dilluns, d’abril 04, 2005

El meu formiguer i jo. Petit alegat en contra dels gossos pequinesos.


.

Jo sóc feliç amb el meu formiguer. Les formigues mai m'han donat cap disgust ni he establert mai cap vincle de dependència emocional amb cap formigueta, més que res perquè totes fan la mateixa cara i llavors es fa molt dificil sortir amb una formiga, no veuria la manera de distingir-la entre les demés i, per tant, de saber quina és la meva formiga.

Les formigues són interactives, pots jugar amb elles. Els hi pots posar pilotets de diferents tipus de menjar, prop del niu, i esbrinar quin els hi agrada més, un cop han descobert el menjar i tenen organitzada la logística, pots canviar el pilotet de lloc i observar el temps que triguen en localitzar el nou emplaçament, pots envoltar el niu amb un fossar d'aïgua (fer un Mont Saint-Michel, en dic jo) i llavors, amb fustetes, fer un pont que no les deixi aillades, també pots anar canviant el pont de lloc...Les formigues donen molt joc i són agraïdes.
A mi m'agraden les formigues per culpa dels gossos pequinesos.

.
Us ho explico: quan jo feia tres pams, la meva mare i la meva àvia em portaven a visitar tietes, totes vivien en cases d'aquelles de porta i quarto de reixa, i totes tenien un gos pequinès. Un cop arribavem al cancell de casa la tieta, tots tres fent olor de colonia 4711, la meva mare trucava el timbre rodó i inmediatament sentiem el soroll de les ungles d´aquella merda de gos corrent pel passadís en direcció a la porta i tot això acompanyat del seu bordar histèric, estrident i desproporcionat en relació al tamany de la bèstia. Després, el "toc-toc-toc..." de les sabates de la tieta que ens venia a obrir, mentre s'apropava, anava repetint l'inevitable: nofarrès,nofarrès,nofarrès...Obria una mica la porta, i apareixia el pequinès amb cara d'imbècil, intentant, com boig, llançar-se damunt meu. Mentre, la tieta el frenava amb el peu i ens deia: passeu, passeu,passeu...Jo m´amagava darrera les faldilles de la meva mare o de les de la meva àvia i esperava que el gos es calmés, quan aquella caca de gos creia que ja s'havia fet prou el xulo,"tictic-tictic-tictic" ,marxava cap el menjador movent el culet, es creia maco i fotia pena.

foto sol.licitada pel Joan i l'Elisenda-1




foto sol.licitada pel Joan i l'Elisenda-2


foto sol.licitada pel Joan i l'Elisenda-3

Ens asseiem al sofà del menjador i jo, de tant en tant, mirava de reüll el gos, que jeia damunt un coixí a un angle del saló. Cada cop que el mirava, ell es posava com tèns i treia les dents inferiors,amenaçant, i feia: "ngnynyny ngnynyny...", ho feia per espantar-me, perquè sabia que jo era un nen.

.
Els veïns de dalt, que també tenien un pequinès, un dia em van dir que pugés, que em donarien caramels.. Jo anava mudat, duia uns mitjonets color gris-marengo que m'havien comprat al "Dique flotante", i unes sabatetes que el depenent va dir que tenien les soles fetes de la mateixa goma que els pneumàtics de les rodes dels avions, i jo estava content. Mentre la senyora-veïna anava a buscar la capsa dels caramels, el gos fastigós em va atacar, em va mossegar la cama i em va fer dos foradets als mitjonets gris marengo i això ho explico perquè no ho vull, ni puc, callar més.


POST SCRIPTUM
- També hi ha gossos que són bones persones, que consti.
GALERIA DE GOSSETS I GOSSETES QUE SÓN LA MAR DE MACOS I CARINYOSOS
(FREE ! )

La Janis, gosseta de l'Imma.

"La meva mare és pequinesa, però el meu pare és un canitx, per això sóc tan espavilada i guapa!.."
-Janis

La Fly, gosseta de l'Aitor.

