Sobre bascs, gallines, cabres, porcs, ovelles...

Euskal oiloes (gallines basques)

No havíem trobat hotel a Donosti i vam decidir hostejar-nos a una casa rural, prop Hondarribia: Casa Postigu.

Quan la mestressa ens va ensenyar l'habitació, estava una mica emocionat; molt no, però una mica sí. Tenia pensat que quan em poses al llit m'imaginaria que era un gudari. L'heroi que, qui sap quan, s'havia allitat en aquella cambra. Em sentiria important i em deixaria endur, com un gudari més, per l'esperit ancestral d'aquelles terres. Llavors em llevaria, em miraria al mirall i, manllevant les paraules del poeta, declamaria: "no sóc jo qui parla, és la terra que retruny!"

una gudari camí de l'exili-1939

De petit, quan em posava al llit, m'agradava fer com si fos l'abat Oliba, Oliba Cabreta. Era bastant fàcil de fer. Em posava panxa enlaire, amb el cos recte i les cames juntes i creuava les mans sobre el pit, amb els dits entrellaçats, tal com ho havia vist en una fotografia d'uns sepulcres reials del Monestir de Poblet.
Un dia vaig agafar una llanterna i, enfocant-la cap la capçalera de fusta negra del meu llit, vaig fer com un cercle de llum que envoltava el meu cap, com si fos l'aureola d' un sant. Vaig triomfar bastant amb aquesta idea, fins el punt que quan a casa venien visites, entraven a l'habitació a veure l'abat Oliva de cos present, o sigui a mi.
Crec també, que moltes visites no sabien qui era l'abat Oliba. Un dia van aparèixer a l´habitació les tres germanes solteres del "colmado" de prop de casa: la Rossy, la Tonyi i la Teresa. Quan els hi vaig dir: "sóc l'abat Oliba". Les tres es van mirar i girant-se cap a la meva mare, li van dir: " qui diu que és?". La meva mare els hi va confirmar: "l'abat Oliba". Em van tornar a mirar amb cara estranya, com si els hi hagués dit que era Napoleó, el cert era que tot indicava que estaven dient-se, interiorment: " els hi ha sortit ben boig el nen a cal Ventalló".

Ramat d'ovelles de la raça latxa.

L'endemà em vaig llevar d'hora, vaig sortir de la casa i vaig decidir anar a caminar -com si fos un aizkolari- per un senderet que s´enfilava per la vall. Les voreres del camí eren a vessar de maduixers coberts per la rosada. De tant en tant descobria alguna maduixeta i la collia. Els ocells piulaven, talment alegres txistularis. Semblava la Caputxeta Vermella, més que un aizkolari, però les coses van com van.
Un solet molt agradable festejava la caminada. Em vaig creuar amb un gosset pelut i juganer. Li vaig dir "egun on" (bon dia), en basc, per fer-me el simpàtic, i ell va moure la cua content, i jo no, perquè en el meu cas hagués estat una marranada.

Casa Postigu-Hondarribia

Vaig tornar a casa Postigu per esmorzar. Li vaig dir: "egun on", a la mestressa, i ella em va contestar: "egun on". Jo li volia dir: "egun on, Mamentxu", però com que no recordava bé si es deia Mamentxu, Mementxu, Maitetxu...només vaig dir "egun on", sense més, no fos cas que "Mamentxu" no fos un nom de persona, sino alguna paraulota.

Em vaig instal.lar a la terrassa des d'on es contemplava la vall. Ella em va dur torradetes, melmelada, croissants i llet de vaca de veritat i em va donar un colador perquè la colés. No ho vaig fer, vaig decidir abocar els gromulls a la tassa, Vaig passar una estoneta distret enfonsant-los amb la punta del croissant, com si fossin icebergs en un mar de llet. M'en vaig cansar i vaig decidir contemplar el paisatge amb cara d'estar pensant , tal com fan els protagonistes de les pel.licules americanes. Vaig posar una mica cara de: " què deu estar fent ara la meva estimada Dolly al nostre ranxo de Nebraska?". Cara com de dolça nostàlgia.
Al terreny del costat hi havia un galliner. Les gallines es veien plenes de salut, grosses, maques i felices. Picotejaven amunt i avall. Entraven i sortien de la seva caseta i de tant en tant feien alguna corredissa, per passar l´estona, suposo. Si un dia sóc gallina, vull ser una gallina basca, una " euskal oiloa".
Em va venir al cap que des que era a Euskadi no havia vist cap gos gros, tots eren de mida petita o mitjana, en canvi, els animals de menjar tots eren grossos. Els bascs tenen la intel.ligència d'un poble mil.lenari. Per què volen gossos grossos o de fer por si ells ja són prou xulos?. Per què tenir gallines, vaques i ovelles esmirriades si ells el que volen es menjar bé i disfrutar de la vida?. Quina diferència amb els skins fatxes espanyols que passegen, insolents i desafiants, gossos assassins i llavors van a dinar al MacDonals!

Quan la mestressa em va venir a retirar l'esmorzar, li vaig dir: " me recomienda algún pueblo bonito para visitar?". "Aquí todos los pueblos son bonitos", em va contestar ben decidida. Va quedar ben clar que els bascos no necessiten gossos grossos.

Jo, donant suport a l'ajuntament de Lekeitio.

Quina gallina basca us enduria-ho a casa?

Euskal oiloa Zilarra.

Euskal oiloa Marraduna.

Euskal oiloa Beltza (gall)

Euskal oiloa Lepasoila.

Euskal oiloa Beltza (gallines)

Euskal olioa Gorria

Altres races d'animals bascos de companyia.

Cabres azpi gorria.

Ovelles latxa.

Ovelles carranzana.

Euskal artzain txakurra iletsua.

Euskal artzain txakurra iletsua.

Euskal artzain txakurra gorbeiakoa.

Ase de les Encartaciones.

Cavalls de Carranza.

Cavall- Zaldia Urkiolamendi.