Sant Jordi-retaule de Jaume Huguet.

No descavalquis alt cavaller, Sant Jordi, que encara hi ha princeses que el drac sotmet i encisa. No descavalquis i alerta'ns sempre contra la por i la defallença, perquè amb el teu exemple sapiguem viure i créixer fidels al nostre origen.

Miquel Martí i Pol.

Qui era Sant Jordi ?

Sant Jordi era fill de la noblesa persa, possiblement va ser educat com a cristià; a l'edat d'entrar a l'exèrcit romà, doncs, no va tenir problemes, fins i tot va arribar a ser oficial.

Però, l'emperador dels perses Dioclecià va disposar que els cristians fossin perseguits a mort, aleshores van començar els problemes per al nostre màrtir.

Tossut a no voler adorar els déus romans, i a no renunciar a la seva fe cristiana, va començar a ser torturat, diu la llegenda que durant set anys.

Va néixer a Capadòcia, cap a mitjan del tercer segle, i va morir un 23 d'abril de l'any 303 a Lidda
.

.

Sant Jordi patró de Catalunya.

El 17 d'abril de 1456 la Generalitat de

Catalunya

va declarar festa oficial el dia de Sant Jordi,

segons aquest full que

podem veure en el seu Dietari.

.

Estendard de les milícies catalanes

Catalunya, que té com a poble una història mil·lenària, té unes banderes que vénen de molt lluny i l’han anat acompanyant sempre. La més antigament històriada és precisament la creu vermella sobre fons blanc, la bandera de Sant Jordi. Així apareix enarborada per les tropes catalanes en la pintura mural existent al saló del Tinell (s.XIII).

Barcelona va fer de la creu del gloriós màrtir el distintiu dels seus «honrats ciutadans». D’això, en tenim constància en les Ordinacions de la Host veïnal: «Que per los Consellers, de present sia fet un penó larch ab senyal de Sant Jordi, ço és, la creu vermella e lo camp blanch, qui és senyal de la ciutat» (1395).

La de les quatre barres, que era l’escut d’armes dels comtes de Barcelona, i la de la creu de Sant Jordi, que era l’estendart de les milícies catalanes, són dues banderes que aniran juntes al llarg de la història de Catalunya i que un dia Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, les agermanarà en el seu escut.
(extret de la web:http://www.pedrocchi.net/STJORDI/)

FUMATA DI CARDINALE

El Conclave per elegir al nou Sant Pare portava tres dies reunit. Tots els vaticanòlegs preveien que aquella mateixa tarda, a les 7 per ser més exactes, la xemeneia de l'estufa de la Capella Sixtina desvetllaria al món la identitat del sant baró que portaria el timó de la nau de Sant Pere els propers anys. Els analistes feien hipòtesis sobre quina seria la decissió dels cardenals electors ( inspirats, com no podia ser d'altre manera, per aquell colomet que tots hem convingut a batejar com a "Esperit Sant"), el dubte era si el nou Papa seria "progresista" o "conservador", europeu o del tercer món, jove o gran, membre de la cúria vaticana o un home d'orientació pastoral...el que sobtava més als observadors, era l´actitut dels cardenals aquells dies de cònclave, no deien res, no feien cap declaració, res de res. Només els veien passejant , talment escarbatets vermells, pels voltants de la seva residència. I sempre amb un mig somriure sota el nas, i amb una cara de murris que desconcertava als experts, la veritat sigui dita. Quina n'estaven preparant?. Què els hi feia tanta gràcia?. Que amagava el posat entremaliat dels senyors cardenals?. No sé, no sé...

.

Quan les campanes del Vaticà van rompre el silenci amb els quarts que anunciaven les 7 de la tarda, centenars de càmeres, de mirades i d'objectius fotogràfics fixaren la seva atenció en la xemeneia i en l'imminent aparició de la "fumata bianca" que anunciaria al món sencer la bonanova del tradicional : "habemus papam"!.

.

Durant uns segons, uns llargs segons que es feren minuts, els fidels i els mitjans de comunicació van enmudir, un silenci còsmic, tan sols trencat pel batec de les ales dels coloms, va envair la plaça. Els ulls escrutaven la fumata que eixia de la xemeneia i intentaven comprendre perquè la fumata no era blanca sino d'un rosa festiu.

.

De cop, la figura majestuosa del cardenal camarlenc va aparèixer a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere, es disposava a desvetllar, "urbi et orbi", la identitat del nou Sant Pare. Desprès d'unes breus frases en llatí, va engolar la veu i va dir: "El conclave de cardenals de la Santa Mare Esglesia, amb la inspiració de l'Esperit Sant, a elegit a frai Oleguer, monjo benedictí de Santes Creus, com a nou Sant Pare i des d'ara será conegut com a Sa Santetat Jordi I ". Al moment va aparèixer la figura, habillada amb els atributs papals, d'un home que vorejava la trentena, amb cabells rossos i barba retallada i que era la viva imatge dels heroics princeps catalans conqueridors d'Atenes i Neopàtria.

