Ell, la germana i el test de les hortènsies.
Just li van deixar el plat a taula els seus ulls es van il.luminar, era el sopar que li feia més gràcia: puré de patates amb un rovell d'ou posat al centre. El plat del "pataxap"!. Li va faltar temps per agafar la cullera, i aixecant-la fins l'alçada del cap, amb un moviment ràpid i decidit va colpejar, amb força, al bell mig del rovell d'ou, que va sortir disparat en totes direccions. A la minyona no li va fer cap gràcia, a ell sí, perquè era un nen i als nens aquestes coses els hi fan gràcia.
Mentre li netejaven la taula i tota l'escampada d'ou, va fixar-se en la pantalla del televisor. Una filera de cotxes negres circulaven per una avinguda molt ampla, a banda i banda dels cotxes, un seguit de motos, totes iguals, amb homes vestits de la mateixa manera, els anaven seguint.
"Qui són?"- va preguntar. "El president dels Estats Units d'Amèrica"- li va contestar la Raimonda. "I els de les motos?"- va insistir. "Els motoristes del president dels Estats Units". Ho va tenir clar, de gran seria motorista del president dels Estats Units!.
.
L'endemà, després d'esmorzar, va agafar la bicicleta de tres rodes i la va dur al porxo. Havia de començar a fer pràctiques. Havia observat que els policies sempre anaven a la mateixa distància dels cotxes i a la mateixa velocitat, no podria fer el burru, res d'aturar-se quan volgués, ni de frenar quan li vingués de gust, ni res de res.
Va començar a anar amunt i avall del porxo, sempre a la mateixa velocitat i mirant que la rodeta de darrera seguís la línia marcada per les rajoles. Fàcil no era.
Quan s'en va cansar, i per esbravar-se una mica, va fer una carrereta, tot fent esses, fins el porxo de darrera.
Una filera de formigues negres travessava l'enrajolat de punta a punta. . "Saps què- va pensar-, faré com si fossin els cotxes del president dels Estats Units". Va posar la bicicleta al costat de la filera i, amb cura, va començar a pedalejar. De bon principi va renunciar a anar a la mateixa velocitat que les formiguetes, les coses quan no poden ser no poden ser!. Tot i que mirava d'anar ben recte, de tant en tant, sense voler, un cop de manillar maldestre feia passar la rodeta damunt la filera de formigues, deixant-ne unes quantes sense caminar, ben axafadetes. Això no el feia patir, ell sabia que les formigues no s´acabaven mai, si en trepitjaves una en sortia una altra. Sempre, sempre, passava igual, per moltes que en trepitgessis sempre n'apareixien de noves. Ademés, eren tantes, tantes, tantes, que encara que n'aixaféssis moltes les altres no ho notarien, no les trobarien a faltar gens, segur.
Quan més concentrat estava en les seves pràctiques, el van cridar per donar-li el xarop.
De cop, des de la cuina, va sentir un soroll semblant al d'un tricicle quan xoca amb el test gros de les hortènsies. Doncs sí!, el que temia!, la seva germana li havia pres la bici i s'havia estavellat contra el test de les hortènsies!. Va anar tan de pressa com va poder a recollir la bici i, oh desastre!, els pedals s'havien trencat, s'havien acabat les pràctiques!. La germana, que no s´havia fet mal, seia tranquil.lament en una cadireta a l´altra banda del porxo, com si no hagués passat res, ben tranquil.la ella. Se la va mirar amb indignació i va anar corrent fins el rebost a buscar la seva arma preferida; els espolsadors de tires de pell de conill. Ell no era violent, no, però amb les coses del president dels Estats Units no s'hi juga!...
Ell, els espolsadors, i la germana a la cadireta.
Amb els anys, ell mai va ser motorista del president dels Estats Units, però es va comprar una Montesa Cota 247 i anava a visitar la família....les formigues que viuen a Sant Llorenç del Mont i la Serra de l'Ubac.
.
