Mitjançant la Susanna Llena m'assabento d'un cas de brutal maltractament animal perpetrat a les "fiestas" de Alhaurín el Grande: la gent jove del poble gaudeix de la "fiesta" agredint un becerro, fins dur-lo a la mort. Cops de puny, cosses, fuetades, cops de pal cauen sobre l'indefens animal fins que, sense ja ni força per aguantar-se dret, s'aclofa. Ni això atura els energumens que continuen massacrant l'animal. No cal donar més detalls, només aclarir que si això és la seva Fiesta Nacional, la seva nació no és la meva.
Per curiositat he buscat informació d'aquest poble malagueny. A la recorrent Wiquipèdia trobo que la població passa dels vint-mil habitants i que els patrons són Sant Sebastià i Sant Antón, em sembla la mar de bé. El que realment m'impacta és el grandiloqüent i imperial escut oficial de Alhaurín. És aquest:
Descripció segons webmalaga:
"Escudo de la ciudad de Alhaurín el Grande (Málaga): tiene por escudo de armas el de Castilla y León, sobre el pecho de un águila imperial bicéfala, con corona estilo caballero español, el Toisón de Oro y la Flor de Lis de los Borbones entre los cuatro cuarteles".
Doncs bé, aquest escut imperial m'ha impactat. M'ha fet venir a la memòria antigues discussions al bloc d'aquell pedant ultra-nacionalista espanyol anomenat Antonio Pérez Henares. Un dels temes recorrents era que l'escut de Catalunya no podia portar corona perquè no era un regne, sinó un comtat. "El condado de Catalunya - segons ells- conquistado por el rey de Aragón". De res servia explicar-els-hi que Ramiro el monje havia fet donació dels seus teritoris al comte de Barcelona, posant en el mateix paquet la seva filla d'un any. Que en aquells moments el regne d'Aragó només consistia en l'actual provincia d'Osca ja que la resta estava ocupada per rei de Castella i pels moros; Aragó corria greu perill de desaparèixer.
Llavors sortia allò de que la bandera quadribarrada era aragonesa i que els nacionalistes catalans l'havien robat el segle XIX. Tampoc servia de res adjuntar-els-hi documentació irrefutable demostrant que la bandera aragonesa era una altra:
El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).
A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons" [12]. A la versió catalana d'aquesta crònica, que Pere terç envià al monestir de Ripoll perquè la guardessin, una miniatura representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany. L'autor va projectar l'emblema del llinatge al pare i fundador de la dinastia.
A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals que ara són les armes reials"[13]
El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.
El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)[14] i de la comtessa Ermessenda.
El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."
La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."
Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."[9]
El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."
La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).
***
Llavors seguien amb el tema de la llengua; que si era un dialecte del castellà o, fins i tot, del valencià, que si era un invent de Pompeu Fabra etc, etc
Al final, davant la manca d'arguments, la seva reacció era l'insult, del tipus: "nazi excluyente del condado de Catalunya, perteneciente al reino de Aragón"
Y és que el que pretén el nacionalisme espanyol no és argumentar, sinó assimilar i sotmetre. Per això necessita deixar-nos sense història, bandera, llengua i símbols. Deixar-nos sense identitat. Manllevar-nos l'auto-estima fins dur-nos a la condició sotmesa del vassall, de l'esclau.
Per això trobo frapant que la nació catalana no pugui tenir el seu escut cenyit per una corona, mentre el de la pintoresca vila tortura-vedells d'Alcahuín el Grande, ostenta àliga imperial bicèfala, Flor de lis, Toisó d'or i corona, entre d'altres galindaines. No et fot?.
Com diu l'Alfons Godall, futur vice-president del Barça: NEMBÉ !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada