.
Picotejant de post en post, talment humil pardalet de bardissa. Saltant de blog en blog, com ho faria una llagosta encuriosida, m'he adonat, que el món de les desavinences sentimentals sempre el protagonitzen dos bàndols antagònics: el dels deixats i el dels deixadors.
I el que m'encurioseix, i que m' agradaria aclarir, aviam si entre tots en podem treure alguna conclusió,és el següent: per què no existeix un sol post escrit per un deixador?,per què ningú explica que ha deixat la seva parella?, per què cap deixador expressa els seus sentiments vers el deixat?...
És possible que hi hagi persones predestinades a ser deixades i persones proclius a ser deixadores?.
Creieu que els deixats acostumen a ser més sensibles, s'entreguen més, idealitzen més i per això sempre surten perdent?.
Pel que he anat llegint, començo a pensar que és així.
Pot ser que els deixadors siguin persones més egoistes, visquin més l'interès del moment,siguin més pragmàtics, més primaris...i els deixats siguin més somniadors i vulnerables?...
I el que m'encurioseix, i que m' agradaria aclarir, aviam si entre tots en podem treure alguna conclusió,és el següent: per què no existeix un sol post escrit per un deixador?,per què ningú explica que ha deixat la seva parella?, per què cap deixador expressa els seus sentiments vers el deixat?...
És possible que hi hagi persones predestinades a ser deixades i persones proclius a ser deixadores?.
Creieu que els deixats acostumen a ser més sensibles, s'entreguen més, idealitzen més i per això sempre surten perdent?.
Pel que he anat llegint, començo a pensar que és així.
Pot ser que els deixadors siguin persones més egoistes, visquin més l'interès del moment,siguin més pragmàtics, més primaris...i els deixats siguin més somniadors i vulnerables?...
si voleu informació sobre la imatge:punxeu aquí (amb el dit esquerra del ratolí,s'enten)
82 comentaris:
La Ninotchka diria que és sobretot deixada, però també "deixadora". I he n'he vist d'altres.
Però en general trobo que tens raó.. Jo crec que molts bloggers som o hem estat "deixadors", però no ho expliquem. Deixadors a l'ombra. El deixador és una mica botxí, i a qui li agrada mostrar-se com a botxí?
Tanmateix, quan un deixador a l'ombra explica 50.000 coses i no parla de la persona deixada fa x mesos o anys, no està exercint a la perfecció el paper de "deixador"??
Potser és que el deixat té més necessitat d'explicar-ho per entendre el perquè.
I el deixador, potser, també està tan fotut però no ho explica per por del que li diguin.
Jo he estat en els dos casos i en tots dos ho he passat igual de malament.
Les coses no són blanques i negres, i la gamma de grisos és infinita, diuen.
Quan et deixen, de manera més o menys inesperada, amb un motiu clar o amagat, és més fàcil despertar simpaties i també recrear-nos una mica en el dolor. Però això no ens fa més sensibles, crec.
Quan deixes, es genera incomprensió sovint per part dels qui t'envolten, i això fa que no comparteixis els sentiments i les raons que t'han dut a deixar l'altra persona. Això no vol dir que si deixes tinguis el cor de suro.
He deixat i m'han deixat, i el que sempre acaba prevalent és la tristesa perquè aquella vegada tampoc no ha funcionat...
Recordo una experiència de deixadors i deixats, i la separació fou testimoniada per un llibre que duia la imatge del teu post a la portada.
Després vaig veurela pintura original a Londres.
Recordo una experiència de deixadors i deixats, i la separació fou testimoniada per un llibre que duia la imatge del teu post a la portada.
Després vaig veurela pintura original a Londres.
bascombe, m'ha despertat interés això que expliques, especialment la relació que fas entre la imatge del post de tristany a la portada i al llibre que "testimoniava" la teva separació. No sé si és casualitat aquesta relació imatge-post-llibre o és fruit tan sols de la meva ignorància. Algú em podria explicar que representa la imatge i per què el motiu de que sigui portada del llibre?
Agraeixo els vostres comentaris al respecte.