.

En el català net i clar de les terres de ponent, es dirigí als fidels i els hi va dir: " Seguint el missatge de Jesucrist: "estimeu-vos els uns als altres", sou tots convidats a passar als jardins del Vaticà, allí hi celebrarem el meu casament amb en Roger, monjo de Sant Miquel de Cuixà, amb qui he conviscut des dels anys del seminari de Tortosa, on vam aprendre a estimar-nos. Passeu i compartiu amb nosaltres aquests moments de joia! ".

Per primer cop l'Esglèsia tindria un Papa gai, casat i defensor de la Nació Catalana : de Fraga a Maò i de Salses a Guardamar.

Mentre això succeia, a Barcelona, un tal Duran-Lleida es reunia amb els esbirros d'e-cristians i els convencia de fer una pira al local de l'entitat i inmolar-s'hi, amb el respectable objectiu de convertir-se en proto-mártirs de la moral cristiana...quan tot es consumia en el foc purificador, algú va veure en Duran-Lleida escapar-se per la porta del darrera...

Per aquells que saben enfilar-se per les tiges de les paperoles. Dedicat a l'Isnel

.

Ella coneix el cel i la terra. Ha passejat pels terrossos rogencs ombrejats per flors i herbei. Sap de la vida de les criatures que rassegen les entranyes de la terra, de les seves lluïtes, dels seus afanys, del seu frenètic traginar, amunt i avall, obrint nous viaranys, repetint-ne d'altres, i de tot un món de clars i obscurs que tot envaeix.
Però ella, de tant en tant, quan està cansada, aixeca els ulls enlaire, i veu com s'escolen ratjos de llum entre les ombres del mantell de flors que cobreix el camp. Sap enfilar-se per les tiges de les paperoles i un cop acollida pels pètals,roig encès, de les roselles, deixa que el sol li acaroni la cara, que l'aire càlid que pentina el camp li esbulli els cabells i la faci sentir viva. Galanteja les papallones que li regalen els colors que a ella tant abelleixen...i llavors, observa, i albira altres criatures enfilades damunt altres flors i veu que no está sola, que d'altres comparteixen el seu camí i sap que, a la matinada, escoltaran junts el cant sublim del rossinyol i que compartirá amb elles la lluna i el sol i, junts, també, enfilaran amb fil de seda un collaret amb les petites joies que, entre tots, cercant entre cel i terra, hauran trobat...i descobrirá, amb un somriure als llavis, que la vida no és vida sense esperança.

La meva àvia, quan era molt petita, i en dies molt, molt clars, veia el mar fonent-se al fons d'aquest camp de paperoles, sempre m'ho deia.

Sort en tinc de la meva plantació de tomaqueres...

Estava, aquesta tarda, intentant posar un comentari en el brillantíssim blog d'en Joan,"A l'estació de trens" (visiteu-lo, no us en arrepentireu) ,però resulta que en Joan escriu massa bé i jo ,de vegades, no sé que posar, perquè segons què escrigui pot quedar vanal i llavors el meu prestigi pot caure al pou profond on viu l'ignomínia i la vacuitat més estantissa. Total, que ell ens plantejava la possibilitat del sexe sense amor i de l'amor sense sexe i jo, amb la candidesa que m'empolaina i em domina i que m'arrossega, ensems, pels gràcils camins de l'incertesa, he contestat:
"Una pel.lícula que em va impactar molt va ser:"Al norte del lago Kasba".El que al principi era burla i abús, al final acaba sent passió trágica. L´instint primari del sexe pot derivar irremisiblement en amor i dependència. Si no es dona aquesta circumstància, la de reconversió del sexe vers l'amor, la cosa té poc futur...a mi es que gairebé ja no m'agrada res (ningú), em sembla que estic acabat, sort en tinc de la meva plantació de tomaqueres, que es la ilusió de la meva vida i el vincle indestructible que em lliga a aquest món terrenal que Déu va tenir a bé inventar-se, amb l'elogiable intenció de que els bloguers catalans i extrangers, omplíssim tones de posts intentant explicar l'inexplicable. Jo crec que Déu va perdre el llibre d'instruccions el cinquè dia de la Creació i llavors ho va acabar amb una sabata i una espardenya, i ara nosaltres tenim una feinada de collons per intentar veure com funciona la cosa...en fi."

tomàquet amb nen

Què podem fer amb un tomàquet ?

Les receptes d'en Tristany, per fer-les tot l'any.