"La Fly és una Pomerania, a viatjat més que el bagul de la Piquer, és molt simpática, és molt gitana i es fa amb tothom, és una artista, és molt mimosa i ademés está capada i pot disfrutar del sexe sense problemes..." -Aitor

72 comentaris:

elisenda ha dit...

Ai, quins traumes arrosseguem amb els pequinesos merdosos... :D Les formiguetes són més boniques, oi? Ja tinc ganes de saber on va acabar el pequinès...
Un petó de formigueta de cap vermell

Tristany ha dit...

El pequinès el deixarem tal qual, ara parlarem dels hamsters, les serps, els gats i els peixos... vull deixar les coses clares.

elisenda ha dit...

ui... sembla una amenaça :)

Tristany ha dit...

He canviat de plans, perquè sou molt "animalerus" tots i si ara em fico amb els gats, els peixos, els hamsters i amb tot el que es mou, potser serà massa per un sol dia...ademés, mentre buscava fotos de hamsters pel Google, els he trobat molt bufons i ara no tinc valor per insultar-los. O sigui que hauran rebut els pequinesos i prou. De fet, les serps i els gats, com el que tenia la meva àvia, no m´agraden gents, però mira, deixem-ho.
El que sí que m´agraden són les formigues, les marietes, les cuques de llum i unes papallonetes blavoses que volten pel fonoll. Ara que hi penso, han desaparegut les cuques de llum???. Sempre em de patir per una cosa o altre, veus.

elisenda ha dit...

I no tens cap foto de petitó amb aquells mitjonets de color marengo? Devies ser un nen moníssim, tot endiumenjat :)

joan ha dit...

M'agrada molt eixe esperit de col·lectivitat que acabes de mostrar-nos.Quanta raó tens, les formiguetes sempre van juntetes, no es molesten unes a altres, ni són xerrameques ni judiquen si una fa o deixa de fer ni res i a més fan casconelles.I éts com jo m'esperava, així, ben valent, això és el que hauríem de fer tots expulsar els fantasmes i els traumes infantils! Però allò que més m'ha arribat al cor és eixe xiquet amb els mitjonets "gris-marengo" i sabatetes flotants, assegut a la cadireta i amenaçat per un monstre pelut ! Ai si arribé a estar jo allí...m'entren unes ganes de pessigar-te les galtetes, a que sí, a que t'agrada, va! va! vinga vien ací Tristanyet vine aiiiiiiiiiii!!!
Una abraçada :)

Elisenda ets una "anguisca" com diuen al meu poble ;) hehehee

elisenda ha dit...

anguisca? què és això, joan? no surt ni a l'alcover... dis-m'ho, que estic ara intrigada :)

jo tambe trobo que assegudet amb els peus penjant amb els mitjons nous devia estar per menjar-se'l :)

aurembiaix ha dit...

Tristany, m'has fet tornar a l'infantesa, a les sortides familiars al pantà de Sant Llorenç, a les canyes de pescar del meu avi, i al meu avi empenyat en que jo munyís una formiga perque la llet de formiga era molt bona :-) :-) :-) ...i jo que amb ulls i mans de nena buscava i buscava per on munyir-les :-)
Un petonet (lluny de qualsevol pequinès)

elisenda ha dit...

ei, que he trobat enguisca i diu que vol dir xafarder... :S la diferència, estimat, és que jo li demano la foto i tu només te'n mors de ganes :) :)

Tristany ha dit...

Elisenda, tinc una foto donant un sucret al gos de la veïna, però en aquesta foto no vaig endiumenjat, sino amb bata, les sabates descordades, xocolata als llavis i a l´altre mà aguanto un trenet de joguina, aviam si trobo un scanner, que riurem :) Total, viure per viure més val riure. Aquest proverbi (o el que sigui), m´el acabo d´inventar, direm que és tipic de la Garrotxa, i tots contents :)

Tristany ha dit...

Aviam Joan, puntualitzem. Les formiguetes anaven juntetes fins que jo agafava el ruixador i els hi organitzava els monzones, llavors anaven separadetes, emprenyadetes i mulladetes :)))

elisenda ha dit...

m'encanta el proverbi garrotxí :) i la foto és fantàstica; tant de bo la puguis penjar :) i ja explicaràs que fas amb les sabates descordades, xocolata als llavis i bata... per cert, i sota la bata? ;)

Tristany ha dit...

