Ramona Pallarès i Caminal

...

el jardi a principis del XX

 La poesia és el tatuatge de la infància - Abd-Allah ibn Yahya

Cap el tard, quan el sol s'adormia damunt la grava, ens asseiem als graons de l'escala que, envoltada de brucs, duia als estenedors. La Ramona estenia un parell de diaris sobre les rajoles rogenques; llavors m'explicava coses de quan era petita, de quan vivia al poble, a Noves de Segre, prop del Cadí.

-Saps?, em deia, mentre berenàvem una llesca de pa amb oli i sucre, jo no vaig nèixer aquí, a Catalunya...vaig néixer a França.
-Ets francesa?- li vaig preguntar.
-No Quico, no -va respondre-, els meus pares vivien de les coses de la muntanya, no tenien diners,  en tenien molt pocs...com si fossin pobres. Cada any, pel setembre, anaven a França a collir raïm, a fer la verema, eren veremadors. Amb els diners que guanyaven feien estalvis i així tenien un racó per passar l'hivern.... ja t'ho he dit, érem pobres, radiastre!.
-Un any- va continuar- la meva mare estava embarassada, em duia a mi dins la panxa, com si fos una nou dins una closca; amb el pare van decidir que anirien plegats a la verema. El pagès de Cazouls de Bèziers que cada any els llogava, els hi va escriure que si la mare anava de part no patissin,  la cuidarien com si fos una reina.
-Maco- vaig dir, en veu baixa.
-Un capvespre, quan el pare tornava de fer el jornal, unes dones el van avisar, la mare era a punt de parir- la Ramona va llençar un pessic de molles de pa a les formigues i va seguir- Es veu que el part va durar tota la nit...
- No va anar bé?, la teva mare es trobava malament?, i el metge?- vaig preguntar.
- Radiastre!, es veu que jo no volia sortir!. Fins la matinada no em vaig decidir a treure el caparró.
- La teva mare et va explicar com vas néixer?.
- Un matí, quan encara vivia al poble, traginant pel camí que porta a Arsèguel, em va dir aquestes paraules: " tu Ramoneta, ets així de maca perquè vas néixer de matinada, a l'hora que canten els rossinyols. Les alzines que envoltaven el mas on et vaig parir eren plenes d´ocells... i el cel, el cel de Bèziers, era farcit d´estels blancs i brillants com gotetes d'aigua. Són els estels que  et van regalar aquesta pell fina i blanca com la llet...i els ullets vius...són com  raïm acabat de collir, amb la força dels grans novells, aspres i dolços...com tu"...
La Ramona va callar de cop, va recollir els plats. Només sentíem el soroll de l'aigua caient sobre el marbre de l'aigüera.

El temps de la nit passà
i el seu vel descorregué,
com fa l’esclava cantora...

Abu-Nuwàs
(Segles VIII i IX)

el jardí a pricipis de segle

He regirat la capsa de les fotos velles. Volia trobar-hi alguna imatge d'aquella nena, catorze anys acabats de fer, agafadeta de la ma de la seva mare, trucant la porta de casa uns senyors de ciutat on es posaria a servir. Una maleteta, un farcellet, por als ulls.

Quan s'obriria la porta del gran casal, deixaria enrere l'infantesa, els pares, les muntanyes, els camps, els jocs...i la tendresa.

M´hagués agradat llegir en els seus ulls, esbrinar l'expressió de la seva cara... però no, potser no, segurament, m'hagués fet mal, o tristesa, de fet la tristesa es mal amb una mica de sucre. El dolor és primari. La tristesa, en canvi, pot tenir música, color, olor...la tristesa es sensorial, vital, perceptible.

Somriu la rosa i els llaüts alcen sa sola veu,

plora a voltes la flauta i refila un gemec.

