos, vam convenir en fer via a la platja, plaent com ens era prendre-hi un bany de mar. Tantost vam ser arribats a l'areny, vam llevar-nos els vestiments e, una volta ben plegats e recollits, els vam servar a l'ombra d'un cocoter. E, llavors, nus com anàvem, vam encaminar-nos al lloc on trenquen les ones e vam sentir les exclamacions de complaença d'unes doncelles que feinejaven prop les barques; astorades i corpreses de la bellesa inusual de la catalana nissaga. E si això escrivim no ho feim per vanitat ans per deixar escrit allò que Déu ens va donar e que només la mort ens pot furtar; fins la resurrecció de la carn e nostre arribada a la Glòria, allí on Nostre Senyor s'asseurà amb el noble Tristany i els estrenus cavallers de la cort Arxiducal Catalana. Vam asseure'ns a la riba, bo e deixant que l'escuma de les ones s'enjogassés amb els dits dels nostres peus, cosa que ens regalava un mòrbid benestar que de cap forma podríem anomenar vici... (continuarà en breu)
L'Arxiducat electiu i no hereditari permetria que l'ungit/da assumís un nou nom? Si fos així, m'estimo més Beló II que Alfons V. dilluns, desembre 08, 2008
Quico Ventalló:
Doncs sí, l'Arxiducat permetria un nom nou. S'accepta Beló II. Ara bé, he buscat al Google (mal del nostre temps) i no trobo qui era Beló I. Segons la Wikipèdia, Beló era el nom d'un rei d'Egipte i també d'un de Lidia, Tiro, Libia...a part de ser un personatge de la mitologia grega. Resumint, el teu Beló amb quina nissaga l'entronquem?. dimarts, desembre 09, 2008
Alfons López Tena:
Qualque tecla hi va ballar, és Berà II. dissabte, desembre 13, 2008
Alfons López Tena:
Berà II és el nom que triaria, després del mandat de Maiol I. diumenge, desembre 14, 2008
Quico Ventalló:
Hola Alfons, doncs sí, sembla que Berà II serà el segon arxiduc, després de Maiol I, l'arenyenc. Ara bé, caldrà iniciar el procés... No et sembla que l'actual crisi política, econòmica i social té moltes similituds amb la del XVII?. Aquella va acabar amb la revolta dels sectors socials marginats i la traició d'aquells qui ja anaven bé amb el sistema. Et tocarà fer de Pau Claris, substituir l'actual xarxa de polítics i proclamar l'arxiducat?...ara bé, com que s'ha de saber aprendre de la història, jo recomanaria no posar-nos sota la protecció de França i apostar, millor, per Bill Gates. Bromes a part, es preveuen canvis substancials a Catalunya i cal gent compromesa perquè aquests canvis siguin per bé. Toca guanyar, ni que sigui per una vegada!. Salutacions. dilluns, desembre 15, 2008
Alfons López Tena:
Camarlenc in fieri En Ventalló. Em temo que si Berà II ha de fer tot el que en dieu, Maiol I haurà de beure's abans un té calentó à la façon de Sa Santedat Joan Pau I. Pel que fa a l'escenari, mireu les meves declaracions a la premsa de Girona els dies posteriors al 19 de juny de 2007. dimarts, desembre 16, 2008
Quico Ventalló:
Venerable Berà II. He llegit les seves declaracions a Girona, el juny del 2007 i, mal m'està dir-ho, són tan encertades que semblen fetes pel mateix camarlenc in fieri. (per cert, hauria d'esbrinar "in fieri" què implica). Heu llegit el llibre de Joan Reglà, "Joan Serrallonga, vida i mite del famós bandoler"?. L'anàlisi que fa de la crisi del XVII, fa fredar, les similituds amb la situació actual corprenen. Un retornar, en ple segle XXI, als atacs de l'assimilisme castellà més desacomplexat.