Fins aviat
Crec que tothom ha passat per les dues facetes. Ara bé en una relació sempre hi ha un(a) amant i un(a) amat(da, la reciprocitat entre els dos papers i les dues persones és difícil que siga equilibrada per no dir-ne impossible. Ser amant comporta més una acció: donar, entregar, mentre que ser amat comporta més un estat, rebre, deixar-se estimar. Això no obstant no és del tot així, i no vol dir que l'amat de vegades també siga amant, però no de la mateixa forma, sempre hi ha clarsobscurs com diu l'eslisenda, però quan es trenca la relació o hi ha aun abandó normalment a l'amat li es més fàcil recuperar-se perquè només ha deixat de rebre i encara que puga patir o no voler fer sofrir a la persona que l'ama no perd l'objecte de l'amor perquè ell o ella és l'objecte.. (continua)
mentre que l'amant perd el seu objecte de l'amor i és sent abandonat sense allò a qui anava dirigit els seus sentiments i le seues accions. No obstant crec que sí es pot donar que tant amant com amat intercanvien els papers, i aleshores estaríem parlant de parelles i unions duradores. Una abraçada :) Ah per cert el post anterior interessantíssim els potroigs són molt bònics i la katherine una dona admirable que va saber envellir com toca, una cosa que no massa gent sap fer .
Jo crec també, que tots som ambdues coses en algun moment de la nostra vida.
Normalment quan fem de deixadors, semblem menys sensibles i viceversa...
Ptonets.
Els desamors sempre han tingut bones accions en la bursa de la literatura. No crec que puguessim catalogar les persones , unes predestinades a ser abandonades, altres a ser els que abadonen. La dinàmica de la relació establerta determinarà qui pot -o no- donar el primer pas. El que sí està clar és que hi ha persones que veuen amb més evidència que altres quan una relació s'ha acabat o ha mort.
Geococcyx (amb el fàcil que és dir-se Oriol i va i et poses Geococcyx :) ). En primer lloc, qui és la Ninotchka?. Potser és que per el deixat, parlar de l'objecte perdut és la seva terapía, com un engany per retardar la perdua definitiva?, en canvi pel deixador, el teoricament culpable, no parlar-ne seria una evasió per tal de desculpavilitzar-se potser?
Frederic: és possible que els dos ho passin malament, però el deixat és qui es sent rebutjat i qui queda amb l´amor propi per terra i tal volta amb problemes d'autoestima. El deixat té dependència del deixador, en canvi el deixador ha superat aquesta fase.
Elisenda: el que passa es que conec gent que sempre han sigut deixats i altres que sempre han estat deixadors, per això crec que hi ha alguna predisposició de caracter o del que sigui per formar part d´uns o dels altres. I moltes vegades, objetivament, els deixats són millors que els deixadors, per això penso que deu influir la forma de ser de cadascú també, els seus interessos vitals, les seves percepcións, la seva escala de valors...
Bascombe: la imatge la vaig cercar pel Coogle buscant alguna cosa dels pre-rafaelites o de William Blake, perquè pensava que podien servir per ilustrar bé el tema.
Jordi: l'obra es titula "Flaming june" i l'autor és Lord Fredric Leighton.
Al final del post he posat un enllaç sobre la imatge del post.
Joan: molt ben explicat!, ets un "virtuoso del florete", i qui diu "florete" diu escriptura descriptiva en la seva vessant empírica.
Jo no deixo mai:
1-directament, perquè ja no em volen de principi.
2-perquè ja ni començo jo, i
3-perquè abans de deixar jo, ja m´han deixat. Aquesta és la situació més penosa i lamentable :(
Però un dia, els responsables reberán el castig que és mereix. "Arrieros somos y en el camino nos encontraremos", com molt bé dic jo mateix.:)
Donot: insisteixo en que hi ha certes persones que tenen el trist privilegi de ser sempre els deixats, alguna predisposició hi hà.
artsvirtualis: insistint en el que he dit en altres comentaris, jo si que crec que hi ha certa predisposició a jugar un paper o un altre, no crec que la cosa sigui a meitat i meitat.
Primer vull felicitar-te pe'l blog... és una passada!!
