.
Ella coneix el cel i la terra. Ha passejat pels terrossos rogencs ombrejats per flors i herbei. Sap de la vida de les criatures que rassegen les entranyes de la terra, de les seves lluïtes, dels seus afanys, del seu frenètic traginar, amunt i avall, obrint nous viaranys, repetint-ne d'altres, i de tot un món de clars i obscurs que tot envaeix.
Però ella, de tant en tant, quan està cansada, aixeca els ulls enlaire, i veu com s'escolen ratjos de llum entre les ombres del mantell de flors que cobreix el camp. Sap enfilar-se per les tiges de les paperoles i un cop acollida pels pètals,roig encès, de les roselles, deixa que el sol li acaroni la cara, que l'aire càlid que pentina el camp li esbulli els cabells i la faci sentir viva. Galanteja les papallones que li regalen els colors que a ella tant abelleixen...i llavors, observa, i albira altres criatures enfilades damunt altres flors i veu que no está sola, que d'altres comparteixen el seu camí i sap que, a la matinada, escoltaran junts el cant sublim del rossinyol i que compartirá amb elles la lluna i el sol i, junts, també, enfilaran amb fil de seda un collaret amb les petites joies que, entre tots, cercant entre cel i terra, hauran trobat...i descobrirá, amb un somriure als llavis, que la vida no és vida sense esperança.
La meva àvia, quan era molt petita, i en dies molt, molt clars, veia el mar fonent-se al fons d'aquest camp de paperoles, sempre m'ho deia.
33 comentaris:
tristany, és preciós.
Sí,ho reconec, jo mateix quedo sorprès. Jo tinc un posat seriòs, però sempre faig conya de tot, però, en canvi, si escric coses maques em surten maques, no ho entenc.
et surten molt més que maques, tristany... potser perquè quan deixes de controlar-te en la ironia, et deixes dur més pel pit-roig que portes dins. i està molt bé que surti de tant en tant :)
Uffff... Molt i molt maco!!!!
Una cosa, marxo a Saragossa fins demà a la tarda. Ja contestaré demà a la tarda. Un petó a tots :)*
Tristany, davant les teves paraules, no sé què dir. És preciós.
És molt maco!! Eres tu deia que et semblaven vanals els teus escrits? ...crec que t'equivoques! jejeje
Que vagi molt bé per Saragosa!
Una abraçada!
Tristany...... quina cosa més maca, de les més maques que m'han dit mai... de debò. Les teves paraules són dolces, àgils, com sortides d'un conte d'aquells tan tendres, tan entranyables, que t'ajuden a adormir-te amb un somriure de pau pintat als llavis... M'he vist enfilada a dalt d'una paperola en tan bona companyia que no sé pas si me'n fareu baixar mai...
Una abraçada quieta, tranquil·la i sentida...
Tristany, que se'ns ho creurà tot això la Isnel i desprès no hi haurà qui l'aguanti.
Molt bonic, per cert, el que dius d'ella.
I la foto també.
Repeteixo el que ja s'ha dit, però de debò, que bonic el que escrius Tristany!
I el camp ple de roselles preciós també.
Et guardo un petonet per quan passis per les terres de ponent de tornada de Saragossa, tu posa la galta i ja veuràs com el sentiràs :*
Gràcies a tots pels comentaris que feu, gràcies de veritat.
Aurembiaix, he anat a dinar a Santes Creus, m´encanta...he pensat que ho podriem conquerir, amb l´ajuda dels Montcada, també :)
Els monestirs ciscercencs són els que més m'agraden, per la seva austeritat i sobrietat.
Estic d'acord amb tu Tristany, podem anar a conquerir-lo quan vulgueu, aviam què en pensa l'Elisenda, encara que he llegit que "Santes Creus neix en esperit el 1150, quan la família dels Montcada cedeix la primera ubicació del monestir a Valldaura del Vallès"...en certa manera ja és seu!i no ens ho havia dit!. També s'ha de dir qui va manar construir-lo va ser Jaume II, com ja sabeu tots nét del meu amant Jaume I, amb la qual cosa tot queda en família, així que arribo a la conclusió de que, definitivament, ja és nostre! :-)
Quan vulgueu em podem fer ús i anar a menjar allà la paella :P
Vaja, Elisenda, te m'has avançat mentre jo escribia tota la perorata. Bona nit :)
Però si està enterrat allà amb la Blanca d'Anjou! No, si ja ho dic jo, tots uns perduts! :-)
Escrits vanals? Au, au, "pamplines"! xDD si estàs fet un crack ;) tu segueix com fins ara que t'auguro un bon camí!! Ànims!