Aurembiaix, es que ja ho dic jo que les formigues són tot un món i ademés, que això encara no ho hem dit, no embruten!, cosa que no podem dir de la resta d´animals domèstics "oficials".
Ara he quedat intrigat: les formigues fan caca?, i si la fan per on la fan?, es percebtible?...au, un problema nou per resoldre, veus!

Tristany ha dit...

Elisenda, sota la bata...calçotets i samarreta?, es que no es veu, perquè el coll es rodó i tancat...

aurembiaix ha dit...

Bé, no sé si fan caca o no, però jo tampoc les cal.lificaria com a animal "domèstic", com a mínim a les ciutats, son "problema domèstic" que una vegada se'm van colar a dins del pis i no vegis, fins al llit qual gatet enroscat!

joan ha dit...

Elisenda engisca a la meua comarca no vol dir "xafarder" ho apliquem a algú que irònica i alegrement deixa caure alguna paraula per jugar-hi és una miqueta com si digueres que ets un "punxa" però en el sentit bo i alegre. hehehe, i si tens raó em mor de ganes jo també vull la fotooooooo!!!! :) besets . joan

lluneta ha dit...

A mi tampoc m'agraden els gossos petits!!!!
Els gossos que no t'arriben als genolls... no són gossos! Són boles de pèl amb mala llet jajajaja!
Visca el meu setter!!!!!
Un petonet ;)!

Jordi (itaca2000) ha dit...

Tristany, Olé! Olé! Olé pel teu post. Quanta creativitat i imaginació que tens. Ara els pequinesos, pobrets animalets. La raça en si no té cap culpa que a tu et toquessin tots els pequinesos tocapilotes del món. Faig un al·legat en favor dels pequinesos, encara que s'ha de reconéixer que alguns són uns tocacollons de nassos. I dels gats siamesos que me'n dius? Jo em vaig tenir un que per a què contar-te...

Salut!!!

elisenda ha dit...

joan i jo ens delim de ganes de veure el tristany-quico petit :)

isnel ha dit...

M'ha encantat la teva passió per les formigues. Jo,saps? De vegades m'assec a terra, prop de les fileres que fan, i les observo, i també els poso engrunetes de pa, o trossets de formatge i miro com s'ho munten per portar tot allò cap al formiguer.
Tot anava bé, tristany... fins que he arribat al comentari dels "monzones". I au, tota la màgia, la poesia i la sensibilitat a fer punyetes.
Caram, noi, és que ets una capsa de sorpreses (o no).
T'envio una abraçada de formigueta enfeinada (ho dic per l'hora que és).

joan ha dit...

Elisenda l'has vist? l'has vist? "O_O" que tendre, amb eixe abriguet de doble filada de botons que sembla un capità de vaixell, i eixe calcetinet mig abaixat que inspira el xicotet turmell,i els colomets envoltant-lo com si fos un anda de Sant vicent Ferrer... aiiii Elisenda digues alguna cosa tu que jo no puc se m'ha fet un nus a gola :)

elisenda ha dit...

guapo! encara que estiguis envoltat de coloms... però aquesta no és la foto en bata i el trenet :)

elisenda ha dit...

joan està corprès i jo no seré tan bucòlica ara: l'abriguet és ben bonic, però no era una petita crueltat posar-te abric i fer-te anar després amb pantalons curts? i després et portaven a casa de la tieta perquè el pequinès se't mengés els mitjons? una mica de sadisme amagat, tot plegat?
però continuo trobant el tristany petit una autèntica monada :)

elisenda ha dit...

el vermell també et queda molt bé a tu :)

joan ha dit...

Elisenda gràcies és que no m'ixien les paraules ;) quina monada de Tristanyet :) Ara et toca a tu vaaaaa!!!!, que de segur eres i ets una xiqueta preciosa :)

elisenda ha dit...

Sí que em toca, però no tinc escànner :S Però intentaré dur la foto a la feina i enredar algú per fer-ho :p
I ara: que parli, que parli, que parli, el Tristany dels nostres ulls :)

Aurembiaix ha dit...

Guapo i morenet!!! :-)Als nens us posaven aquells pantalons tant curtets que casi se us veien els calçotets, i a les nenes les faldilles curtíssimes que se'ns veia de tot també ...:-). I el fred que passàvem???
Una abraçada Tristanyet.

muralla ha dit...

Ara ja ho enten, a tú els bichos que t'agradaven eren els coloms...
Guapisimo, lindisimo!!!!
Una abraçada. Muralla.

joan ha dit...

Tristany el teu silenci em preocupa, no t'hauras enssopegat amb algún canitxe pel carrer o és que les formiguetes han començat la contraofensiva? :)

Tristany ha dit...

Lluneta, jo l'únic gos que he tingut és un gos d'atura molt maco, però va quedar paralitic i va fer molta llástima, el problema dels gossos es que duren poc i si els hi agafes carinyo és una p......(putada).

Tristany ha dit...

Jordi, els gats siamesos només serveixen per fer posters, la meva àvia en va tenir un i a mi em tocava dur-lo al veterinari, encara tinc cicatrius a les mans de les seves ungles. Un dia va desaparèixer del pati, i la meva tia va donar les culpes a uns paletes. Els hi vaig agafar simpatia a aquells paletes, pressumptes segrestadors de gats siamesos.

Tristany ha dit...

Isnel, no pateixis pels monzones de les meves formigues, no s´ofeguen pas, ademés les formigues floten, i quan l´aïgua desapareix, elles continuen ben xiroies amb els seus afers qüotidians. Jo crec que s'ho passen molt bé, inclús un dia en vaig veure una que semblava que rigués una mica. Elles saben que després de la tempesta bé la calma, de fet és com si les portés a Port Aventura, gratis.
Quan faci bon temps fes una proba amb les teves, ja veurás que s'ho passen bé, però si veus que l'aïgua triga massa en marxar, millor que les salvis, això sí.

Tristany ha dit...

Aurembiaix, jo no recordo portar pantalons curtets, els meus sempre eren normals o llarguets, els que dius jo no m´els hagués posat pas, m´hagués fet vergonya :)

Tristany ha dit...

Muralla, a mi m´agradaben les cuques de llum, les marietes i les papallones blaves que volten pels camps de fonoll.
La foto amb els coloms era imposada. Era un clássic fotografiar-se a la Plaça de Catalunya donant menjar als coloms.
De fet, de petit, hi havia tres coses a Barcelona que em feien fàstic quan m´hi portaven, a saber: els coloms, les "golondrinas" del port i el Tibidabo :)
(ah! i un bocata de Frankfurt que em van comprar al "Salón del automóvil)

Tristany ha dit...

Elisenda, la foto de la bata i les sabates descordades, l´haig de scanejar, es que està enmarcada al cuarto de cosir...que, de fet, no sé que hi fa una foto meva, donant un sucret al paquinès de la veïna, al cuarto de cosir...
I tu, aviam si poses una foto teva anant d´excursió, acostumen a ser bones :)

Tristany ha dit...

Joan, el que li dic a l'Elisenda també serveix per tu ehhhhhhh.
O tots moros o tots cristians! :)

Aurembiaix ha dit...

Tristany! et semblen poc curts els que portes a la tercera foto? :P

Tristany ha dit...

aurembiaix, curts, curts, no; curtets, sí :)

Frederic ha dit...

Tristany! Quin nen més bufó que eres! I ara? Com ets ara?

Tristany ha dit...

Frederic, ara ja no :(
sóc el de la foto en blanc i negre de més avall, sota el Tornasol, i més avall una al bar d'un amic.

arsvirtualis ha dit...

En els meus estius viscuts com una salvatge, entre altres bestioles que caçava les formigues tenien la funció calma la meva gana, juntament amb el raïm i les figues que "trobava" al meu camí. Els pregadéus i saltamartins tenien massa incomoditats.

Tristany ha dit...

Carai arsvirtualis!, tens un passat de "niña de la selva", ho podries explicar al teu blog, ha de ser molt interessant!.
Una cosa...de cargols en menjaves?, es que a mi em fan molt fàstic :)

Aurembiaix ha dit...