Després dir-te que jo no crec que hi hagi persones fetes per deixar i d'altres per ser deixades... Tots deixem a algú alguna vegada... i d'altres serem deixats... matemàticament, ha d'existir el mateix nombre de persones que deixen a les deixades...i com el món sempre està mal repartit, si fossim dos tipus de persona diferents mai seriem un 50% i 50% ...de lo que deduïm som tot persones que van saltant de ser deixadors a deixats...
Apa! una abraçada ;)!
Lluneta.
Carm quina reflexió més acertada... doncs suposo que el deixador vol oblidar el passar, i el deixat voldria recuperar-lo...
Lluneta, gràcies per tenir bon gust (és broma).
Doncs jo si analitzo la gent que conec, veig que a uns els deixen sempre i uns altres sempre són ells que tallen.
Això del 50% no ho veig gens clar eh
jun, el deixat és com aquell que l´han fet fora de casa i es lamenta pel què a perdut, en canvi el deixador és més aviat el que busca un pis nou per comprar. L'estat d'ànim és molt diferent entre un i l'altre.
De fet, no em calia quasi ni comentar, pq el que havia de dir ja ho has dit: "Jo no deixo mai:
1-directament, perquè ja no em volen de principi. 2-perquè ja ni començo jo, i 3-perquè abans de deixar jo, ja m´han deixat. Aquesta és la situació més penosa i lamentable :(".
La pregunta següent és què passa si es troben dos deixadors? Fan una competició a veure qui deixa abans? I si mai es troben dos deixats?
Tristany jo no et deixaria mai perquè:
1. quan començara a tindre't ja te n'hauries anat a buscar pitrojos i colometes.
2.perquè la cambra blava de la fotografia tipus art-decó no m'agrada gens (l'estil) i
3.potser sí et deixaria perquè m'acabés de dir no-sé-què del florete i m'ho pensaré amb més calma.
Quina cosa més rara! això és el que portaven el mosqueters d'un rei francés? ¿O_O? :)
JCR: ho hauré de consultar amb el meu coixí que passa si es troben dos deixadors...pera que penso...mira: un deixador mai va amb un altre deixador, no són compatibles. Un deixador busca un pressumpte deixat, necessita reforçar el seu ego amb l´entrega d'un deixat. Necessita vampiritzar els sentiments i l´afecte del futur deixat.
La parella ideal és la formada per dos deixats, ambdos són sensibles i cuiden de l´altre per no fer-li el mal que a ell li han fet...el que no he pensat és com ho fan per lligar-se dos deixats, per què en teoria els dos estan acomplexats...ja ho pensaré.
Aviam Joan,1- accepto canviar "virtuoso del florete" per "fino estilista". 2-la foto de la cambra blava, és treta d'una web d'una masía del Solsonès que es diu Cal Tristany, fan turisme rural.3-Vols dir que és art-decó?, i ademés que volies? que posés una foto d'una habitació del "complejo Marina d'or"???
Homeeeeeeeeeeeeeee :).
Per cert, avui al Passeig he vist una cadernera...
Un dia em va sorprendre molt el comentari d'una amic que parlant de les seves coses em deia: jo no puc enamorar-me de qui no em vol.
No sé si ve al cas però crec que sí.
Si que hi ha una certa correspondència i crec que hi ha el grup més o menys dels deixats i el grup més o menys dels que deixen.
Però de sempre el món s'explica pels que han estat deixat perquè és força més líric.
Jo diria que a tots ens arriba un dia que som deixats, i algun altre què deixem. Quan deixem no "estem tan afectats", la relació s'ha acabat perquè hem volgut; en canvi quan som deixats no ens ho esperem, ho volem canviar tot... ens sentim estafats i tenim més necessitats d'explicar el que sentim... No sé si m'he explicat bé... però ja fa el fet ;)
Saravá, el problema és que qui et deixa al principi si et vol i llavors el que costa d' entendre es que si abans t'estimava perquè ara no, aquí és on venen els embolics mentals, en voler buscar una explicació a la perdua de l'amor...no sóm res :)
Elisenda, que no surti d'aqui, però el Joan es pensa que li faig el salt amb un pitroig, és molt possessiu i gelòs pobre nanu.
Ademés em sembla que insinua que vol canviar els mobles de la cambra blava per uns altres de l'ikea, i això encara pq a mi el que em feia por és que li agradés l´estètica de marina d'or, ja veurem per on peta.