Isnel quin retrat més bonic t'ha fet el Tristany:) a que no t'ho esperaves?
Tristany amic meu encara que no vulgues reconeixer-ho tu escrius i transmets bonic quan fas ironies i quan no, i jo he llegit comentaris teus preciosos.:)
Elisenda a mi Santescreus m'enamorà..quines ganes de toranr-hi a ser allí un matí i tombar-me per sentir el silenc, ara nosaltres per ací baix també en tenim de bonics , el de la Valldigna també és preciós encara que la meitat va ser expoliat pel paquito, ara s'està intentant recuperar i portar el clauestre, però amb la generalitat que tenim, doncs no se´no me'n refeie massa.
No m'ho esperava gens, Joan. Va estar una sorpresa molt i molt agradable i càlida.
Santes Creus: una passada.
Elisenda,Isnel,Arembiaix, quan fem una ruta circense? o cirquense? ;) Ara que no m'imagine tres belles dames en un monastir :)
I el senyor Tristany? que està de vacances? :)
no, no, el que passa es que em fallava un cable (del pc), i ara tinc molta contesta atrasada...
glod, tu sí que ets nice ;)
Fittipaldi, lluneta,isnel i fd merci ;)
Ara em posaré a buscar el tema aquest de santes Creus, aviam si és de l´elisenda o de l´aurembiaix, perquè llavors ens podem estalviar les operacions de conquesta i ocupar-ho per la cara.
Havia pensat en nomenar al Joan cronista oficial de la gesta, com un Ramón Muntaner, com si diguessim...
vaig a mirar algún llibre de santes creus... :)
Tristany quina il·lusió "cronista oficial" però això deu comportar molta feina no? aii estic una mica gandul ultimamnet ;) Bon dia
Rafa cony!, que la Heidi corria pels prats suïssos no pels camps de blat de la Mateta de Matadepera, no veus que aquí et fotaries una galeta!!!, ho sé per experiència.
Joan, molta feina no crec, pel que vaig llegint, és possible que l´elisenda tingui drets adquirits sobre la possessió i llavors ens podrem estalviar les operacions militars, ademés, vaig observar que SantesCreus está mal defensat. Hi ha una porta de fusta molt grossa, però si voreges la casa, pots entrar pel camp que voreja el rierol. Ademés, la nostra aliada, Aurembiaix d´Urgell,dubto que disposi de gaires forces, i si hem de basar la nostra estrategia a llençar sípies a la talaiota als defensors del baluart, no sé pas si pot ser efectiu, ja vorem. Un cop ocupat restaurarem els esgrafiats de les cases de la plaça d´entrada, vol dir que ja et pots anar comprant el manual: "Esgrafiar es fácil".
"Tres belles dames en un monestir" Un bon títol per a una novel·la eròtico-festivo-històrica: tres belles dames fugen de la persecució a què són sotmeses per part de tres (o dos, o quatre, no ho sé) cavallers d'aquells que ho aconsegueixen tot a cop d'espases (d'espases de les que sigui, s'entén) i es refugien en un monestir, però creient, les pobres innocents, que era un monestir de monges (ara, que vés a saber, és clar, què haurien fet també les monges amb elles), però resulta que no, que és un monestir de frares d'aquells que porten anys i panys sense tastar ni v(b)eure dames. I s'organitzen unes corredisses pels passadisos i les cel·les del monestir que aviat corre la veu per la comarca que, al monestir, hi ha festa grossa. I s'organitza un aplec. I, d'aquí, arrenca una altra gran novel·la encara més eròtico-festivo.històrica: "Aplec al monestir". Però aquesta ja l'escriuré un altre dia.
...i quan les belles dames, corsecades pel patiment i l'ultratge a que eren sotmeses, s'enfilaren dalt la torre més alta i és conjuraren per llançar-se al buit i posar fi al seu desconhort, pel caminet que ve de Prades, distingiren les gràcils figures de dos misteriosos cavallers. Ho heu endevinat: eren en JCR, senyor de les Portes Blaves i en Esteve de Lacetània, que amb el temps esdevindrien comtes de Neopàtria i princeps de l'Imperi d'Orient....
