La mort de Déu
L'home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort —vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assasins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? No ens allunyem de tots els sols? No caiem constantment? No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d'un no-res infinit? No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? No ha començat a fer més fred? No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal encendre llanternes al migdia? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? —també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s'ha ensangonat sota els nostres coltells —qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? Amb quina aigua podríem purificar-nos? Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d'inventar? No és massa gran per a nosaltres la grandesa d'aquest acte? No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran —i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d'aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!»
—Aquí callà l'home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es féu trossos i s'apagà. «He vingut massa d'hora»—, digué aleshores, «encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament —encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s'han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l'estel més llunyà —i, això no obstant, són ells els qui l'han dut a terme!» —Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà els seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposta: «Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»
2 comentaris:
El que m'ha fet més gracia del vídeo és la gent saludant quan veuen que els enfoca la càmera, han anat a veure un espectacle i en el fons els importa ben poc el que diu el nen.
A mi m'agradaven més les pel·lícules del Joselito
Publica un comentari a l'entrada