I s'agraeix la visita anunciada i els presents que em regaleu. Si en comptes de floretes, són bomboms no hi fa res eh :)
lafitipalidi, clar que t'has explicat, i molt bé :)
Marina d'Or, apartaments de Torrevieja... Buf! Crec que l'hauries de rescatar abans no s'empelti de certa estètica xarona :)
I tu no el facis patir tant, tampoc, pobret :)
No si ara resultarà que sóc família del Llongueras....
Marina D'Or, és un llaciment del l'Oest llunyà o un parc temàtic on van a divertir-se les miss? Ai amb l'edat se'm va la memòria , hauré de menjar més panses! i això d'ikea que és un una botiga d'abituallament per a peixos i espècies marines? jo creia que els teus gustos anaven més pels éssers amb ales? ;)
Per cert en el blog de l'Elisenda he deixat un un missatge subliminar pel qual t'adonaràs que ja formes part de la meua vida :)
El deixador no deixa rastre per poder començar de nou, i per no sentir-se lligat al passat
Godot, acabo de passar pel teu blog i m´he donat el gust d'estrenar-lo ;)
I el que dius en el teu comentari penso que és molt cert.
Joan, ja he llegit el teu comentari a ca l'Elisenda. Dius que el teu gos si li crides Quico,Quico!, no vé. Has probat de cridar-lo amb la fórmula : Quico maco,vine!. A mi es com hem criden. Espero que el cuidis bé i no li dones fetge, que no m´agrada, aprèn de l'Elisenda que li fa canalons al seu gat :)
El llibre amb la Flaming June a la portada era "El silencio de las sirenas", d'Adelaida García Morales (Anagrama) i, curiosament, tenia molt a veure amb deixar i ser deixat.
Estimat Tristany, maco sinònim de bonic, quan vulgues et faré una paelleta que et xuplaràs el dits. Una abraçada :)
bascombe, gràcies per la informació.
joan, s'accepta el convit si no hi poses cargols eh
No m'agrada pensar en deixadors ni en deixats; quan tenc algú em dedic a estimar-lo, a viure-hi el temps, a ser una companyia agradable, a ajudar-lo a passar els bons i els mals temps... I ja veurem què ens duu el futur.
Una ruptura sempre és trista; m'estim més no pensar-hi...
Hola, maquíssim... Jo he estat "deixada" i "deixadora", en una proporció de 3 a 1 respectivament (comptant només les històries amb argument). I et puc assegurar que, de la vegada que vaig ser "deixadora", fa molt de temps, encara en pateixo les conseqüències. De fet, tot és molt trist, molt... Has anat a parlar ben bé de la ferida que més mal fa, Tristany, però està bé que se'n parli. M'ha agradat molt la teva reflexió i els comentaris que se n'han derivat. Ets molt sensible, molt... Una abraçada, petit pit-roig...
Elisenda, diu el Joan que posará una tassa més d'arròs a la paella, tres gambes, un escamarlà, un popet, un calamar, tres musclos de roca, cinc cluïses i una mica més d'aïgua...on en mengen dos en mengen tres. ;)
Pentiselea, és millor no pensar en els deixats i en els deixadors, però, com diuen els gallecs de les meigas: de haberlas, haylas.
El fet és que gairebé tots arrosseguem aquesta creu, per tant és millor fer una catarsi col.lectiva, aviam si així trobem la pedra filosofal que ens ajudi a superar el tràngol.
Isnel, he llegit el teu escrit sobre els caramels i he pensat (de vegades penso), així com existeix l'aromateràpia, et podries inventar la carameloterápia?. Crec que et dono una idea per què facis diners llargs i et compris una mallorquina per dur-nos a navegar :)
(Jo crec bastant en els caramels d'eucaliptus...són optimitzants,opino)
Jo he estat una deixada que no deixava de pensar en el seu deixador tot i que ara ja ho estic deixant i m'estic deixant anar i em deixo estimar si pot ser per un deixat que de deixadors ja n'he tingut prou.