Crísi política, econòmica i social. L`Espanya castellana anulant el poder polític català, arruinant la terra, marginant les classes més actives i fidels al país, ocupació militar...fins que la misèria uneix la noblesa mitjana, els camperols i la muntanya i planten cara a la gent del pla (la classe política actual, més tots aquells que viuen dels pessebres espanyols i emmascaren la situació). La constatació que l'espanyolitat és la mort i ruïna dels catalans impulsa la revolta... (aviat penjaré un post sobre el tema...quan les meves obligacions de cambrer major em donin un respir). dimarts, desembre 16, 2008
Alfons López Tena :
In fieri implica que el té calentó per a Maiol I algú l'haurà de preparar... Mentrestant, cap obligació en teniu que us tregui respirs, llevat d'aprendre el tractament adient d'Arxiduc, que no és pas Venerable. dimarts, desembre 16, 2008
Quico Ventalló:
Sa Altesa Imperial i Reial Maiol I ? (Kaiserliche und Königliche Hoheit)
o bé: Sa Gràcia Principesca Maiol I (Fürstliche Gnaden). dimarts, desembre 16, 2008
Alfons López Tena:
És la proposta d'una nova votació? dimecres, desembre 17, 2008
Quico Ventalló:
No, Alfons, de moment no hi haurà votació sobre el tractament Arxiducal. Sóc del parer que el poble no està preparat per tanta subtilesa. Pensa que la revolta vindrà quan tallin la corrent, per impagament,al 20% de les llars i la gent no pugui veure "Operación Triumfo" o "Salsa rosa", no perquè hagin llegit Joan Fuster. dimecres, desembre 17, 2008
Alfons López Tena:.
Els 51 votants per elegir Arxiduc temen que els hi tallin la llum i no veure 'Salsa Rosa'? Poc hi veig que ascendiu de Camarlenc in fieri a Camarlenc in pectore, de fet us he ja degradat a Camarlenc in nuce. Berà II in partibus. dimecres, desembre 17, 2008
Quico Ventalló: Plaents rebem les vostres noves si aquestes afavoreixen els àugurs. Cada gest vostre és un senyal que certifica el presagi. Així com Déu Tot Poderós oferí el Dux Moisès al poble d'Israel per guiar-lo en el seu retorn al Paradís Perdut, no és menys cert que Aquell Que Ho És Tot ha encarnat en Sa Gràcia Principesca la mà de ferro que reviscolarà la nostra Au Fènix de les seves cendres i en fa obsequi a la nostra Nació. La meva degradació no m'humilia, ans al contrari, m'omple de joia i em commou, ja que corrobora les vostres virtuts de fermesa i honestedat al fer prevaldre, per damunt les meves egoistes maquinacions, el bé sagrat de la Nació. Serveixi el meu sacrifici com a penyora augural que obri el camí a la llarga i feixuga tasca que ens espera. Les portes d'Atenes i Neopàtria ens esperen!.
Queda seu el Camarlenc in nuce, bo i esperant que el seu iniciat declivi no el faci esdevenir Camarlenc in memoriam o, el que seria menys grat, en Camarlenc in corpore presente. dimecres, desembre 17, 2008
Alfons López Tena:
Aviat de corpore sepulto us hi trobaran els cucs si confoneu com a ruquerol el títol arxiducal i el principesc, bescanvieu pagesívol Canaan i Hortus conclusus, blasfemeu com turc fent Déu encarnar mans ferroses, i seguiu pretenent distreure'm llagoter de la vostra ignorada obligació. Déu ho vol, Nós us ho manem: Mateu Maiol I !!! dissabte, desembre 20, 2008
Quico Ventalló:
Com vil Herodes em feu parany del nefand crim d'infanticidi i oferiu al cancerber les meves carns, mascades pel pecat, perquè les aboqui als sulfurals abismes avernals. Queda escrit. No cal que us diguem, Altesa Imperial, com ens en hem sentit de la vostra darrera caiguda de cavall, en són tantes ja!, i que preguem perquè el vostre güariment sigui complert i satisfactori. Jamai hem fet cabal de les paraules del vostre fidel Senescal quan mos diu, dia sí dia també:" no és per fer ver-vos temença, benvolgut Camarlenc, però molt repar ens fan les caigudes de cavall, sobretot quan coincideixen en l'espai i en el temps, de forma impactant, les pedres del camí i la caixa cranial, que és lloc on es recull la pensa. Déu vulli que s'Altesa Imperial, amb tant trasbals com ha sofert, no perdi el senderi". A la qual cosa li hem reconvingut faent honor a l'alt reconeixement que tenim de la plena capacitat per discernir que honora la ment de Sa Majestat. I que, per demostrar que estem en el cert, en darem fe amb la benevolença amb que, de ben segur, acollireu la següent proposta, que no és eixida de la meva ment si no talment transcrita dels vostres llavis. Exposem:
Talment com ens vau recordar els dies de sojorn que ens vau permetre compartir amb vos al vostre palau de Transilvània; bo és aprendre dels grans genis de la humanitat i que si cal honorar Aristòtil nogensmenys hem d'oblidar el mestratge dels grans herois, en particular d'Alexandre el Gran, heroi entre herois. Va ser ell, ens vau explicar, qui al arribar a la Índia, corprès al descobrir la bellesa del paó reial verd de Java, va promulgar una llei prohibint matar-los; així doncs, quin millor homenatge pot fer l'emul del Gran Alexandre, Berà II, al rei macedòni que no sigui protegir els ocellets dels seus dominis, en especial els pardalets d'Arenys de Mar?. Si bé la ètica i la estètica que amanyaga els components èpics de Sa Majestat l'aboquen a obviar la solució sagnant en el cas de l'eliminable Maiol, no és menys cert que les raons d'estat fan incompatible la pervivència del maresmenc en el tro arxiducal. És per això, que el camarlenc, expert en beuratges, des que, recollit per la noble filla del Duc de Gandia, del jaç amagat entre els maduixers silvestres de la Font de la Figuereta, a la Vall d'Albaida, on sa mare el va abandonar per ser fill dels desitjos obscurs; des que va ser recollit per la nissaga d'Alexandre VII, el Camarlenc va tenir accés a formules magistrals d'efectes impensables, com molt bé saben a Roma. En conseqüència, el Camarlenc, posseïdor d'una fórmula secreta que segresta l' enteniment i desboca els desitjos amorosos, proposa sigui aplicat, de torsimanya forma, aquest beuratge fetiller a Maiol i a la infanta de Castella, de tal forma que Maiol fugi a Maderit i passi a ser gendre de la princesa Letícia, en sofrent, per tant, de gran torment fins el punt de dessitjar fuïr d'aquesta terrenal existència, deixant l'Arxiducat en plena sobirania de sa Majestat Berà II. dissabte, desembre 20, 2008
Alfons López Tena:
Us confoneu i neguitegeu el poble amb falses noves d'ignots accidents, sou sord al vostre deure, al bé de la Pàtria, al mandat arxiducal, i a la voluntat de Déu. Sia a tots coneguda cosa que enjamai coneguéreu sinó l'àmpit de mon palau Transilvà, que a Malibu s'alça, i que no escau a homínids usurpar la clemència, atribut del Cel, ni menystenir llur deure perinde ac cadaver als estrenus cavallers al servei del Casal Arxiducal de Catalunya els hi és permès. Nogensmenys, la fantasma del finit Camarlenc, avergonyida per l'urc que atònit en vós contempla, pregà Santa Eulàlia i n'obtingué de l'Altíssim el rar privilegi que amatent em suplica ofrir-vos, permetre-vos rescabalar vostre tolt honor. Sigueu, Camarlenc in nuce, el braç executor del Cel devers Maiol I, i no oblideu mai més que la clemència és un atribut del Déu dels Exèrcits que rarament recau en l'Arxiduc i que fóra pressumpció en un servidor de l'Estat gosar assumir-ne. Sigueu cruel, sigueu just, sigueu obeït, sigueu victoriós. Si no ho féu, potser el Cel serà clement amb la vostra ànima després que Nós no ho siguem pas amb el vostre cos i els vostres estats i cars parents i casal.
Berà II Arxiduc de Catalunya in partibus infidelium
diumenge, desembre 21, 2008
Quico Ventalló
Excuseu, Altesa Imperial, aquest vostre cavaller deslletat entre marjals pegolins d'aigües confoses que enlloten les imatges; d'aital manera que, quan s'emmiralla en dites aigües, del cel blau en veu turbonades i dels peixos, escadusserament, bellugueig de fang. No han costum mos uis veure-hi clar en sèquies enllotades. No és lo Camarlenc talment l'helènic Narcís que va discernir en les clares aigües dels rierols de l'Àtica la veritable façon de la beutat. Car n'és entrellucar la realitat quan els prismes són llardosos. Açò és que, amb socor de Sant Ignasi, hem abastat llegir en vostres admonitòries paraules l'abominable contingència de nostres mancances i, avergonyits com n'estem, fem propòsit de recta esmena. Mai s'ha donat, en eixe món, cas de gallina que en veient cassola d'oli ardent dins seu s'hagi llençat, ni garrí abocant-se dins olla de brou hervent, ni cavaller que ab punta de llança prement-li el pit gosi fer passa avant; així el Camarlenc, que no es té per orat, i que estim la vida i els doblers, ab avarícia, fa jurament de plena obediència a Sa Majestat i empren els negocis que li són encomanats i dels quals en fa relació:
En havent rebut, de boca de Miramunda, confident nostra i meretriu de tots, informacions referents a Maiol I, fent-lo hoste de Joan Arnés, cavaller de Sant Pol de Mar, el qual li dona aixopluc i refugi; sabent açò hem disposat una partida d'hòmens ben armats i ens hem apropat a la possessió del dit Joan Arnés. No ha hagut gran treball en fer pres Maiol, que, en companyia del seu vassall Jordi Gomara, senyor de Vallromanes, jeia sota un garrofer, pres de gran somnolència; aquella que dona el gaudi dels bons beuratges del Marquès d'Alella.
Tant bon punt hem estat de retorn al castell de Burriac, hem engarjolat el captiu a la masmorra més llòbrega de la fortalesa, hem disposat les guàrdies i mos hem enllitat amb els patges, pubills i servents, cascú en son jaç, de bell antuvi, si més no. A mitjanit mos han desvetllat els melancòlics cants del cavaller Gomara; una inacabable oda a les gestes del noble Maiol intitulada "llir entre carods". Li hem manat callar.
En despertar l'albada Déu Nostre Senyor mos ha llevat ab gran disgust, per nostre part. En mos dirigir al lloc de les garjoles hem trobat brogit immens d'hòmens engrillats als barrots de les cel.les, en absència del pres Maiol I, que n'era fuit talment pardal de bardissa. Hòmens de guàrdia i carcellers duien ses boquesamortallades per panys albats. Deslligats los dits panys hem vist que n'eren mocadors de dama i que, brodats ab fil d'or, duien les inicials EdP; que, a fe de Déu, pertanyen a n'Elisenda, baronessa de Paluzie!. Enlligat a un merlet hem troat llarga corda feyta d'esquinzalls de vestit de dama, per on han davallat Maiol I i la dita Elisenda, en emprenent llampejant fugida vers les platges de Vilassar. Tantost hem arribat vora mar, hem trobat pescadors en gran festa i complaença i mos han assegurat haver vist com, davant sos ulls, ha aparegut bella dama, nua com en temps de naixença, corrent per l'areny ab noble cavaller prenent-la de sa mà. Han manllevat barca i han issat veles vers Orient.
Alfons López Tena:
No heu estat ni cruel, ni just, ni obeït, ni victoriós. La Sagrada Companyia d'estrenus cavallers al servei del Casal Arxiducal de Catalunya us foragita per sempre. Retreu comptes al bon poble català, a qui heu fallat, i a Déu lliurareu la vostra damnada ànima.
Berà II
dilluns, desembre 22, 2008
Joan Arnés (Garrofaire), Senyor de Sant Pol de Mar.
"Apreciat Quico: estic al cas del serial arxiducal i trasbalsat encara per no haver estat un digne protector de la figura del nostre arxiduc l'arenyenc Maiol I, davant l'amenaça de'n Berà II i les seves "raons d'estat"."