Abu-Nuwàs

 

A la sala de la vidriera que dona al jardí, els senyors prenien cafè i mataven les hores. Ella, la Ramona, s´ajuntava amb la cuinera i la cambrera, a l'habitació del servei, al costat de la cuina. No hi ha foto, no, de com li ensenyaven a enfilar agulles, cosir, brodar, sargir... Era costum, en aquells temps, que les noies, de ben joves, preparessin el "mundo". Això és, tota la roba blanca que necessitarien el dia que es casessin. Amb catorze anys va aprendre a brodar llençols, toballoles, mocadors, cobrallits...
Mentre cosien, acompanyades per una ràdio que mai callava, ella, segurament, deixaria volar la imaginació, pensant en el seu "princep blau", aquell home carinyós amb qui faria una família, tindria la seva casa, els seus geranis, la seva cuina; i uns fills, uns fills molt macos que podria estimar.
No he trobat cap foto d'això, ni tampoc de quan, amb el temps, portà el "mundo" a cal Beltran, uns amics seus de Matadepera, perquè li guardessin.
Els anys s´havien anat escolant, a casa li feia nosa el "mundo", i el noi somniat, no havia aparegut. Ara ella era la cuinera i tenia assumit, inconscientment, que la seva vida seria allò: la casa dels senyors, cuinar, comprar, la missa del diumenge...

Es va anar fent un món petit, particular, humil, senzill... Els dies passaven tranquils i rutinaris. Era feliç amb les seves coses, però en el fons somniava, crec que somniava.

Són quatre coses
les que revifen

el cor i el cos

l’esperit i l’ànima:

l’aigua, els jardins,

el vi clarós

i un rostre bell.

Abu-Nuwàs

.

La darrera foto que va sortir de la capsa era un paisatge d'Arties. La vaig posar al pilotet "paisatges". Tot un escampall de fotos, ordenades per temes, inundaven el terra de l´habitació. A un racó, les de la Ramona. Només n'hi havia set, set miserables fotos. A cap sortia sola, sempre darrera algú. La majoria a la porta de l'església, a un costat, mirant com sortien els convidats d'un casament, crec que el dels meus pares. (si el meu avi anava del braç de la seva consogre, deu ser això, no?).
Mentre remirava, assegut a terra, les velles fotos de la Ramona he pensat una cosa que m´ha impressionat: a cap racó de casa meva hi ha exposada cap foto on hi surti ella, ni a casa ni a cap casa del món. La Ramona, aquesta bellíssima persona, no ha existit mai?, només viu en el meu record?.
Ella no vas ser la Senyora de ningú, ni la mare, ni l'àvia. No era propietaria de res, ni va presidir cap "mesa petitoria", ni va fer allò que anomenen "vida social". Era un ésser subaltern. Una anècdota dins l'escala social. Ella era esperit, i l'esperit no cotitza en borsa. Misèria i més misèria.
Va deixar una llibreteta d' Estavis a una neboda de la Seu d'Urgell. El dia que va baixar a l' enterrament, desprès del ritual de : "pobre Ramona, tan bona dona que era....", va recollir la llibreta i va marxar, no va demanar cap foto de la tieta. Res, res de res. "Apa, adéu-siau,bon dia tinguin".
A mi em van quedar les mates de menta que tenia plantades en un racó del jardí, en un racó, sempre a un racó. A voltes, per algú, un racó pot ser  el centre de tot.

.....
Aquest matí ningú ha regat la menta

Ha marxat de matinada,

a l´hora que els estels de Bèziers

besen la dolça terra occitana.

Sola, a la cambra fosca.

Sola, com ho fan els èssers purs,

que el món, en la seva mesquinesa,

no ha sabut estimar.

Sola, en el seu silenci,

en la plàcida seguretat dels humils.

en la buidor que tot ho omple.

A la tauleta de nit, gairebé buida:

un vas d'aïgua a mig beure,

un mocador blanc i una flor,

una flor que algú hi ha deixat.

Fora, al jardí, els arbres

gronxen les branques,

airejats pel vent tardorenc.

Les campanes escampen les hores,

en un espai, ara, sense temps.

Inutilment.

Aquest matí ningú ha regat la menta.

A la cambra, la darrera alenada es fon

entre llençols blancs amarats d'espigol.

Al jardí, el colom blanc, el més blanc,

el seu colom, bategant les ales,

amb força, ha emprès el vol cap el blau;

el blau fred i tendre del cel matinal.

Fins desaparèixer, per sempre.

Les fulles del roure s'han estremit al seu pas.

i,

després:

el silenci

Q.V.

Í

Trajecte Final

Ramona Pallarès i Caminal

Per Nadal ens ajuntàvem  al voltant d'una taula ben parada. Els sentiments eren els mínims inherents als bons costums, ni més ni menys. Cap llicència per l'excés.

Gran part de la família era com un tauler d'escacs on cadascú tenia assignat el rol d'una peça determinada i el rol d'ell era fer de peó. La reina, el rei, els alfils i els cavalls eren de fusta i la fusta no té sentiments.