Kyra, tu també has arribat a la conclussió que és millor oblidar-se dels deixadors i apropar-se a un deixat? :)
Cal evitar les perdues doloroses sigui com sigui, una bona terapia contra les perdues es plantajar-se que:
Les coses no es perden, el que passa és que canvien de lloc..i al lloc nou nosaltres no hi sóm,i aquest principi serveix per tot,inclús pels novius/es
M´ha agradat molt el post, et tornaré a visitar.
La paella pot ser tan gran com vulgueu i estaria encantat de fer-ne una de ben gran per a tots, inclosos els gatet i gossets de tots i totes sempre que el senyor Tristany sega com a cap de taula i faça les benediccions oportune :) Elisenda per a tu bonica et faré de postres una coca de llimona ben bona amb llimona granissada que ja fa caloreta :)
Si voleu, la podem fer al jardí de casa. Es que no sé si viviu lluny...ja direu el què.
Tot és dur, ser el deixat/da, el deixador/a, hi ha sempre un comiat dolorós, un patiment, una clivella inmensa. Desaparareix el que havies somniat i bastit amb aquella persona, i mai, mai més ni el teu cor ni el teu cap tornen a ser com eren abans. Sovint pensem que el deixador/a s'ho pot empassar millor que el que es deixat...no us ho penseu pas, sovint pensem també que el deixador/a ja té un altre niu on anar, i potser es troba encara més desniuat que l'altre.
M'agrada el teu blog Tristany, sóc nova :-), i recentment deixadora...
Un petonet.
Aurembiaix, el primer que he fet al llegir el teu nom és buscar al Google, hi he trobat:
"El juliol de 1228 (Jaume I), a Lleida, coneix Aurembiaix, una formosa dama a qui el seu cosí ha usurpat el Comtat d'Urgell. La jove hereva rep el suport i l'amor del monarca i així comença una relació plena de tendresa i sensualitat, seguida d'un cúmul d'esdeveniments que ens endinsaran en un remolí vertiginiós de facècies i gestes del comte rei més estimat i emblemàtic de Catalunya"
No està malament, oi?.
Has triat nom de maduixa :)
Aurembiaix, potser no he pensat que el deixador també pot ser "deixador-deixat".
És possible que el deixador, hagi abans estat deixat per l´amor, l´atracció o bé la complicitat vers la persona estimada.
Hi ha doncs, diversos tipus de deixadors suposo.
(Aurambiaix, quin blog tens?, l'enllaç no funciona :(. Ah, i benvinguda! ).
Tristany, gràcies per la benvinguda i per la teva curiositat envers el nom que he escollit per dirigir-me a tots vosaltres, jo també he mirat el teu :-). Sabia que l'Aurembiaix d'Urgell havia recuperat el seu comptat gràcies a la protecció i l'empar que li va brindar en Jaume I, el que no sabia es que hagués hagut entre ells tal relació de tendresa i sensualitat ... bé, ja m'agrada, jo ja l'imaginava així, una dona forta i amb molta empenta per ser dona en aquella època, i suau i delicada per dins ;-)
Tornant al tema que ens ocupa, el deixador/a efectivament pot arribar a prendre aquest paper per una simple qüestió de supervivència, perque el deixat/a potser li ha forçat a fer-ho. Potser el que queda amb el paper de deixat/da es algú que hauria d'haver tingut el paper contrari(i que de fet l'ha tingut) però que no ha reunit prou valor per passar a l'acció d'acabar amb l'agonia, o potser perque ja li estava bé el fet de que l'altre anés aguantant malgrat haver aniquilat ell mateix la relació. En fí, que no sempre tot és blanc o negre ...
Blog? Es que no tinc blog, jo llegeixo i llegeixo :-)
Elisenda, m'alegra que el nom d'Aurembiaix t'hagui fet venir al pensament records dolços, el teu blog també m'agrada mot :-)
Ah! Tristany, m'oblidava!, avui per casualitat he près maduixes per postres havent dinat, m'encanta aquesta fruita, m'ha fet gràcia que trobis que tinc nom precisament de maduixa :-). Una vegada vaig fer planter en una jardinera a la terrassa i van sortir unes maduixetes petitones però dolcíssimes.