I afegeixo que... ...en honor del vassall Jordi Gomara, senyor de Vallromanes, cal dir que la causa de la seva somnolència no era pels beuratges del marqués d'Alella, que també, sinó pels beuratges preparats per uns quintacolumnistes partidaris de'n Berà II que instal.lats a la Torre Martina feien incursions nocturnes a la zona dels Garrofers, on creiem tenir a bon resguard en Maiol I l'arenyenc.
Mai estarem prou agraïts a la dama Elisenda, baronessa de Paluzie, que amb el seu gran valor i gosadia alliberant en Maiol I, ens ha alliberat -al Jordi i a mi, d'aital vergonya.
dilluns, desembre 22, 2008
Jordi Gomara, Senyor de Vallromanes:
Aquest Berà II me l'hauré de menjar. Sàpigues que ho estic seguint tot des de fa dies però encara no m'he vist amb cor de participar-hi (escriviu amb un llenguatge massa elaborat i culte per mi i amb uns coneixements històrics que em sobrepassen)
divendres, desembre 26, 2008
Anònim:
William-Adolphe Bouguereau (1825-1905) - The Remorse of Orestes (1862)
Sia a tots coneguda cosa el traïment de qui fou Tristany de Pinós, que ara conspira amb la Infanta de Castella i malda de confondre el nostre bon poble català per junyir-lo a l'esclavatge d'una Espanya refeta amb l'aital Infanta de Castella amistançada amb Maiol II. Heus ací les proves de la traïció al bloc de Jordi Gomara:
Quico Ventalló (Tristany) a Jordi Gomara: Benvolgut Jordi, en el meu bloc, conjuntament amb l'Alfons López Tena estem escribint un serial arxiducal on hi aparèixes. Sembla ser que tant tu, com Maiol Sanaüja, Joan Arnés, Elisenda Paluzie i jo mateix estem en perill. Hauries d'intervenir per deturar les amenaces de Berà II...
Jordi Gomara a Quico Ventalló: Aquest Berà II me l'hauré de menjar. Sàpigues que ho estic seguint tot des de fa dies (rebo els e-mails amb les actualitzacions) però encara no m'he vist amb cor de participar-hi (escriviu amb un llenguatge massa elaborat i culte per mi i amb uns coneixements històrics que em sobrepassen)
Nós, Timbors, Duquessa de Clarence, per l'autoritat que ens dóna el nomenament com a Camarlenca de la Casa Arxiducal de Catalunya, de Berà II serva i de la Pàtria, fem amatent que el traïdor Tristany de Pinós no es compta més entre nosaltres, ans al servei d'Espanya. Com a tal tracteu-lo.
divendres, desembre 26, 2008
Jordi Gomara, Senyor de Vallromanes.
Lletja s'està posant la cosa; hauré de buscar l'espasa que vaig comprar a Toledo l'any 1977 i posar-me a disposició dels altres cavallers amics, Tristany de Pinós, el Senyor de Sant Pol, la baronessa Paluzie, l'arxiduc Maiol... per defensar nostre honor. dissabte, desembre 27, 2008
Quico Ventalló (Tristany de Pinós):
Excel.lentíssima Senyora Timbors, Duquessa de Clarence, no sabeu prou com s'ha alegrat nostre cor en tenir coneixement de la recent dignitat amb que S'Altesa Imperial ha tingut la gràcia d'honorar-vos. És manament primer de l'ordre de cavallaria tractar fembres amb delicada galanteria. És per açò que mos abstindrem de cosa dir sobre certa semblança que om observa entre el físic de coneguda dama i el de certa espècie de someres eïvissenques. Tampoc farem comparança entre el contingut de les olles dels famolencs i el que es pot trobar en testa ducal. Sabeu, empero, Camarlenga, que mai mallarenga ha vençut àliga reial. Si ser sincer m'és permès, fer-vos confidència que m'heu tret de damunt una llosa que no em deixava viure. M'ofegava. Món esperit llanguia i corsecava com rierol en temps de canícula. Perquè, pregunto, és feina de cavaller servir infusions de fonoll a Sa Altesa Imperial, bo i repetint la feina cent vegades fins trobar el punt de sabor i temperatura que fos plaent a Sa Altesa?. És dignitat de cavaller haver d'eixir del camastre, a l'hora que el gall canta, i asseure's damunt les pantufles de pell de conill del Senyor d'aital manera que aquest les trobés tebiones a l'hora de llevar-se?. É quan, en un episodi de temporal follia, S.A es creia el Cid Campeador i nos havíem de fer de Babieca e ser montats per ell e passejar-lo pels jardins de palau?. Per no dir-vos dels deu llargs anys que Sa Altesa va mantenir relació epistolar amb la Reina de Saba, difunta feia segles, en sent nostra persona qui, suplantant la reial dama, feiem obra d'escriure les contestes, d'aital forma que, de tant de sentiment com hi vam posar, per un moment, crec, mos vam enamorar. Eixos i mil exemples més us puc donar, però, en sabent que a la Duquessa el brodar li ha fet perdre el llegir, en aquest punt ho deixam.
