Final de trajecte.

Quan va necessitar la família, la família no hi era...i va quedar de pedra.

Cap vincle afectiu l'unia amb aquella gent que es reunia al voltant de la taula el dia de Nadal. Ell sols hi veia supèrbia , egoisme i una inèrcia immutable que dissimulava, amb estèril i senzilla naturalitat, la seva buidor. Els sentiments eren els mínims que exigien els bons costums, ni més ni menys. Cap llicència per l'excés.
La família era com un tauler d'escacs on cadascú tenia assignat el rol d'una peça determinada i el rol d'ell era fer de peó. La reina, el rei, els alfils i els cavalls són de fusta i la fusta no té sentiments.
De fet, ell només havia estimat una persona de la família i, precisament, no era de la família: era la Raimonda, la minyona dels avis. Era natural d'un poble del Pirineu lleidatà, però havia nascut a la Provença, prop de Bèziers, on els seus pares anaven a fer la verema. Als 12 anys la van baixar a ciutat i la van posar a servir a casa d'uns fabricants. Res a dir. Eren temps dificils i era costum posar les filles a servir, encara que fossin nenes.
Ella, gairebé tota sola, havia après a llegir, escriure i a fer números. Les coses que no li havien ensenyat les feia a la seva manera: per ella 126 pessetes s'escrivia 100 26 ptes. i 3.200 ptes. corresponia a 3000 200 ptes, ella ja s´entenia... però les seves sumes sempre pujaven quantitats astronòmiques per a algú que desconegués el seu particular sistema comptable.

Ell, de nen i fins la primera joventut, sovint s'escapava a la cuina a fer-li companyia, fins que venia la Senyora i el feia tornar amb la família. Els senyorets no han d'estar amb el servei .
Ella li explicava com eren els pobles del Cadí, de com anaven caminant d´un poble a l'altre i de les festes que hi feien i de com, prop del seu poble, fa molts anys, havien matat un general carlí, el Conde de España. L´havien estavellat per un pont, i ella, quan renegava, encara exclamava: macà els carlins!.
Li explicava, també, el que li havia ensenyat el seu avi, que era guaridor, sobre les propietats curatives de les plantes. La Raimonda mai va prendre cap medicament, ho curava tot amb aigua de farigola, llimona, cues de cireres bullides i culleradetes d'oli.
De vegades ell anava al bosc a buscar pinyons per menjar-los plegats i, de passada, li portava branquetes que llavors posaven al costat de les portes o a punts estratègics de la casa. Ella li va explicar que les rates es pensaven que les branquetes eren serps i que s'espantaven i marxaven i devia ser veritat perqué ell mai va veure cap rata a casa.

Li agradava molt escoltar la ràdio, sobretot les noticies.
Un dia ell va entrar a fer-li companyia i ella li va preguntar:
" Tristany, a Les Fonts (un poble prop de Terrassa) hi ha molts falangistes?", ell li va contestar: "no ho sé, normal, perquè ho dius?" i ella: "es que a Radio Nacional cada dia, cada dia, cada dia parlen de la Falange de las Fonts!", ell es va posar a riure i li va dir: "nooo, nooo, es que diuen "Falange de las Jons" no "de las Fonts"!.

La Raimonda, per les fotos de jove que ell li havia vist, havia estat una dona molt maca: pell molt fina i blanca, ulls blaus d´expressió molt viva i un somriure molt dolç. Un matí, mentre collien romaní per fer la carn, ella el va mirar amb aquells ullets blaus, i li va dir: " Tristany, jo sóc com una mare per tu..."bueno", com una mare no, perquè ja en tens...però...com una mare", Ell va veure com els ulls blaus s'enterbolien i va retirar la mirada. Ella veia com ningú de la família jugava amb ell i com ell fugia i s'en allunyava. Ella ho veia tot...i ho sabia tot.

El Parkinson va començar a consumir aquell cos que s'apropava a la vuitantena, els peus cada dia la duien menys i ella, que havia estat tant esbelta, s'anava arronsant, arronsant. Moltes vegades ell la trobava adormida asseguda a una cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre la taula de marbre i el braçet que li feia de coixí. Llavors ell, sense fer soroll, li deixava sobre la taula algún ninotet, alguns pinyons, alguna flor, alguna sorpresa, perquè ella ho trobés quan es despertés, com si fos una broma, un regal...no sé.

La Ramona, llum amagada.

Una nit, quan ell tornava de veure els amics, la va trobar estirada sobre el marbre de l'entrada de casa. No tenia força per aixecar-se. Va avisar el seu germà i la van posar al llit. A l'endemà la va venir a buscar una ambulància. Pel camí, ella li va agafar la mà i li va dir: " Tristany, vull morir a casa". A l'hospital, algú de la família va dir al metge que l'ingressessin, per allò de que si es mor a casa, clar, el trasbals...Ell es va indignar i va convèncer les infermeres i el metge que la tornessin a casa i així ho van fer. Aquella nit es va morir.
El dia de l'enterrament, al cementiri, ell es va posar darrera de tot. Al seu costat, dues nebodes de la Raimonda discutien qui s´havia de quedar el seu aixovar...Ell va girar cua i va enfilar el camí de xiprers que manava a la sortida, tot se li va fer borrós... s'havia quedat sense família.

"He de refer, tremolós ara, els bells senders de l'ahir/
sentir de nou, punyent com mai, la frisança d'aquell garbí tan gelós del teu record/
La ginesta del camí tenyirà de groc la teva absència/
llavors, el pensament esdevindrà plany/
i el plany, sens tu, presència". Q.V.