Jo els cargols me'ls menjo fins i tot crus si fa falta!, en canvi les formigues crec que no les he tastat mai, però no n'estic segura, a lo millor sí a dins d'algun bocata en dia campestre...
Arsvirtualis, quin gust tenen les formigues per cert? ;-)

elisenda ha dit...

Aurembiaix amb aquesta passió cargolera ja podeu imaginar d'on surt, no? :p
Tristany, bonic, continues amb bufonia, tot i que ja no llueixis serrellet :)

Tristany ha dit...

Aurembiaix, les formigues em sembla que són àcides, com llimones amb potes,crec. Ho sé per un tiet meu que en menjava i ho explicava als sopars familiars (la típica anecdota útil per sociabilitzar-se i fer riure), no sé si l'àcid formic té res a veure amb les formigues...
Els cargols ignoro si són bons, perquè és que sóc incapaç de "posar-m'els" (això com s'escriu ???)

Tristany ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
elisenda ha dit...

posar-me'ls
"l'apòstrof tan a la dreta com sigui possible". apunta't als meus cursos :)

Tristany ha dit...

Elisenda, en el tema de na Aurembiaix vas ven encaminada, i ara que no ens sent, et passo el que he trobat en el nostre benvolgut Google:
"A la mort d'Ermengol VIII d'Urgell, el seu cunyat, Guerau de Cabrera, s'apoderà del comtat, en detriment dels drets de la seua filla d'Ermengol,Aurembiaix,coneguda també per: "la comtesa menja-cargols"., a la que Jaume I prengue com a amant el 28 d'octubre de 1228"
A part de la gosadia del mot popular, és també remarcable que es sápiga quin va ser el primer dia que s'ho va montar amb el nostre rei Dom Jaume: un 28 d'octubre, ni un dia més ni un dia menys :)

Aurembiaix ha dit...

Elisenda, visca la Terra Ferma, hi sou tots convidats al proper "Aplec del cargol" mmmmm!
Tristany, si no te'ls has posat ni a la boca, no pots saber ni quin gust tenen!, un cargolet a la llauna sucat en un bon all i oli (o vinagreta), ulls clucs, i cap a dins ;-), i si no pots no et preocupism que també tenim carn a la brasa i butifarra i coses d'aquestes...

elisenda ha dit...

caram, el Google, sí que sap coses! Ara, tu vols dir que realment abans del 28 d'octubre no hi havia hagut res? No sé, no sé... Ara que Aurembiaix sigui coneguda com a comtessa menjacargols és boníssim! segur que li encantarà :)

elisenda ha dit...

Ei, que t'has colat per aquí, menjacargols! Però ja te'ls pots anar menjant tots. A mi em fan tan fàstic com a Tristany...

Tristany ha dit...

Aurembiaix, per mi menjar un cargol és com menjar un cuc, és que no puc ni posarmel a la boca, no dubto que puguin ser bons, però sóc incapaç de probar-los :(

la comtesa menja-cargols ha dit...

Tristany! i tu descaradament descobrint les meves intimitats! el 28 d'octubre del 28, sí, sí, el recordo...jajaja.
Bona nit Tristany busca-buscadors.

arsvirtualis ha dit...

De cargols en menjava -no crus, el meu "salvatgisme no arribava a tant- i segueixo menjant-ne. Aveure si li he demanar al Joan una paella a banda amb cargols...

Tristany ha dit...

Arsvirtualis, li dius al Joan que tu et menges la banda dels cargols i jo la banda de la paella, fet? :P

arsvirtualis ha dit...

Havia oblidat afegir al meu passat de salvatge que la meva alimentació es complementava amb cloïses, lapes i tellines, aquestes sí que me les menjava -i menjo- crues.
Per cert, penso ficar cullerada també a la banda de la paella. :P

janis ha dit...

oooon quin gosset tan bonic!!! la meva mare és pequinesa, però el meu pare és un canitx, per això sóc tan espavilada i guapa!.. qui és aquell nen en cara de no haver trencat cap plat grgrgrgr..... nyak nyak.. quines ganes de menjar mitjons que tinc nyak nyak!!!!!grgrgr..... deuen ser els gens!!


jejeje

janis (guauguauggurugirugrighrip)



:) (Genial... l'única cosa que m'ha deixat dir la janis... buuf, ojalà no l' hagués ensenyat..aahg escriure... -imma-)

Tristany ha dit...