Aurambiaix, jo de petit vaig fer un hortet, a la terra dels maduixers i tirava sucre perquè les maduixes sortissin dolces...però no van sortir ni dolces, ni tan sols maduixes. Es veu que a Matadepera, el mes d'agost, sota els pins, els maduixers no van bé. Les tomaqueres si. Al costat de cada tomaquera i vaig posar una canya amb un fil que hi penjava i una mica de cotofluix humid lligat al final, gairebé tocant a la punta de la planta.
A cole el profe havia dit:"las plantas siempre buscan el agua", i vaig pensar per mi mateix: si busquen l'aigua i els hi poso l'aïgua a dalt, haurán de crèixer més depressa per arribar-hi...això no té res a veure amb els deixats, però "buenu" :)
Aurambiaix, vés a www.blogger.com i et fas un blog, és molt fàcil, inclús jo ho he sabut fer.
Tristany, he llegit alguns comentaris que aquí has deixat, i sense ofendre, em sembla que objectiu no ho ets gaire. No pots afirmar que els deixadors són, en general, pitjors persones que els deixats. Trencar una relació no et fa culpable de res, al contrari, penso que és molt més horroros estar amb algú a qui no estimes, només per pena o per no fer-li mal. Deixar d'estimar és una realitat, no una elecció. Estic seguríssima que ningú ho passa bé deixant; pot ser tant o més sensible que un deixat, i si no, mira la quantitat d dones maltractades que hi ha. són culpables elles d'abandonar el marit? és molt fàcil parlar així, lliurement sobre situacions generals, però cada cas és un món, una història diferent. Només els dos membres, deixador i deixat, són els qui poden jutjar-se. He estat deixada i deixadora, i cap de les dos situacions m'ha resultat agradable. És més, ha sigut molt pitjor deixar que que hem deixessin. I la meva escala de valors no crec que sigui massa amoral... Potser per les experiències que has tingut, et sents resentit envers els qui t'han deixat, però pensa que en algun moment els vas estimar i segur que les virtuts que tenien quan encara et volien, no han desparegut com per art d màgia. No hi ha dos bàndols, no hi ha deixadors i deixats, no hi ha bons i dolents, senzillament hi ha gent que de vegades els surten millor o pitjor les coses.
Jo sóc molt més candidat a ser deixat que deixador, i conec més deixats que deixadors, però sí que és una manera potser una mica massa superficial de parlar-ne, pequè no és tan simple ni tan senzill.
m, tens tota la raò del món, a mesura que he anat llegint els comentaris m´he adonat que el meu escrit era molt simplista. Potser perquè m'he basat en casos molt particulars i a partir d'aquí he generalitzat. Demano perdó, he après molt.
Àngel, et responc el mateix que a m, jo he partit de casos extrems: la persona de bona fe, que s´entrega i es deixada versus el caçador de cors que va de flor en flor. I, realmet, la majoria de casos es troben a un espai entremig i són molt més complexos, per tant, simplificar, com faig jo, no és just.
m, tens raó, ja ho apuntava jo quan deia el que he dit al meu darrer comentari. Dius també una veritat com una casa de pagès: només les 2 persones directament implicades poden entendre i sentir el que ha passat, i sovint malgrat totes les explicacions del món es tot tan complex que ni entre ells dos s'entenen...per això tot s'acaba.
Tristany, tornant al teu hortet de maduixes i de tomàquets, és tendret el que has escrit, amb ulls i lògica de nen es fan coses que quan les recordes de gran fan gràcia ...:-) Gràcies per compartir-ho malgrat no vingués al cas amb el tema dels deixats/deixadors.
m'encanten els pre-rafaelites....
Tema molt interessant...però crec que tots podem canviar de bàndol. O sigui que els deixats poden passar a ser deixadors (per l'experiència i pel mal que els hi hagin pogut fer) i els deixadors algun dia també seran deixats per alguns deixadors més deixadors que ells.
Sempre fa mal trencar una relació, el que passa és que no sempre el deixador ha de ser dolent. Hi ha un altre mètode més cobard i ridícul que consisteix en voler-ho deixar però no demanar-ho i portar la relació a extrems de deixadesa incalculats... i esperar a que l'altre ho vulgui deixar perquè ja no val la pena seguir.