Post Scriptum: en sabent de vostre neguit per saber que s'en ha fet de la seixantena de cavallers a qui heu encomanat fer-me pres, aviat us en faré cinc cèntims. Miramunda, nostra amiga meretriu, qualque cosa hi té a veure...
Dissabte, desembre 27, 2008
Llarga vida a la Duquessa de Clarence!
Make Me a Channel of Your Peace-Westminster Abbey Choir
Jordi Gomara, Senyor de Vallromanes:
Castell de sant Miquel de Montornès-Vallromanes
Senyor de Sant Pol, la somnolència meva provenia principalment no dels beuratges dels traïdors de Torre Martina, sinó de les cireres enverinades que recollí cert personatge vallromanenc quan passejà serra amunt cap a la Font de Can Gurguí, i que intueixo que fos enviat expressament pel diputat romà Filipo "el ciuenc" que habita a Torre Tavernera i no a Torre Martina, i que és company de Sir Arthur "aquell que mai no ha pogut ocupar el tron". Tot això segurament a causa dels llaços d'amistat i col·laboració que solc mantenir amb els regidors republicans del meu feu.
No tinc en menyspreu tampoc el mal que vol per mi el Marqués d'Alella que no oblida que els seus avantpassats foren vassalls dels meus, tenint en compte que les seves terres pertangueren fins al 1505 al Castell de Sant Miquel de Montornès, de Vallromanes, que ocupaven els meus avantpassats.
dilluns, desembre 29, 2008
Lo Rat Penat:
Castell d'Héctor I, Senyor d'Altafulla.
No en féu cabal, dilectíssim fill Berà II, Arxiduc de Catalunya in partibus infidelium, de la plana escriptura d’aquesta lletra urgent que pel segur mitjà de lo rat penat missatger amatent us trameto. Fóreu Vós qui vau dir a la vostra Camarlenca Timbors, Duquessa de Clarence, que era impropi del culte Tristany de Pinós il.lustrar el vostre Palau Transilvà, obra mestra de Sir Richard Neutra que a Malibu s’alça i que a Theda Bara va pertànyer, amb una imatge del castell bàvar de la Baronessa Àngela Lansbury. Advertida per la Duquessa Timbors, sa néta, Sa Majestat Britànica descobrí que la pensa i voluntat dels cavallers Tristany de Pinós, Joan Arnés i Jordi Gomara eren preses i abduïdes per Espanya, i llurs cossos duts a la fortalesa de Montilla, on s’amagava el laboratori secret de la Infanta i generacions d’alquimistes de Falange havien refinat el radjaidjah, el verí que torna boig, i aconseguit dominar la voluntat dels abduïts mentre verí en puguen prendre. La desordenada pensa de la Infanta era maridar amb Maiol I i fer-lo renunciar, com a novell Ferran de Trastamara, a la independència de l’Arxiducat, i els falangistes pretenien a més conquerir Gibraltar, armar de nou l’Armada Invencible i prendre les Illes Britàniques, i fornir de refinat radjaidjah els Despotats de Bordúria i Liang-Shang-Po. Per çò els estrenus cavallers dessús dits foren enverinats i segrestaren i inocularen Maiol I, però sengles intervals lúcids miraculosament simultanis els hi permeteren alertar la Baronessa Paluzié, que ardidament el rescatà de llurs espanyoles per abduïdes urpes, i el dugué a les britàniques possessions d’Akrotiri i Dekhèlia Fa poques hores l’escamot tramés per Lady Rebecca Faller, Vescomtessa de Gibraltar, i menat pels estrenus cavallers 007 i Hèctor d’Altafulla, ha rescatat els captius abduïts i, fent-hi a sota construir un túnel ferroviari a una companyia espanyola, enderrocat