FUMATA DI CARDINALE

El Conclave per elegir al nou Sant Pare portava tres dies reunit. Tots els vaticanòlegs preveien que aquella mateixa tarda, a les 7 per ser més exactes, la xemeneia de l'estufa de la Capella Sixtina desvetllaria al món la identitat del sant baró que portaria el timó de la nau de Sant Pere els propers anys. Els analistes feien hipòtesis sobre quina seria la decissió dels cardenals electors ( inspirats, com no podia ser d'altre manera, per aquell colomet que tots hem convingut a batejar com a "Esperit Sant"), el dubte era si el nou Papa seria "progresista" o "conservador", europeu o del tercer món, jove o gran, membre de la cúria vaticana o un home d'orientació pastoral...el que sobtava més als observadors, era l´actitut dels cardenals aquells dies de cònclave, no deien res, no feien cap declaració, res de res. Només els veien passejant , talment escarbatets vermells, pels voltants de la seva residència. I sempre amb un mig somriure sota el nas, i amb una cara de murris que desconcertava als experts, la veritat sigui dita. Quina n'estaven preparant?. Què els hi feia tanta gràcia?. Que amagava el posat entremaliat dels senyors cardenals?. No sé, no sé...

.

Quan les campanes del Vaticà van rompre el silenci amb els quarts que anunciaven les 7 de la tarda, centenars de càmeres, de mirades i d'objectius fotogràfics fixaren la seva atenció en la xemeneia i en l'imminent aparició de la "fumata bianca" que anunciaria al món sencer la bonanova del tradicional : "habemus papam"!.

.

Durant uns segons, uns llargs segons que es feren minuts, els fidels i els mitjans de comunicació van enmudir, un silenci còsmic, tan sols trencat pel batec de les ales dels coloms, va envair la plaça. Els ulls escrutaven la fumata que eixia de la xemeneia i intentaven comprendre perquè la fumata no era blanca sino d'un rosa festiu.

.

De cop, la figura majestuosa del cardenal camarlenc va aparèixer a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere, es disposava a desvetllar, "urbi et orbi", la identitat del nou Sant Pare. Desprès d'unes breus frases en llatí, va engolar la veu i va dir: "El conclave de cardenals de la Santa Mare Esglesia, amb la inspiració de l'Esperit Sant, a elegit a frai Oleguer, monjo benedictí de Santes Creus, com a nou Sant Pare i des d'ara será conegut com a Sa Santetat Jordi I ". Al moment va aparèixer la figura, habillada amb els atributs papals, d'un home que vorejava la trentena, amb cabells rossos i barba retallada i que era la viva imatge dels heroics princeps catalans conqueridors d'Atenes i Neopàtria.

.

En el català net i clar de les terres de ponent, es dirigí als fidels i els hi va dir: " Seguint el missatge de Jesucrist: "estimeu-vos els uns als altres", sou tots convidats a passar als jardins del Vaticà, allí hi celebrarem el meu casament amb en Roger, monjo de Sant Miquel de Cuixà, amb qui he conviscut des dels anys del seminari de Tortosa, on vam aprendre a estimar-nos. Passeu i compartiu amb nosaltres aquests moments de joia! ".

Per primer cop l'Esglèsia tindria un Papa gai, casat i defensor de la Nació Catalana : de Fraga a Maò i de Salses a Guardamar.

Mentre això succeia, a Barcelona, un tal Duran-Lleida es reunia amb els esbirros d'e-cristians i els convencia de fer una pira al local de l'entitat i inmolar-s'hi, amb el respectable objectiu de convertir-se en proto-mártirs de la moral cristiana...quan tot es consumia en el foc purificador, algú va veure en Duran-Lleida escapar-se per la porta del darrera...