Sens dubte, sí que és cert que els deixadors no volen parlar-ne i ho volen oblidar el més ràpid possible encanvi els deixats ho volen explicar, pensar, intentar entendra-ho... crec jo per buscar simplement una forma de sentir-se millor i anar oblidant aquella persona...
Ei Aurambiaix, ja has obert un blog ? :)
www.blogger.com
I respecte el que dius del meu hortet, el greu del cas és que coses d´aquestes encara les faig ara. (tinc un formiguer adoptat, per exemple. Però ara no hi és encara, no entenc on es posen les formigues quan no hi són)
Imma, mira els colors de la pintura de Joaquim Mir també. ;)
Homercio, això que dius del futur deixat que passa de tot fins fer que l´altre es converteixi en deixador, jo ho he fet i sóc conscient que no és una actitut valenta. :(
Ara passaré pel teu blog...
Muralla, són més interessants els comentaris que el post. El post és com si fós l`arròs, que per ell mateix és insipid, i els comentaris són els musclus, les cluïses, els escamarlans...són els que donen el sabor, com si diguéssim.
Ah, el Joan és la gamba grossa, com si diguéssim, també. :)))
Ah(2), que és un "meigallo"?, si és un menjar gallec, segur que és bo, jo en vull!!!...sempre tinc gana :P
Tristany, si ho he sabut explicar tan bé és perquè un servidor també ho ha fet, i finalment et sents fatal perquè l'altre ha demostrat un altre cop la valentia de, ni estar molt enamorat, voler-ho deixar :(
Homercio, on posa: "ni estar molt enamorant", hauria de posar "ni estant molt enamorat", oi?. Si és així, tens tota la raò del món, els papers canvien doncs, i el valent és el deixador-forçat.
efectivament, gràcies per la correció :P
es que jo la cago sovint també :)
Tristany, les formigues del teu formiguer adoptat estan prenent-se un gelat a la Xixonenca, que ja ha arribat la senyoreta primavera, que la sang ens altera (com cantava en Sisa)...
"Buenu" crec que açò ja és el summum i el blogger va a explotar en qualsevol moment!! faré oïts sord a no sé que d'una gamba, perquè com sóc de família proletària a ma casa de coctails de màrisc no n'hem tastat molts hum! i per acaber d'engrescar vaig a deixar el comentari 82.
A la fi crec que nigú deixa ning´´u ni res, perquè si hi pensem una miqueta i rebusquem un poc, tant quan deixes o ets rdeixat sempre et roman a dintre allò que vam sentir que van rebre o vam donar al llarg de la relació. Quan un pren la decissió de marxar pel seu camí sense qui l'havia acompanyat sol ser peqruè el que fins ara hi havia ja no existeix i no és eenriquidor i iaxò és percebut tant pel qui pren la decisió com per qui no la pren (que sol ser l'anomenta deixat) però el que no es pot fer crec és mantenir una relació que nomé spot aportar tristesa i destrucció.
Muralla bónica gràcies tu si que ets tota una dama que enten de peixos i crustacis i a més saps fer bons menjars , besets carinyet. :)
ai elisenda t'has colat, hehehe, ara sóc el 83 i 84
Aurembiaix, en serio, tu saps on poden ser les meves formigues?, creus que es passen tot l'hivern dins el niu, a les fosques?, quines coses més rares tenen les formigues.
Anjoc i Elisenda, ja he passat per l´estació.
I tu Joan, molt xulo no, sabent que et defensa la muralla? :)
Per cert, no sé que m´ha semblat llegit de uns pulpos a la gallega que ens fará no sé qui.... :)
Jo he estat a les dues bandes, he estat deixador i deixat. I ho he postejat de la millor manera que he sabut (no en sé gaire, tot s'ha d'admetre9).
Però és cert que n'hi ha molts més dels "deixats" en el mon de la blogosfera. Potser és normal, els deixats en general (no sempre) són els que més pateixen en aquestes situacions. I en els que es desferma més la frustració i la incomprensió, el desig d'expressar tot de sentiments que no saben (sabem) expressar de cap altra manera que no sigui escrivint-les per ací.
Jo, molt encertat tot el que dius. No coneixia el teu blog, ara hi passo...
Fa olor de nou, eh :)
(Et posaré a la llista perquè sino em/et perdo).
Publica un comentari a l'entrada