la fortalesa de Montilla en l’inevitable esvoranc. Maiol I i els cavallers enverinats són al Palau Borja de l’illa de Montserrat, on Lady Kate Moss-ad malda per tornar-los a llur seny natural empeltant el radjaidjah amb extracte de llir entre carods. Aviat hi seran curats i tolta la metzina, però encara no n’han de saber com de prop ha estat l’Arxiducat de Catalunya en espanyoles grapes de caure, i com han estat ells víctimes, culpables, i salvadors, car un bri de radjaidjah que a llurs cossos romanguera els faria parar bojos si massa tost ho sabien. Nós, per privilegi constantinià i motu proprio, concedim el Ducat de Guastalla a Sa Altesa Reial Na Timbors, Duquessa de Clarence; el Marquesat d’Akrotiri a N’Elisenda, Baronessa Paluzié; ennoblim En Tristany de Pinós amb la Baronia de la Gran Bermuda, amb tractament de Sir; i alcem a Baronia els Senyorius de Sant Pol de Mar d’En Joan Arnés i de Vallromanes d’En Jordi Gomara, del Marquesat d’Alella cum spe succedendi. Lady Rebecca Faller governarà com a Virreina de Gibraltar els Regnes alliberats d’Algesires, Granada, Jaen i Múrcia; En 007 governarà Jamaica; i N’Hèctor d’Altafulla de Pusan Virrei n’és, i de Ch’angnin-do.
Alexander XIV Papa Valentinus. Anno Domini MMVIII.
dimecres, desembre 31, 2008
El debat és obert a tothom qui vulgui deixar la seva opinió, la qual serà penjada (en sentit figurat) en el present post. Gràcies!
Sense la ocupació espanyola Catalunya hauria estat la nació més rica i próspera del món. Agafeu una calculadora i multipliqueu el nostre dèficit fiscal anual per 294, que són els anys que van del 1714 fins enguany. El resultat que surt és col.losal, horripilant. Diners suficients per cobrir d'or totes les dunes de Brunei. Aquest espoli, afegit a la persecució cultural, destrucció del territori i desvertebració social que s'en deriva, és un clam, inequívoc, per la independència. Únic camí digne.
Que mai més havem de demanar perdó perquè el President del nostre Parlament disposa d´un miserable Audi8, amb tele. Fins on hem arribat?
Proclamació de l'arxiduc Carles d'Austria rei dels valencians a Denia en 1705
Marxa de l'Arxiduc Albrecht
Adi Stahuber und seine Original Isartaler Blasmusik Lustige Musikanten in München, 1994
Argumentari en favor de l'Arxiducat dels Països Catalans:
1- La instauració de l'Arxiducat simbolitza la redempció de la derrota del 1714. La victòria final després de tantes batalles perdudes. 2- La forma arxiducal significa un nivell jeràrquic superior que ens distingeix de les repúbliques bananeres i les monarquies borbòniques. Una nota d'elegància, si més no. 3- L'elecció de l'Arxiduc serà per sufragi universal; a fi i efecte de preservar les nostres essències democràtiques. 4- Per motius de sobirania i dignitat, l'Arxiduc mai retirarà la tele del seu cotxe oficial, ni demanarà perdó. Per molt que ho demanin els de l'estat veí i part de la cinquena columna local. 5- Amb part dels diners sobrants del cessament de l'espoli espanyol, l'Arxiduc posará una tele i un reposapeus (+ un moble-bar) al cotxe de tots els catalans/es.
(podeu afegir punts a l'argumentari). Entre tots farem l'Arxiducat!
Propostes per l'arxiducat:
Joan Arnés del blocGarrofaire: 1. Internet per tots els catalans, amb connexió de banda ampla i totalment gratis.