Una de les persones que més estimava no era a la taula: la Ramona, la minyona dels avis.
Era natural d'un poble del Pirineu lleidatà, nascuda, circumstancialment, a la Provença, prop de Bèziers, on els seus pares anaven a fer la verema. Als 12 anys la van baixar a ciutat. La van posar a servir a casa d'uns fabricants. Res a dir. Eren temps difícils i era costum posar les filles a servir, encara que fossin nenes.

Gairebé sola, havia après a llegir, escriure i a fer números. Les coses que no li havien ensenyat les feia a la seva manera: per ella 126 pessetes s'escrivia 100 26 ptes. i 3.200 ptes. corresponia a 3000 200 ptes, ella ja s´entenia... però les seves sumes sempre pujaven quantitats astronòmiques per a algú que desconegués el seu particular sistema comptable.

De nen, fins la primera joventut, sovint s'escapava a la cuina a fer-li companyia, fins que venia la Senyora i el feia tornar amb la família; els senyorets no han d'estar mai passant l'estona amb servei.

 Ella l'hi explicava com era la vida en els pobles del Cadí; com anaven caminant d´un poble a l'altre, de les festes que  feien i de com, prop del seu poble, fa molts anys, havien matat un general carlí, el Conde de España. L´havien estavellat per un pont, i ella, quan renegava, encara exclamava: macà els carlins!, mori el conde de España !.

L'hi explicava, també, el que li havia ensenyat el seu avi, que era guaridor, sobre les propietats curatives de les plantes. La Ramona mai va prendre cap medicament, ho curava tot amb aigua de farigola, llimona, cues de cireres bullides i culleradetes d'oli.

De vegades anaven al bosc a buscar pinyons per menjar-los plegats i, de passada, portaven branquetes que posaven al costat de les portes, o a punts estratègics de la casa. Ella l'hi havia explicat que les rates quan veien branquetes es pensaven eren serps i s'espantaven i marxaven espaordides. Devia ser cert,  mai es va veure cap rata a casa.

La Ramona, per les fotos de jove que havia vist, havia estat una dona molt maca: pell molt fina i blanca, ulls blaus d´expressió viva i un somriure molt dolç. Un matí, mentre collien romaní per fer la carn, ella el va mirar amb aquells ullets blaus, i l'hi va dir: " Quico, jo sóc com una mare per tu..."bueno", com una mare no, perquè ja en tens...però...com una mare". 

Ell va veure com els ulls blaus s'enterbolien i va retirar la mirada (ella veia com ningú de la família jugava amb ell i com ell fugia i se'n allunyava. Ella ho veia tot...i ho sabia tot).

El Parkinson va començar a consumir aquell cos que s'apropava a la vuitantena, els peus cada dia la duien menys i ella, que havia estat tan esbelta, s'anava arronsant, arronsant. Moltes vegades ell la trobava adormida asseguda a una cadira de la cuina, amb el cap recolzat sobre la taula de marbre i el braçet que li feia de coixí. Llavors, sense fer soroll, li deixava sobre la taula algún ninotet, alguns pinyons, alguna flor, alguna sorpresa, perquè  ho trobés quan es despertés, com si fos una broma, un regal...no sé.

Una nit, quan tornava de veure els amics, la va trobar estesa damunt el marbre de l'entrada. No tenia força per aixecar-se. Va avisar els de casa i la van posar al llit. L'endemà la va venir a buscar una ambulància. Pel camí, ella l'hi va agafar la mà i l'hi va suplicar: " Quico, vull morir a casa". A l'hospital, algú de la família va dir al metge que l'ingressessin, per allò de que si es mor a casa, clar, el trasbals...Ell es va indignar, va convèncer les infermeres i el metge que la tornessin a casa. Així ho vam fer. Aquella nit es va morir.

El dia de l'enterrament, al cementiri, es va posar darrera de tot. Al seu costat, dues nebodes de la Ramona discutien qui s´havia de quedar l'aixovar...va girar cua i va enfilar el camí de xiprers que manava a la sortida, tot s'havia fet borrós... s'havia quedat sense família.

He de refer, tremolós ara, els vells camins de l'ahir/

sentir de nou, punyent com mai, la frisança d'aquell garbí tan gelós del teu record/

La ginesta del sender tenyirà de groc la teva absència/
llavors el pensament esdevindrà plany/

 i el plany, sens tu, presència.