Avui us presentem un plat fàcil de fer, econòmic i que sempre et farà quedar bé:
Pà amb Tomàquet ! mmmmmmmmmmmmmmmm

Ingredients: (per una persona)

- Dues llesques de pa (segons la gana).
- Tomàquets
- Oli
- Sal
- Tall ( si pot ser pernil salat millor)

Procediment:

1- Es tallen els tomàquets i s' unta el pa. 2- S'hi posa oli i tot seguit sal. 3- Damunt el pa. el tall. 4- Fortes mossegades i bon profit !!!

2

.

El meu formiguer i jo. Petit alegat en contra dels gossos pequinesos.

.

Jo sóc feliç amb el meu formiguer. Les formigues mai m'han donat cap disgust ni he establert mai cap vincle de dependència emocional amb cap formigueta, més que res perquè totes fan la mateixa cara i llavors es fa molt dificil sortir amb una formiga, no veuria la manera de distingir-la entre les demés i, per tant, de saber quina és la meva formiga.

Les formigues són interactives, pots jugar amb elles. Els hi pots posar pilotets de diferents tipus de menjar, prop del niu, i esbrinar quin els hi agrada més, un cop han descobert el menjar i tenen organitzada la logística, pots canviar el pilotet de lloc i observar el temps que triguen en localitzar el nou emplaçament, pots envoltar el niu amb un fossar d'aïgua (fer un Mont Saint-Michel, en dic jo) i llavors, amb fustetes, fer un pont que no les deixi aillades, també pots anar canviant el pont de lloc...Les formigues donen molt joc i són agraïdes.
A mi m'agraden les formigues per culpa dels gossos pequinesos.

.

Us ho explico: quan jo feia tres pams, la meva mare i la meva àvia em portaven a visitar tietes, totes vivien en cases d'aquelles de porta i quarto de reixa, i totes tenien un gos pequinès. Un cop arribavem al cancell de casa la tieta, tots tres fent olor de colonia 4711, la meva mare trucava el timbre rodó i inmediatament sentiem el soroll de les ungles d´aquella merda de gos corrent pel passadís en direcció a la porta i tot això acompanyat del seu bordar histèric, estrident i desproporcionat en relació al tamany de la bèstia. Després, el "toc-toc-toc..." de les sabates de la tieta que ens venia a obrir, mentre s'apropava, anava repetint l'inevitable: nofarrès,nofarrès,nofarrès...Obria una mica la porta, i apareixia el pequinès amb cara d'imbècil, intentant, com boig, llançar-se damunt meu. Mentre, la tieta el frenava amb el peu i ens deia: passeu, passeu,passeu...Jo m´amagava darrera les faldilles de la meva mare o de les de la meva àvia i esperava que el gos es calmés, quan aquella caca de gos creia que ja s'havia fet prou el xulo,"tictic-tictic-tictic" ,marxava cap el menjador movent el culet, es creia maco i fotia pena.

foto sol.licitada pel Joan i l'Elisenda-1

foto sol.licitada pel Joan i l'Elisenda-2


foto sol.licitada pel Joan i l'Elisenda-3

Ens asseiem al sofà del menjador i jo, de tant en tant, mirava de reüll el gos, que jeia damunt un coixí a un angle del saló. Cada cop que el mirava, ell es posava com tèns i treia les dents inferiors,amenaçant, i feia: "ngnynyny ngnynyny...", ho feia per espantar-me, perquè sabia que jo era un nen.

.

Els veïns de dalt, que també tenien un pequinès, un dia em van dir que pugés, que em donarien caramels.. Jo anava mudat, duia uns mitjonets color gris-marengo que m'havien comprat al "Dique flotante", i unes sabatetes que el depenent va dir que tenien les soles fetes de la mateixa goma que els pneumàtics de les rodes dels avions, i jo estava content. Mentre la senyora-veïna anava a buscar la capsa dels caramels, el gos fastigós em va atacar, em va mossegar la cama i em va fer dos foradets als mitjonets gris marengo i això ho explico perquè no ho vull, ni puc, callar més.

POST SCRIPTUM- També hi ha gossos que són bones persones, que consti.
GALERIA DE GOSSETS I GOSSETES QUE SÓN LA MAR DE MACOS I CARINYOSOS (FREE ! )

La Janis, gosseta de l'Imma.

"La meva mare és pequinesa, però el meu pare és un canitx, per això sóc tan espavilada i guapa!.."-Janis

La Fly, gosseta de l'Aitor.

"La Fly és una Pomerania, a viatjat més que el bagul de la Piquer, és molt simpática, és molt gitana i es fa amb tothom, és una artista, és molt mimosa i ademés está capada i pot disfrutar del sexe sense problemes..." -Aitor