La cambra blava. El darrer dia de curs en Pol l'hi havia dit, tot picant-li l'ullet : -Roger, no et pensis que s'em treuràs de sobre tant facilment, qualsevol dia et pujaré a veure.
En Roger, desde petit, passava els estius a la casa pairal propietat dels seus avis materns. Situada al bell mig d'una vall ampla i lluminosa, la casa era envoltada de camps de cultiu, alzinars i rierols on remullar-se els dies caniculars que el sol encenia les roques i les cigales ferien l´aire amb el seu concert persistent i a voltes angoixant.
Aquell hivern en Roger havia conegut en Pol a la Universitat, des de el dia que havien parlat per primer cop, al bar de la facultat, ni un sol dia s'havien deixat de veure, ni que fos una estoneta entre classe i classe. Li agradava d'en Pol la seva manera de moures tranquila i armoniosa, el seu parlar suau, la mirada dolça i entremaliada al mateix temps, però sobretot en Roger era feliç perquè, per primer cop, havia trobat algú a qui poder-li dir amic.
La nit abans en Pol l'havia trucat: vinc demà- va dir.
Ben dinat, mentre jugava amb el gos a l' era de la casa pairal, va sentir la moto d'en Pol que s'apropava pel caminet que travessa els camps de blat. De lluny en Pol el va saludar aixecant el braç, la moto anava deixant rera seu un nuvolet de pols que es fonia entre les espigues daurades dels marges.
Quan en Pol es va treure el casc, en Roger li va fer broma sobre el moreno agitanat de la seva pell i els rinxols empolsats i molls de suor que li queien damunt el front. - mira- li va dir- primer et dutxes i et poses maco i després t´ensenyaré el turonet des d'on es veu tota la vall, soparem i després cap al poble de festa!.
Van fer el camí fins el turonet entre bromes i riallades. El ros daurat i la pell clara d'en Roger contrastava força amb la morenor mediterrània i un xic salvatge del seu amic. -Som tant diferents, Pol...i en canvi sóm el mateix- li va dir en Roger mentre tornaven cap a casa. S'anava fent fosc.
Tot el sopar en Roger va observar encuriosit com els ulls marró-verdosos del seu amic es podien transmutar en multitud de matisos i expressions diferents, tant aviat eren dolços com sorpresos,observadors, irònics.... Es va fixar també en els llavis carnosos quan xuclaven una cullerada de sopa més calenta del compte, va sentir una sensació estranya que no sabia definir.
Es van posar texans i samarreta blanca i pujaren a la moto en direcció a la discoteca que era a mig camí de la casa pairal i la capital de la comarca. Cap a les 12 la sala era plena a vessar. Refugiats a una punta de la barra van demanar un cubata. El soroll els obligava, si es volien entendre, a acostar-se molt i dir-se les coses a l´orella, cada cop que en Roger s´apropava es sentia pertorbat per l´olor que desprenia la pell d'en Pol, una sensació embriagadora que el torbava i l'exitava al mateix temps. Suats de tant ballar van acabar-se el tercer cubata i van decidir tornar a la casa pairal.
Pel camí de tornada , en Roger va ajuntar el seu cos al del Pol ,que era qui conduia, li agradava sentir les samarretes xopes com s´enganxaven, amb la llengua anava llepant la suor que baixava del clatell d´en Pol. Tenia por, però era feliç.
-Pol, vols venir a dormir a la cambra blava- va dir-li en Roger mentre entraven a la casa. En Pol el va seguir escales amunt.
Es van treure la roba, menys els slips, la van plegar i la van posar cadascú a la seva cadira. Un cop al llit, un cara a l'altre, en Roger notava l´aire tebi de la respiració d'en Pol fregant la seva cara, es miraven sense dir res. En Roger no pogué més i va apropar els seus llavis sobre els del Pol, una frisança humida li va travessar el cos, sentia la tendresa d´aquells llavis càlids amorosint el seu besar, les llengües van parlar llavors tots els registres del verb estimar. En Pol, sense dir res, vinclà el seu cos sobre el del seu amic, el seu pit fibrat sobre el d' en Roger deixava traspuar els batecs salvatges d´un cor desfrenat que bategava al compàs d'una passió que fins llavors mai havia sentit. En Roger l´abraçà fins que les dues pells, els dos cossos, es feren un de sol. El desig va fer esclatar en els seus membres la força de dos cossos joves anhelants de posseir-se. Xops de suor es van abraçar i es van adormir.
.....
L´endemà, d´hora, en Roger es va despertar amb els llavis d'en Pol que li donaven el bon dia. En Pol preparava la bossa per tornar a Barcelona, van planejar que en Roger baixaria, amb l´excusa de comprar uns llibres i es quedaria a dormir a casa seva i així es tornarien a veure aviat.
A l'hora d´acomiadar-se, en Pol s´estirà sobre d'ell i es van besar fins a perdre la noció del temps.
A mig matí, en Roger donava voltes pel llit quan va sentir l'àvia parlant per telèfon:- no pot ser, no pot ser..la moto?-va sentir que deia, va afinar l'oida i una fiblada el va paralitzar.- en Pol és mort, en Pol és mort...
Entre sanglots va enfonsar el cap al coixí, li va semblar que el cervell li fugía, que cada porus, cada célula, cada milimetre del seu cos li esclatava , els espasmes i les llágrimes no l´alleugerien ans l'abocaven a un cercle infernal que semblava posar a prova fins a quin punt podria suportar el dolor que el cremava de dalt a baix, un crit que li sortí amb la força que dona el patiment més bestial va ressonar per tota la casa. L'àvia va entrar a l'habitació i no va aconseguir articular cap paraula, a la mitja hora un metge li va injectar un calmant que el va fer entrar en un son profond.
Quan vesprejava es va despertar, havia perdut el control del seu cos i la seva ment.. Es va vestir i, sortint per la porta de darrera, va enfilar el camí del turonet. Quan hi va arribar les cases del fons de la vall semblaven torxes enceses pel roig del sol declinant. L´horitzó es fonia en una lluita de blaus i grisos i el cel cremava en un combat crepuscular on els grocs i els taronges feien l' últim esforç per vèncer la foscor que indefectiblement ho envairia tot. En Roger s'estirà damunt la terra humida, notava que el seu cos era immaterial, l' epidermis ja no l´aïllava de l´exterior, l´aire humit que pujava de la vall l'hi anegaba les entranyes, cada cant d´ocell el sentia dins el cor i li feia mal i el narcotitzava al mateix temps, la boirina que naixia de la terra el penetrava i li va semblar que s´el enduia com una partícula d' aigua més, va saber llavors que la boirina el portaria cap on era en Pol i es fondria amb ell en el blau de tots els blaus i va somriure alleugerit . Les primeres clarors de la matinada van veure el seu cos inert amarat de rosada, a la seva mà havia deixat escrit: Pol, no em deixis.
webcam Tossa de Mar