1. Que Colòmbia sigui nomenada colònia arxiducal associada lliurement i de manera permanent de Catalunya perquè porta el nom del nostre descobridor Cristòfol Colom i que tingui vegueria i estatuts propis
2. Que, com a conseqüència del punt anterior, totes les catalanes i tots els catalans tinguem dret de pernada (voluntària per suposat) amb totes les colombianes i tots els caribenys "negrassos" i viceversa
3. Que es declari Catalunya com un arxiducat on regni l'anarquia democràticament organitzada
4. Que tothom sigui el propietari de la seva força del treball. Només s'acceptaran empreses autogestionades o empreses familiars que no tinguin treballadors a sou
5. Que les catalanes i els catalans tinguem tot pagat quan sortim a qualsevol nació estrangera, com ara Madrid, com sempre havia d'haver succeit
Encara estava trasbalsat. La meva trobada amb Déu, la nit anterior, no havia anat massa bé. Però, era culpa meva ser un trempador precoç ?.
Em vaig passar el matí fent viatges al lavabo. Empenyia la porta, sigilosament, avançava a poc a poc, em posava davant el mirall, obria el llum i...uffff!, sí, sí, encara era jo. I és que no m'ho treia del cap. Maleïda senyoreta López !, per què ens havia d'explicar allò dels àngels...allò de que nostresenyó havia transformat els àngels rebels en dimonis i ara es couien a l'infern, com albergínies. I si jo també acabava com una albergínia?. Déu tot ho veu i tot ho pot, que deia la Lòpez. Ai, ai, aiiii...no em feia cap gràcia ser el nen-albergínia cremada. Anava passant la mà pel front tot esperant la ben segura aparició de dues banyetes. De moment no, no, eh. Però patia i patia, això sí. Vaig dinar poc, no tenia gens de gana; tres croquetes de pollastre, de les que feia la Ramona, i prou.
Vaig sortir al jardí, feia molta calor, molta. Calor d'agost rabiut. Semblava que algú hagués engegat un assecador gegant damunt Matadepera i s´'hagués proposat fer suar els pins. Vaig agafar la bicicleta i vaig començar a pedalejar en direcció on vivien les formigues de casa. Era l´hora de donar-els-hi el berenar. Avui tocava un pinyó...potser seria el darrer dia que em veurien, potser.
A la sortida del porxo em vaig deturar a mirar el test de les petúnies. Feien llástima de veure, semblava que s'haguéssin desmaiat. Jeien, tobetes, damunt la terra que cremava. I, sensibilitzat com estava, vaig pensar: "les petúnies haurien de ser papallones per poder volar fins la fresca cova de les heures de dos colors. Les petúnies són papallones sense potes, les papallones són petúnies amb ales i potes. Les petúnies són papallones pecadores que Déu va castigar: els hi va treure les potes i les va plantar a terra i ara els hi toca ensoleiar-se sense poder fugir de la presó-test...no sé. Vaig continuar pedalejant, fins arribar a l'alsina on vivia la formigada. -Voleu el pinyó a la juliana o ben trinxadet?- els hi vaig preguntar...i elles ni em van mirar- trinxadet?, vale!. Amb una pedra foguera vaig anar picant el pinyó, fins deixar-lo fet polsim. Vaig agafar una pedra plana i la vaig posar al costat de l'entrada del niu. Volia fer com un circuit per les formigues, com un laberint, al final del qual hi trobarien el premi. Era putejar-les una mica, però mira, la tarda era llarga i jo no tenia res a fer. Amb un bastonet vaig anar fent, sobre la pedra plana, un caminet vorejat per dues línies de resina que anava sucant d´un pi. Al final de tot, el polsim de pinyó: el premi!
Amb una fulla de pinassa anava empenyent les formigues pel culet, fins arrossegar-les a l'entrada del laberint. La meitat que daven enganxades a la resina, l'altre meitat fugia corrent...al final m'en vaig cansar, els hi vaig dir: ja us ho fareu !. Vaig agafar la bici i vaig tornar cap a casa. Volia mirar un llibre sobre les aparicions de la mare de Déu. Tenia el pressentiment que, d'un moment a altre, s'em apareixeria la Verge.