Benvolguda Janis, és evident que has sortit a ton pare :)
Et poso a la Galeria de gossetes maques ok?

joan ha dit...

Em negue rotundament a posar caragols a la paella!!!! i encar menys si feu ai no em recode de com es diu penttesi? `cargol per caragol, carbassa per carabassa, cartó per cartró....:) els caragolets són com les formiguetes , són per a jugar amb ells .. amb eixes antenetes tan xules. a la pella pollastre o marisc com vulgueu però caragols noooooooo :) besets

Tristany ha dit...

Arsvirtualis, hi ha un relat d'en Joaquim Ruyra (que ara no trobo enlloc) que tractava d´un home gran que vivia amb el seu gos a una cala de la Costa Brava. Recordo que vivia de les coses del mar, d'una vinya i d'un hortet. M'agradava molt. El teu escrit m'ha fet pensar en aquesta narració tan maca.

Tristany ha dit...

Joan, tu no pateixis. La comtessa menja-cargols, Aurembiaix d'Urgell, s'en cuida dels cargols. La Muralla, com és gallega, posa el marisc. Tu poses la paella, l'Elisenda s'en cuida de la rebosteria, dels soufflés i dels jocs malabars i jo del vi. :)

elisenda ha dit...

Però els cargols a part, sisplau, sisplau.
Només una petita queixa, Tristany: trobo que jo tinc molta més feina que els altres...

Tristany ha dit...

Elisenda, está claríssim que els cargols van a part :)
i sobre el tema de la feina...pots fer un Flam Potax!...no, no, no, que són molt dolents, són com fets de serradures.

elisenda ha dit...

res de flam potax! un pastís bo i un soufflé si cal, però tu m'ajudes amb els malabars ;p

Tristany ha dit...

jo faré de recoge-pelotas, si de cas.

elisenda ha dit...

no sé, no sé... n'haurem de parlar. a més, si bevem gaire vi, llavors el que tindrà massa feina seràs tu :)

Aurembiaix, altrament dita la comtesa... ha dit...

Res, res, jo penso com el Joan, els cargols a la paella no, han d'estar a la seva llauna i s'han d'assassinar :-) amb foc ben viu , i qui vulgui menjar que en mengi i qui no doncs que li doni als malabars...
P.S. Jo menjaré de tot. Ah! i de paelles també en se fer, que corre sang valenciana per eixes venetes que tinc :P

Tristany ha dit...

Elisenda de Montcada, Aurembiaix d'Urgell, Joan de la Plana....això de la paella ho dic seriosament, però no sé si viviu per aquí o no...més endavant en podem parlar i fer una convocatòria semi-oberta...

elisenda ha dit...

i tu: Tristany de Pinós :)

imma ha dit...

oooh!! merci, q reguapa que està !!!!!!
immma

- No cal que m'ho diguis eeh guau guau que ja ho sé

RUFUS ha dit...

Crec que el trauma pels pequinesos està completament justificat però la devoció per les formigues em sembla una disfunsio fruit d’algun empatx de subcultura mediatica. Em de posar les coses al seu lloc. Les formigues no interactuen amb el humans, són classistes i amb una jerarquia discriminadora. Sóc república i rebutjo aquest tipus de societats verticals on la reina no respecta els drets sindicals dels obrer que van a buscar el pa. Salut i república bananera.

Tristany ha dit...

Rufus, jo el que dic és que és més distret jugar amb les formigues que amb una cuca de seda, per exemple. No sóc pas partidari de la formigocràcia, no molt menys, el trobo un sistema molt poc democràtic i lliberal i que ademés no respecta la Declaració Universal dels drets humans ni el Tractat de Ginebra que prohibeix menjar-se els presoners.