... Elisenda, Aurembiaix i Isnel albiraren des de la torre Més Alta del monestir la pols que deixaven rere seu els cavalls dels dos misteriosos cavallers. Tanmateix, deixaren per a un altre dia el pretès vol al buit i esperaren, impacients, que el senyor de les Portes Blaves i en Esteve de Lacetània manifestessin d'una o altra manera els seus propòsits.
El cavall del senyor de les Portes Blaves era blanc, com la blancor pura i verge de les neus eternes, i àgil, i salvatge. El cavall d'en Esteve de Lacetània era gris, d'un color de Dies Estranys, però valent i poderós. Les armadures dels dos cavallers brillaven amb llum pròpia sota la claror encesa d'un crepuscle espaterrant de colors contraposats...
les moges que protegien el monestir i l'honor de les dames enlluerdanes per aquell replendor correguen revolotades escales i passadissos, escridasant temeroses,puix aquella llum tan intensa només podia ser obra d'un exercit demoníac ( aleshores no hi havia encar ulleres i les mongetes eren totes miopes de llegir tant i tan els salsm i els evangelis). L'Abadessa séndinsà per les grutes secretes del monestir, cap a les masmorres on guardaven l'arma més poderosa que hi havia a les terres de ponent. Un crit ensordidor traspassa les muralles i feu frenar de colp el cavalls i els cavallers corpresos es taparen llurs oïts. El drac havia esta alliberat, començava la mare de les batalles...
... i és que, darrere dels dos cavallers misteriosos, n'arribava un altre... Un cavaller que, en sentir el crit del drac, aparegué de cop, muntat en el seu cavall de ferro, brandant l'espasa de la fantasia, que és l'espasa més poderosa que hi ha en aquest món i en part dels móns que no són aquest, un cavaller muntat en un tren, que ningú no havia vist mai encara...
Isnel, Elisenda i Aurembiaix tremolaven... Les monges les havien fet baixar fins a un soterrani fosc i humit, cec a la claror que s'escampava al camp de batalla. Molt endins (o no tant), sospiraven perquè aquells cavallers ardits les deslliuressin d'aquell refugi avorrit, estricte i enormement disciplinat. Elles, el que volien, era muntar darrere els guerrers, agafats a la seva cintura fortament, sentir el vent a la cara, comprovar com els seus cabells voleiaven al vent, i arribar en algun lloc càlid, a recés d'aquelles monges serioses i amargades. Elles volien viure!!! Viure i tastar alguna cosa nova, sensual, atractiva, seductora, viva, d'aquelles que, després de provar-la, dius: i ara, si vol en Nostradamus, que s'acabi el món, tu!
...els monjos endimoniats i vesànics, atordits encara, per la imatge fulgurant dels tres cavallers catalans, decidiren enviar un emisari al miserable Duc de Zaplana i al innombrable Baró d'Aznar suplicant el seu ajut i oferint com a pagament, les tres belles donzelles i tots els tresors guardats a les caves de Poblet, Vallbona i Santes Creus.
Mentre,Esteve de Lacetània no havia perdut el temps i havia reunit tres mil homes fidels a n'Elisenda de Montcada. El Senyor de les Portes Blaves havia acampat a Lleida amb els tres mil valents aportats pels vassals de n'Arumbiaix d'Urgell. Dels Pirineus baixava el cavaller Sant Jordi comanant
tres mil homes d'Isnel de Provença, tots anaven vestits de blanc amb una creu vermella al pit i a la capa, els camparols els vitorejaven i omplien de flos i ginesta al seu pas, arreu ressonava el crit de guerra: Sant Jordi!Sant Jordi! via fora catalans!!!
Els tres cavallers havien convingut reunir les seves tropes a Sant Fruitós de Bages, i desde allí emprendre camí cap a Santes Creus i sotmetre aquells ignomiosos esbirros d'en Zaplana i en Aznar, i alliberar les princeses més dolces que haguéssin vist mai les terres d'Occident...
Ais, Isnel! "Elles volien viure!!! Viure i tastar alguna cosa nova, sensual, atractiva, seductora, viva, d'aquelles que, després de provar-la, dius: i ara, si vol en Nostradamus, que s'acabi el món, tu!."
M'apunto ara mateix...
Petonets als tres il.lustres escriptors.
Muralla, si tens algun cavaller gallec per incorporar a la gesta, l'hi pots posar ;)
Publica un comentari a l'entrada